VEF Blog

Nostàlgia de Saigon

Saigon era una bombolla misteriosa fora del temps.  Cada nit se sentien canonades malgrat els xim-xims dels balls.  L’orquesta d’Alex Caturegli tocava al Chalet, els músics de Guy Paquinet ocupaven l’escenari de Le Grand Monde. Als fumadors del port, les mosses més boniques de l’orient preparaven pipes. Les ballarines més esquilades de la Xina obrien les cames als dàncings de Cholon. El clic de les fitxes de mahjong dringava en les tafureries immenses. A cinc quilòmetres, més enllà de la Rue Jean Eudel i de la Rue Antoine Rolland al raval de Khánh Hội a l’altra riba de l’arroyo xinès, als aiguamolls claferts de cocodrils cap a  

 Cát Lái  i Thạnh Mỹ Lợi, morien soldats francesos degollats. Els grocs assassinaven amb arma blanca. Oh ! De tant en tant, feien concessions a la modernitat i mataven amb granades i metralladores. De la terrassa del Majestic estant, es distingien  la fanalada i la lluminària del Boulevard Charner i, en la llunyania, unes regueres de llum intermitents. Un espectacle magnífic i inquietant on es barrejaven totes les flaires capitoses de les millors perfumeries de la Rue Catinat amb el llaquim, fetor inseparable de Saigon.