VEF Blog

Un somni

Aquesta nit he fet un somni. Res d’alliberament, res d’opressió. Un somni molt estrany en un palau francès, al mig de les muntanyes, un palau trist i verd, un xic abandonat. Els darrers domèstics portaven les maletes cap a una carrossa caòtica. Vora un piano blanc una noia plorava.

Aquest somni m’ha perseguit tot lo dia. Aquesta nit l’he retrobat gràcies al piano d’Eduard Fontbona. Seria massa fàcil de dir que la música raja d’aquesta font, massa fàcil i inexacte. La música que ha recuperat al fons de tants arxius menystinguts no raja. Jo diria que balla o més aviat camina de puntetes amb elegància per no molestar el personal.

Quan era adolescent, el pare de l'Eduard li va regalar les partitures de les dotze sonates mig oblidades però, enamorat de Chopin, ni les va mirar. Molts anys més tard, un alumne seu no vingué a classe i el maestro desvagat va remenar els prestatges de l'escola quan va recordar de sobte les sonates negligides. La història és senzilla i bonica com als contes d'antany.

Eduard Fontbona amb la gràcia d’un Voltaire inspirat, sap recrear aquesta civilització perduda, Pompeia musical que està explorant amb passió i minúcia. Grazzie Maestro!