Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Nació digital 12/10/2014
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), narra a 'Matar De Gaulle' (Empúries, 2014) el drama dels 'potes negres', els francesos que van marxar d'Algèria el 1962, molts dels quals van instal·lar-se a Catalunya Nord. A través de la reconstrucció de la trama de l'atemptat que membres de l'OAS (Organisation de l'Armée Secrète) van perpetrar contra el president De Gaulle l'any 1962, l'escriptor nord-català traça el dia a dia d'una família d'origen català instal·lada a Alger que acaba retornant, fugint de la repressió, al Rosselló.
L'episodi històric també serveix per reflexionar sobre la situació actual de la llengua catalana. “Sóc optimista, fa trenta anys que dic que el català és mort”, apunta amb certa ironia Bezsonoff, que destaca que tot i que la llengua necessita de “respiració assistida”, hi ha motius per ser positiu, com l'expectació generada pel “procés d'alliberament nacional” que viu la Catalunya Sud.
-Senyor Bezsonoff, vostè vol matar el general De Gaulle?
-El que passa és que no m'agrada la injustícia i he conegut molts francesos d'Algèria, que en francès en diuen 'pied-noir' i en català del Rosselló en diem 'potes negres'. Per a mi aquest poble ha estat calumniat, diuen que són els dolents, votants de Le Pen, criptofeixistes, com si tot un poble pogués ser tot això en bloc, i no va ser així. I la seva arribada a Catalunya Nord va ser molt dramàtica per a nosaltres, perquè és quan realment comença la davallada de la llengua catalana, que era majoritària als carrers del país fins el 1962 i a partir d'aquí va començar a baixar el seu ús. Això s'hauria produït igualment, però la seva arribada ho va precipitar.
-Com va ser l'arribada?
-Va ser la maleta o el taüt. La guerra d'Algèria va ser molt desagradable, tothom hi va tenir un mal paper. Algèria era una colònia però al mateix temps era un departament de la República francesa. Tota la costa d'Algèria, fins a deu quilòmetres, era perfectament francès, amb un setanta per cent de població francesa, allò era França, però a l'interior canviava. L'Algèria francesa era una ficció, però l'Algèria algeriana també. Era una barreja de França i d'orient, amb els jueus que van arribar abans que els musulmans i que també van haver de marxar. La guerra colonial es va allargassar, però l'exèrcit francès va jugular la rebel·lió i va obtenir una gran victòria militar. Però quan De Gaulle va arribar al poder es va adonar que ja no es podia aguantar, que els temps havien canviat i que calia independitzar Algèria, i els militar no ho van suportar, havien guanyat la guerra. De Gaulle va dir, al juny del 1958, 'Visca l'Algèria francesa, França és aquí per sempre, mentre jo visqui mai no onejarà la bandera algeriana', i Algèria va ser independent al juliol del 1962, al cap de quatre anys.
-Però com van marxar?
-Cames ajudeu-me. Fins l'últim moment creien que era el seu país. Tenia uns coneguts d'allà que treballaven a França i van tornar a Algèria el setembre del 1961, molt contents de tornar a casa. Deu mesos abans encara no havien entès que allò s'havia acabat. Els pobres són més patriotes que els rics, perquè els rics ja tenien cases a França mentre que els pobres van creure que allò seria francès per sempre.
-Molts d'ells eren nascuts a Algèria.
-Gairebé tots. Allò era de França des del 1830, de fet molt no havien estat mai a França, i després van anar al sud de França, pel clima i pel mar. I la paradoxa és que molts es deien Llopis, Pujol... L'alcalde de Perpinyà es diu Pujol i és francès d'Algèria, i té un cognom més català que jo.
-Més que Bezsonoff ho és.
-Sí, però jo sempre dic que Bezsonoff és tan català com López o García. Tot és una qüestió de perspectiva.
-Els que van marxar d'Algèria fa cinquanta anys, encara són francesos d'Algèria, 'potes negres'?
-Sí, això és per a tota la vida.
-I així, una part d'ells parlava català?
-Ja no, però els pares i els avis sí. Ells ja parlaven francès, però l'entenien. De fet n'hi havia d'ascendència valenciana, que es van sorprendre que a Perpinyà també es parlés valencià, que era la mateixa llengua.
-I com és que no van afavorir la llengua?
-Perquè eren més francesos que els francesos, francesos als dos-cents per cent, amb la fe dels conversos.
