VEF Blog

A un amic perdut

  Les nostres lletres acaben de perdre un dels seus majors escriptors i jo perdo un amic. La mort d’en Vicenç Pagès és per mi un drama personal. El vaig conèixer quan vaig concórrer al premi Casero amb La presonera d’Alger. Me la va presentar a la llibreria 22 de Girona i em van enlluernar la seva intel·ligència, el seu humor desesperat d’empordanès lletraferit. La fiblada amistosa fou compartida. Li enviava els meus manuscrits i em feia l’honor de proposar-me els seus. Una vegada es va enfadar molt i, al cap d’una setmana, em va escriure «  El més greu és que tens raó. » Us donaré un exemple dels seus comentaris tan preciosos. Vaig escriure a La melancolia dels oficials :

 «  La Cathy posava poc cor en la feina. La veia més sovint a les pastisseries turques o al cafè que no a la voravia. Amb ella, l’amor venal no s’allargava. Nou minuts entre el moment quan pujava amb un client i baixava… »  En Vicenç va afegir «  Amore espresso… »

Genial ! Definitiu ! Era un gran intel·lectual, un crític honest que desenvolupava anàlisis brillants. Quan un llibre no li feia el pes no s’allargassava i s’estalviava les danses de l’escalp.

Els seus assaigs m’entusiasmaven. Penso en Un tramvia anomenat text. Pel que fa a les novel·les, oscil·lo entre l’admiració i la incomprensió. En l’excel·lent La felicitat no és completa es diverteix avorrint el lector amb la descripció d’un partit de futbolí durant unes vuitanta pàgines…En Vicenç era un pur producte de la contracultura, de l’American way of life. Per la meva part encara visc als anys 1950 i soc de formació francesa. A Els jugadors de whist evoca tothora músics que em fan venir destret a mi, l’admirador de Frank Sinatra.

En Vicenç mirava d’ampliar l’imperi de la literatura, d’explorar territoris desconeguts. Feia experiments permanents. Sovint discrepàvem (parlant de literatura, de cinema i sobretot de música), però l’admirava i l’estimava.

La vida amb ell era més rica i més dolça.

Joan-Daniel Bezsonoff Montalat