VEF Blog

Adiu a tots els automobilistes !  >  Sóc aquí només per recordar-vos d'anar amb compte per les carreteres

> > > > perquè és la temporada dels eriçonets  ; molt bufons, inofensius, útils 
> > > > >  Seria trist d'aixafar-me, fa?? 

Tornava d'Anglaterra, entusiasmat. Acabava de veure, com cada dissabte, dos episodis de les investigacions del tinent Columbo i ara sé que dormiré molt malament aquesta nit...S'ha mort en Lluís Marquet, un gran especialista de la terminologia tècnica i científica en català. Un altre amic se'n va...Què coi passa enguany? Sant Pere vol catalanitzar el Paradís cridant un per un els seus millors servidors? En Solà, en Jordi Barre, Joan Colomines, Josep Iborra i ara en Lluís...Feia 25 anys que el coneixia. Enraonar amb ell a Prada era una dels grans plaers de la vida. Rèiem, entonàvem ' Solamente una vez ', miràvem amb una discreció relativa les dones boniques i, esperant l'arribada del mestre Gabriel Bibiloni que aviat passaria la mar, xerràvem durant hores. Unes hores encantades al tendal de la universitat catalana d'estiu quan l'airina del Canigó refresca un xic la vall. Entre dos acudits, comentàvem les interferències lingüístiques i els nyaps del nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Com Pompeu Fabra, en Lluís Marquet era enginyer i la seua formació científica li donava un rigor apreciable i apreciat a l'hora d'encarar-se amb qüestions filòlogiques. En Lluís no tenia pas por d'enfrontar-se amb les patums i d'exposar les seues propostes a contra corrent. Més enllà del gran lingüista, recordi l'amic. Un home deliciós, alegre, simpàtic, immensament simpàtic, amb un somriure permanent, un somriure de mainatge que les lletjors del món no han pogut amargar...

E-notícies 11/03/2011

Per fer la vida més suportable, crec que cal amanir-la amb petites cites regulars, alegries minúscules. Cada dissabte, a la nit, passo tres hores amb un vell amic. Es diu Columbo i el coneixeu tots. Tele Breizh, un canal privat que emet en bretó i en francès, proposa dos episodis cada setmana. Generalment, una història dels inicis de la sèrie i una de més recent. Entre el 1968 i el 1994, el personatge no ha canviat gaire. Duu el mateix impermeable cotnós, condueix el mateix Peugeot 203 i fa preguntes molt empipadores enmig d'al·lusions sense interès a la seua dona abans de confondre els assassins. Si bé el personatge no ha evolucionat gaire malgrat l'envelliment de l'actor Peter Falk, l'univers descrit en la sèrie s'ha transformat profundament. No parlaré pas de l'evolució de la vida privada i de les mentalitats amb l'aparició de les anomenades minories visibles sinó de la revolució tecnològica. Sembla que en Columbo visqui en un altre temps. Al començament de la sèrie, veiem de tant en tant alguna fotocòpia, rentadores prehistòriques, ordinadors amb un disc dur que ocupa uns quants metres quadrats. Els darrers episodis semblen molt llunyans de nosaltres. Ni hi veiem ni telèfons mòbils ni Internet. La recerca de l'ADN tampoc intervé en les investigacions. No sé què en deu pensar d'aquesta acceleració el tinent Columbo, ja jubilat. Penso que es deu sentir més a prop de Sherlock Holmes i del doctor Watson que no dels polícies científics d'ara. Segur que el nostre amic en parlarà a la senyora Colombo.

