VEF Blog

Tramvies d'un roig difunt

Jordi van Campen

http://homesensegat.wordpress.com/2013/03/07/els-taxistes-del-tsar-de-joan-daniel-bezsonoff/

El 2007, Editorial Empúries presentava un llibre sorprenent, a mig camí entre la biografia nostàlgica, la guia Baedecker i la novel·la d’acció. D’haver-se publicat a França hauria reobert el debat sobre la mort de la novel·la. A casa nostra, “Els taxistes del tsar” va merèixer elogis de la crítica i va obtenir un cert ressò. El llibre està traduït al castellà.

¿De què són fetes les nostres petites existències sinó d’anècdotes intranscendents?, es demana Joan Daniel Bezsonoff. És així que troba un pretext per escriure, en un atac tardà de russofília, alhora que investiga els orígens eslaus de la seva família a partir de la vida de l’avi Mitrofan.

Farcida de detalls, la mirada que ofereix no és mai lineal. Obre perspectives saltant de tema en tema amb l’agilitat d’un gat altiu. En parlar de la ciutat on va néixer l’avi rus, Voronej, ho fa des del passat i del present, però també des de la toponímia, dels grans homes i de l’arquitectura de Rússia i França, creuant un pont invisible entre totes dues potències, eliminant el factor temps sense manies. Ens fa entrar de ple a Voronej, gairebé sentim l’alè dels vianants en girar les pàgines del llibre. I com més en detall parla, més desapareixen les fronteres i els límits, com qui s’acosta a la paret d’una aquari per veure els esquals i oblida la presència del vidre.

Quan ens parla de fets històrics, Bezsonoff els presenta llaminers i acolorits, vius. La seva exactitud és exasperant però alhora dota la narració de versemblança: “Les minyones són boniques, famoses a tot Rússia per la bellesa de les seves cames. Les més espavilades han quedat davant d’un dels set teatres i dels dotze cines de la ciutat”. Quan ens il·lustra sobre autors, ofereix un elenc de luxe: Puixkin, Tolstoi, Turguénev, Balzac i Stendhal, tots a la mateixa pàgina; ¿qui en dóna més?

La ironia acompanya el lector des de la citació inicial de Salvador Dalí: “La revolució Russa és la Revolució Francesa, que arriba tard per culpa del fred”. Més: “Pels voltants del 1976, la televisió francesa, que en aquell temps no prenia el públic per imbècil…”. Aquesta és una lectura amb voluntat postmoderna d’acompanyar, com ho és “El lloro de Flaubert” de Julian Barnes o “La identitat” de Milan Kundera. Com que entre autor i lector la interacció és constant -fins i tot contesta possibles retrets-, hom té la sensació de conversar amb un antic amic.

L’autor formula cada frase com si fos la darrera que escriurà en vida, i és així que la seva prosa busca l’exigència de la llimona, i que li permet assolir un impossible: acostar-se a la senzillesa de la veritat humana, a la tristesa última de les coses. Parlant d’una tal Isabelle, ens confia que l’embogien “els seus ulls blaus, melangiosos i buits com la seva biblioteca”. Tirant de tòpic, diríem que és un bon escriptor rus.

 “Si tots els catalans són filòlegs, els russos es consideren especialistes en gramàtica”. Com en tots els llibres d’en Bezsonoff (autor d’un diccionari occità-català), és inevitable topar amb l’etimologia. Fins i tot reflexiona sobre la funció del llenguatge (qui hauria dit que una novel·la en català escrita per un rus podria parlar de l’ús de la segona forma del condicional passat eusse aimée en un poema de Baudelaire). Aquest és sens dubte un dels punts claus de la seva obra: la reflexió sobre la llengua i el llenguatge, i sobre el futur del català amb la seva perspectiva privilegiada i descoratjadora alhora: el seu referent és el Rossellonès, on la nostra parla era quotidiana cinquanta anys enrere, mentre que actualment és a penes residu per a turistes. Si en Joan Coromines fos viu, no dubto que s’hauria interessat per en Bezsonoff.

Els lectors habituals de l’autor trobaran en aquesta novel·la un valor afegit, i és que hi ha elements que més endavant esdevindran llibre per si mateixos: amors, estudis, professors… Elements tots ells que desenvoluparà a “Un país de butxaca” i al més recent “Les meues universitats”.

Al llarg de la seva ja extensa obra, Bezsonoff utilitza sempre la mateixa treta per submergir-se en tot allò que li crida l’atenció: pretendre que parla de si mateix. Amb llibres aparentment autobiogràfics com aquest, ens acosta a l’alta literatura: no parla d’ell mateix sinó de nosaltres i del nostre pobre, petit i desmembrat país.

A resultes d’aquesta novel·la, l’autor va obrir un bloc que genera molt de moviment sobre literatura, sobre l’estat del català i sobre la Catalunya Nord: Can Mitrofan. Pel nombre de visites, és evident que els lectors coneixen bé en Joan Daniel Bezsonoff. Potser és hora, des de les institucions que promouen la literatura catalana, de valorar aquest gran escriptor i atorgar-li els galons que mereix. Les tres estrelles de tinent, per exemple.