VEF Blog

Pròleg del FILL DEL CORONEL

Mon pare era metge militar. Des del meu naixement, sempre vaig viure a la vora d'una caserna de l'exèrcit francès. Els meus primers cangurs portaven l'uniforme. Els coneguts dels meus pares també. Tinc un vincle visceral amb l'exèrcit, l'armada que diem al Rosselló. Una tarda d'abril a Girona, enfilant-me cap a la catedral sota els xiprers del Passeig de la Reina, vaig tenir una il·luminació. Amb la certesa d'un creient, vaig descobrir que el meu país no era França sinó Catalunya. Arran d'aquell descobriment, no podia portar els galons d'oficial d'un exèrcit estranger. Un poc de coherència m'ajudaria a veure-hi clar en el meu entrellat d'ànimes entortolligades. Em sentia àrtic entre els catalans, meridional amb els francesos i oriental amb els occitans. Tenia tres pàtries Catalunya, França, Provença i, per què no Rússia?

No pecava per oportunisme. Era culpa meua si havia nascut en una terra catalana anexionada per França amb una mare rossellonesa i un pare mig conflentí mig rus?

A més, els meus resultats a les proves de selecció de l'exèrcit m'atorgaven el coeficient intel·lectual d'un ximpanzé mitjà. Durant un any tots els meus superiors es van pensar que havia sabotejat els testos. Els mirava, callat, amb un somriure molest. Com els diria la veritat? Havia respost tan bé com podia. Pels dissenyadors de les proves, tenia el cervell d'un macaco de Formosa. Acceptava el veredicte, sense falsa modèstia.

El coronel Paris m'havia increpat.

—Quina vergonya! Un intel·lectual com vós hauria de ser oficial. Sense gent com vós, tindríem un exèrcit de pretorians i Déu sap que hauria passat a Algèria el 1961 quan els generals es van aixecar.

Aquell coronel, de sensibilitat socialista, segons el professor Schwob sempre ben informat, m'havia dit ' passeu ' quan havia tustat a la seua porta. L'havia trobat de calçotets.

—Excusez-moi, mon colonel.

—Je vous en prie, on est entre hommes.

El coronel sabia navegar entre els diferents ministeris. El vaig veure per televisió, ascendit a general i a conseller militar dels principals canals francesos, durant la segona guerra del Golf.

Malgrat tot el que sé, les matances colonials, les traïcions, les mesquineries, malgrat tots els llibres d'història que he llegit, encara tinc un cert afecte per l'exèrcit francès. És així. No puc pas mossegar la mà que em va nodrir. Precisem un punt. L'exèrcit de la república no té res a veure amb les forces armades del regne d'Espanya. Aquest és un exèrcit república, l'exèrcit de la nació sense tradició colpista. Durant el meu servei, poques vegades els meus superiors em van tractar de tu.

Entre els militars, vaig conèixer gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que vaig tractar. El brigada Clerc es delia per la poesia japonesa. El tinent Morice dominava el serbo-croat, l'alemany, l'italià i altres llengües de la Mittel Europa. Els oficials tenien humanitat i un humor resignat de vençuts que continuen creient en valors caducats com les piastres de la Banca de l'Indoxina. Havien oblidat d'eliminar de llur diccionari personal mots com honor, coratge, sacrifici. Miraven cap al cel, amb els ulls confiants, tot i que pressentien que Déu ja no entenia el francès.