E-notícies, 6/03/2011

Quan era petit,mon pare era oficial de carrera i canviàvem de ciutat i de regió cada quatre anys. Vaig conèixer així una bona part de la geografia francesa i alemanya. Gràcies a aquelles estades forçades lluny del Rosselló, parli francès amb l'accent de la capital amb una lleugerera cantarella meridional. A París em diuen ' vós sou del Migdia ' i al sud ' Vós sou de París.' Quan era petit, la majoria dels catalans del Rosselló parlaven català i reien del meu accent en francès. Es pensaven que el bon francès es parlava entre Font-romeu, Sant Feliu d'Amunt i Fontpedrosa. (Quins noms més francesos, oi?) Per tant, sempre he estat sensible a la qüestió dels accents. He pensat en tots aquells comentaris d'antany quan he llegit les reaccions d'uns quants espanyolistes en sentir les paraules d'agraïment del petit Francesc Colomer durant la vetllada dels premis Goya. Aquest mainatge té un accent català molt marcat quan parla castellà, i què? Josep Pla, si no vaig errat, tenia una fonètica encara més catalana quan parlava castellà i el francès de Salvador Dalí era tan bo que, sentint-lo, m'imaginava fent un vermut a la terrassa del Continental a Figueres. La gent que no suporta l'accent català és la mateixa que no beu cava...També m'indignen els comentaris sobre l'accent andalús de l'expresident José Montilla. Pel que veig, la intolerància, vingui d'on vingui, té encara un gran futur davant seu...' Le bon sens est la chose au monde la mieux partagée. ' escrivia René Descartes al Discours de la méthode. Crec que és més aviat ' la intolerància. '

Ara hi ha dos nous estels en el cel...

Annie Girardot

Jane Russell

Poema de Joan Amade

Música de Jordi Barre  

foto de Florenci Salesas

Crec a la llum del dia
A l'amor de ma mare
A la cançó del rabadà sus del serrat
A l'humil pa de segle a n'el pobre teulat
Al clavell de pastor i les fonts d'aigua clara
Crec a la mar blava
A l'infinit del cel
A l'estiu ple de sol, de perfums i de força
Al castanyer que pensa i viu sota l'escorça
A l'abella que sap el secret de la mel
Crec a l'estel, a la maduixa bosquetana
Al plany enyoradís de l'innocent tudó
A les Alberes, a ta glòria, Canigó
Crec a la bellesa de la terra catalana

E notícies, 26/02/2011

1

A una hora i mig al nord oest de Perpinyà, es troba el poble de Rènas-del-Castèl (oficialment, Rennes-le-Château) la Meca dels il·luminats. Aquesta població és molt coneguda a França i arreu del món anglosaxó. Fa cinquanta anys que hi acudeixen milers d'apassionats a la recerca del tresor de mossèn Saunières, un capellà que, cent anys enrere, va fer obres extraordinàries en aquell llogaret arraconat del Llenguadoc meridional. Els amants de l'esoterisme creuen que el bon mossèn va trobar el tresor dels visigots, dels templers, el secret de l'Enigma Sagrada. Bufa! No en tenien prou i ara, basant en un pseudo calendari maia, anuncien la fi del món el 21 de desembre del 2012 (no sé l'hora exacta, perdoneu...)Segons una altra escola aquest esdeveniment funest es produirà el 12 de desembre del 2012 o el 28 d'octubre del 2011. Això s'acaba, nois...

Gran notícia! L'únic poble que se'n salvarà és Bugarag (Bugarach, per l'administració francesa). Milers de freakies ja hi han arribat vestits d'indis. Diuen que la pica de Bugarag produeix el mateix soroll que una impressora. No en precisen la marca. De moment, la llengua oficial del poble és el francès, però uns quants catalanistes estan colonitzant l'indret i, amb un poc de sort, la llengua de Ramon Llull, pare del New Age, serà l'única llengua del nou món...

