VEF Blog

Homenatge a un amic perdut

Article publicat a la revista El Temps, 23/20/2011

                                                                     foto El Punt

Tinc molta pena. Fa dos o tres anys que en Jordi Barre que, fins ara vivia en un mas a Montoriol, es va instal·lar a Pontellà, poble veí del meu. En Jordi és una persona deliciosa de noranta anys. En deu fer més de setanta que canta. Al nord de l'Albera, Jordi Barre és el més conegut dels catalans, un símbol de la nostra identitat com la sardana, el club de rugbi de Perpinyà la USAP i sa Majestat Canigó. La muntanya sagrada dels catalans mai no diu res, però ens enterrarà a tots malgrat els seus cabells blancs que li apareixen i tornen a caure regularment. Jordi Barre, natural d'Argelès de la Marenda, va cantar tota la seua vida en la nostra llengua. Músic, compositor de poemes simfònics i de centenars de cançons, té una veu molt melodiosa. Una veu amb els perfums exòtics de Henri Salvador, la desesperança màgica de Frank Sinatra un matí de setembre i l'humor melangiós de Dean Martin, amb, al fons en la llunyania, sota els roures d'Euzkadi, els ecos de la veu de Luis Mariano. Elegant, encantador, 'charmant' com diuen les dones que s'ha estimat tant, en Jordi Barre, com Charles Trenet o Henri Salvador, sembla immortal. Toquen les hores, com ho deia el poema de Joan Cayrol que ha cantat tantes vegades. Toquen les hores, per ell i tot. Jo tornava de Moscou quan el vaig veure pocs dies abans de Nadal. Se n'anava a cantar a Estagell i em va confiar, picant l'ullet, amb un somriure ' descansaré quan seré vell...'