-He intentat explicar que les coses són més complexes del que pensem, no parlar de bons i dolents, explicar que va passar i fer-ho en llengua catalana, perquè crec que el català ha de servir per parlar de tot. Està molt bé parlar de la Guerra Civil i jo potser en faré un llibre sobre això d'aquí a cinc o sis anys, però crec que cal variar la temàtica. Una literatura normal i internacional ha de parlar de coses que no siguin del país d'origen, cal donar un caràcter internacional a la literatura catalana.
-En tot cas, aquest llibre és molt francès.
-Totalment. Jo sempre dic que soc un francès dels anys 50 i un català del 2014. És una reconstitució de la França d'aquell temps, no hi podia posar Salomé i Núria Feliu, és l'ambient d'aquell temps, i no és cap treball de documentació, és el que veia a la tele de petit.
-I en l'actualitat, quin és l'estat de la llengua?
-Vol la veritat o el que vol sentir?
-La veritat.
-La versió optimista és que jo fa trenta anys que dic que el català és mort, però fa trenta anys que ho dic. És una agonia molt llarga, més que la de Franco. Jo dic que la història és contra nosaltres i la geografia és per nosaltres. Actualment cada dia hi ha catalans que moren i en bategem molts pocs, els que bategem som petits francesos. El català desapareix, però hi ha tractaments, respiració assistida, aspectes positius i sorpreses agradables. Més gent de la que ens pensem conserva el català, les escoles catalanes com Arrels i Bressola fan el que poden, i gent que té un bon català però estan amagats entre la multitud. Si considerem que Catalunya Nord és territori català la situació és molt trista, si considerem que és un territori que es va perdre fa quatre segles, la situació és molt encoratjadora. Som una Catalunya congelada, com un mamut, hi ha coses que queden,
-La Universitat Catalana d'Estiu, és un exemple de respiració assistida?
-Jo sóc fill espiritual de l'UCE, però penso que és un enclavament que no té prou contactes amb la gent, no hi ha manera que s'implanti bé al país. Cadascú fa el que pot, no vull criticar ningú, però per mi l'UCE és un vaixell extraordinari que no fa la feina que podria fer.
-Més enllà del Liceu Renouvier, la sensació és que Prada és França.
-Però cal veure també que Prada és segurament la localitat del país més afrancesada després de Font Romeu, que té el primer lloc del rànquing de la vergonya. Font Romeu és França, són anticatalans, però Prada és també un tros de França. Perpinyà és més català que Prada i a llocs com Ceret la cosa no és tan greu, però tampoc no per tirar coets. Prada és com si estiguessis a la Bretanya, sembla que ho triessin expressament.
-Que en pensa del procés sobiranista de la Catalunya Sud?
-El procés, que jo qualifico d'alliberament nacional, és increïble la repercussió positiva que té a casa nostra. A França no són hostils, potser no els interessa, però comença a xocar que no es pugui votar com a Escòcia. En canvi a Catalunya Nord, a banda dels catalanistes que estem contents, els catalans afrancesats tenen una reacció positiva, se senten identificats amb el procés, és increïble la catalanitat subjacent.
-I com valora els bons resultats del Front Nacional a les eleccions europees?
-Crec que els polítics francesos, que són lamentables com ho són els de l'Estat espanyol, ho fan tot per que guanyi el Front Nacional. Hollande és Sarkozy en pitjor, almenys Sarkozy mai no va dir que fos d'esquerres. Neguen els problemes amb la immigració, però quan degollen a un francès, això no fa baixar l'FN, al contrari. I molta gent no vol que guanyin, però els voten com a vot de castig, com a vot protesta, perquè saben que el seu programa és inaplicable.
-A principis de setembre van homenatjar un soldat de la primera guerra mundial a Eus, al Conflent. Durant la cerimònia es va utilitzar el català, es va cantar el 'Virolai'. Quin valor té tot plegat?
-És positiu però no canvia gaire cosa. No és pintoresc, correspon un sentiment, però a mi m'agradaria més que hi hagués supermercats en català-. Per salvar el català seria més útil que un premi Nobel tenir tres fàbriques de mitjons a Perpinyà amb el català com a llengua, això sí que seria molt útil. La resta queda bé com el paisatge i demostra que som civilitzats, però no serveix.
Commentaires
Sempre és un gust sentir el Sr. Bezsonoff. El vaig escoltar al programa "El Cafè de la Repúbica". L'haurien d'entrevistar molt més. L'haurien de fer parlar per les ràdios del Principat i per TV3. Sentim personatges anodins, que no tenen res a dir d'interessant i, en canvi, ens estalvien Bezsonoff.