Article publicat a E-notícies, 23/02/2011

Una de les millors pel·lícules de Jean Gabin, dirigida per Julien Duvivier, es diu Voici le temps des assassins. Aquest títol em sembla encara molt actual, malauradament. El 1981, jo tenia una gran admiració per Robert Badinter, ministre de la justicia del president Mitterrand, que va obtenir l'abrogació de la pena de mort a França. En un país civilitzat, la pena capital és evidentment un càstig monstruós, que rebaixa la societat al nivell dels assassins. Ara, recordi que la moto que Badinter va vendre als francesos era la substitució de la pena de mort per la cadena pèrpetua. Aquesta és una mentida digna dels millors oradors de la dreta espanyolista arran de l'atemptat a l'estació madrilenya d'Atocha. A França, els condemnats sallen de presó al cap de vint anys...Aquesta situació no em sembla pas normal. Recentment, tots els diaris francesos han parlat d'un crim atroç. La gendarmeria ha retrobat el cadàver de la Laetitia, una minyona de dessavuit anys, esquarterat al fons d'un estany. Tony Meilhon, l'assassí, perdó ' l'inculpat ', és un reincidista condemnat quinze vegades per la justícia francesa que anava lliure, malgrat set noves denúncies per agressió. En el millor dels casos, aquest personatge sortirà de la presó als cinquanta anys. El president Sarkozy, que no recula mai davant d'una oportunitat per guanyar vots, ha denunciat faltes greus en aquest afer i ha criticat els magistrats, engegant així una vaga d'una setmana. Tots aqueixos lletrats, imbuïts de les teories de Jean-Jacques Rousseau, són persuadits de la bondat de l'home. Em semblava que la societat té l'obligació de protegir els béns i les persones. A França, la policia i la gendarmeria s'estimen més multar els automobilistes. Tot va bé...

Article publicat a la revista El Temps, 23/20/2011

                                                                     foto El Punt

Tinc molta pena. Fa dos o tres anys que en Jordi Barre que, fins ara vivia en un mas a Montoriol, es va instal·lar a Pontellà, poble veí del meu. En Jordi és una persona deliciosa de noranta anys. En deu fer més de setanta que canta. Al nord de l'Albera, Jordi Barre és el més conegut dels catalans, un símbol de la nostra identitat com la sardana, el club de rugbi de Perpinyà la USAP i sa Majestat Canigó. La muntanya sagrada dels catalans mai no diu res, però ens enterrarà a tots malgrat els seus cabells blancs que li apareixen i tornen a caure regularment. Jordi Barre, natural d'Argelès de la Marenda, va cantar tota la seua vida en la nostra llengua. Músic, compositor de poemes simfònics i de centenars de cançons, té una veu molt melodiosa. Una veu amb els perfums exòtics de Henri Salvador, la desesperança màgica de Frank Sinatra un matí de setembre i l'humor melangiós de Dean Martin, amb, al fons en la llunyania, sota els roures d'Euzkadi, els ecos de la veu de Luis Mariano. Elegant, encantador, 'charmant' com diuen les dones que s'ha estimat tant, en Jordi Barre, com Charles Trenet o Henri Salvador, sembla immortal. Toquen les hores, com ho deia el poema de Joan Cayrol que ha cantat tantes vegades. Toquen les hores, per ell i tot. Jo tornava de Moscou quan el vaig veure pocs dies abans de Nadal. Se n'anava a cantar a Estagell i em va confiar, picant l'ullet, amb un somriure ' descansaré quan seré vell...'

E-notícies, 21/02/2011

Si m'ho permeteu, escriuré avui un article més personal. Tots els refranyers europeus posseixen una variant del proverbi ' el que puguis fer avui no ho esperis fer demà. ' Feia un parell d'anys que en Jordi Barre, ja gran, s'havia instal·lat a Pontellà, en una casa més còmoda que el seu mas. Regularment, em creuava amb ell pel carrer, en alguna presentació de llibres, en un concert. Li deia ' Jordi, vos vindré a veure la setmana entrant. ' —Vine, quan voldràs, manyac. ' Cada setmana sorgia un nou compromís. Un paquet d'exàmens a corregir, un article. El temps ha volat. Tenia por. Pensava. Es fa gran. Als vells els agrada dormir. Si truques, el despertaràs. No l'he visitat. I ara s'ha mort...Almenys, he comprès una cosa. Cal dir 't'estimi 'a la gent que estimem. Sempre...