VEF Blog

Arribada a Saigon

   En Serguei Lvovitx Volkov mai no oblidaria la seva arribada a Saigon. Havia baixat del Pasteur i, després d’haver deixat al bagatge a l’Hôtel du Théâtre, un petit hotel de la plaça Francis Garnier on havia reservat una cambra per una setmana, havia anat Rue Catinat avall fins al port.

Malgrat que s’ho hagués esperat, la xafogor l’ofegava. Com si volgués ploure i no plovia finalment. Semblava que queia aigua, però no era pas aigua. L’alçària d’arbres desconeguts el va sorprendre encara més. En una pudor de llaquim, en Serguei va travessar una catedral vegetal, intacta des dels primers dies del planeta. També va sentir sorpresa descobrint una ciutat ben francesa tan lluny de les costes de França. Uns edificis blancs seguien les prescripcions de l’estil de Haussmann com a Alger o Marsella.  Uns grans parcs miraven de refrescar una mica la ciutat.  A la terrassa dels cafès, els darrers colons i uns militars bevien un pastis. Els cotxes, els aparadors amb les novetats de la metròpoli, el nom dels carrers, la llengua francesa, tot recordava la França llunyana.

Malgrat la calda, en Serguei es va arrossegar pel barri abans d’enfilar el Boulevard de la Somme en una olor d’oli fregit i de merda. En aquella artèria alternaven edificis neoclàssics amb cases baixes asiàtiques. Uns cabelleraires treballaven en les voreres al costat de venedors de sopes.

L’abundància dels rètols en vietnamita i fins i tot en xinès li va causar perplexitat.  Va acabar entrant en Le Dragon d’Or, un restaurant- dàncing a la cantonada de la Rue du Maréchal de Lattre de Tassigny, que els vells saigonesos encara anomenaven Rue Mac-Mahon.

Rere el fum de les cigarretes, l’orquestra tocava Luna Rossa. En Serguei va simpatitzar tot seguit amb un legionari flamenc que mesurava almenys dos metres, quasi tan alt com el seu germà Dmitri. Encara no l’havia avisat de la seva arribada. Ara era massa tard. Ho faria l’endemà. Veien com emergia de la multitud asiàtica i francesa. Els ventiladors giraven, impàvids. Després d’haver ballat amb una rossa bastant grassa, xopa de suor, el flamenc va beure una desena d’ampolletes de cervesa 33 sense immutar-se abans d’atacar-se a una desena de pastis Asianis, una marca local.  Li agradava molt a en Serguei xerrar amb els desconeguts als bars i als restaurants. Deia que hi aprenia força coses. Va convidar el belga que la seva cantarella feia encara més simpàtic. Pronunciava ‘huit’ com els moros. Misteris de la fonètica. Demanà un conyac Martell. En begué sis més abans de baixar al lavabo. Al cap de vint minuts encara no havia tornat. Inquiet, en Serguei va trobar-lo, estifladàs, voludat en el seu vòmit, roncant més fort que tots els ventiladors de Saigon.

   —Són els riscos de l’ofici…—va pensar en Serguei.

Titubejant va cridar un taxi blau i groc que, enfilant el Boulevard Bonard, va portar-lo a l’Hôtel du Théâtre.