Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
El gat de l'Empordà
Ressenya publicada a EL TEMPS, 19/02/2013
Josepmiquel Servià
Pluja de sang
Editorial Dux
primera edició, maig 2012
Barcelona
64 pàgines
Cada cop que em topo amb en Josepmiquel Servià pels camins de la vida, pels passadissos de la universitat catalana d'estiu de Prada o en alguna presentació a Barcelona, l'increpo i li retrec la seva peresa. Si l'amic Servià no fos tan gandul, podria ocupar un lloc d'honor al panteó de les lletres catalanes. S'acaba de reeditar Pluja de sang, un recull de narracions del 1974, que constitueix un passaport cap al país màgic d'en Servià. L'autor és fill de la terra empordanesa i els relats configuren tota una geografia sentimental.
En aquests relats juvenils, Josepmiquel Servià té accents més tràgics, més sarcàstics que de costum. Ell, enamorat de la vida, amant de l'amor en totes les seves variants, constata en un text tràgic, la impossibilitat de la felicitat. Com el Soral de Belle du Seigneur d'Albert Cohen o, menys tristament, el protagonista de La felicitat conjugal de Tolstoi, els personatges servians no accepten pas les concessions inevitables de cada dia, l'assassinat quotidià i programat de l'amor. Els protagonistes servians volen viure la felicitat en la seva plenitud. No volen les tristes mitges tintes de la gent qualsevol. Josepmiquel Servià sap descriure amb plasticitat la bellesa de la costa empordanesa.
' Blanes, mirat des de la punta de l'espigó, s'oferia en una rècula meravellosa de cases petites, senzilles i blanques, clapejades dels més virolats colors. El conjunt feia l'efecte d'una immensa gavina, cercant la fauna, amb les ales esteses ran de la mar. ' (pàg 9) ' Les restes del vell castell de Sant Salvador i de l'enrunat monestir de Sant Pere de Roda ja no eren sinó ombres que jugaven amb el contrallum de la posta. ' (pàg 13)
Com el Charles Anavour de ' Que c'est triste Venise! ' només pot celebrar ' l'inutile beauté ' dels paisatges que no seran suficients per a desviar els personatges de llurs projectes sinistres.
En Josepmiquel té la saviesa desesperada i voluptuosa dels vells gats orientals que fan la migdiada a l'ombra dels patis venerables per plaer i també per preparar-se a la mort que acollirà amb una cortesia resignada.
L'estil flueix, lleuger. El lector se la xala d'allò més, però un home amb tants talents, tanta facilitat i felicitat verbals, potser s'hauria d'avergonyir de publicar tan poc. Sospiti que li agraden massa la vida i els seus plaers per dedicar-se a la vida monacal d'un escriptor. Servià deu al lector un gran llibre, una simfonia magna més enllà dels seus valsos empordanesos deliciosos que ens fan rodar el cap i ens deixen als llavis un perfum de xampany i d'amor perdut.
Servià posseeix el català ric dels escriptors d'antany amb una forta cultura al darrere. Pluja de sang pot constituir un ADN de l'autor de Palamós. El lector més exigent hi trobarà totes les seues qualitats amb les seues facilitats.
En aquestes set narracions, majoritàriament situades al seu estimat Empordà amb una escapada a Barcelona i una altra a Venècia, s'hi respiren uns aires molt diferents. Josepmiquel Servià hi tracta temes com l'homosexualitat, l'amor impossible, la fugacitat de la bellesa servits per una prosa precisa, massa a vegades amb un tuf floralesc.
Consideri Josepmiquel Servià com un dels millors escriptors catalans tant en prosa com en poesia. Igual que els mestres tan admirats —Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joaquim Ruyra.
En Servià és el nostre Petroni, però encara no ha trobat el seu Neró. La seua evocació de l'homosexualitat, amb tendresa i sarcasmes, rellisca com als millors llibres de Roger Peyrefitte, mordaç.
' I fins i tot és possible que després de l'última reblincada del teu cos sobre el matalàs, ja de nou serè i reflexiu, t'enorgulleixi la certesa de saber que demà, a l'acadèmia, al gimnàs o a l'oficina, els teus companys continuaran pensant de tu que ets « tot-un-home». (pàg 30)