VEF Blog

 Publicat al Punt Catalunya Nord el 9/02/2000

Els perjudicis tenen la vida dura a França, o més ben dit a París. Jean Dutourd passa per imbècil. Imagineu-vos… un defensor del pretèrit imperfet del subjuntiu, un purista patriota i, per acabar-ho d’adobar, membre de l’Académie Française. Senyores i senyors, haig de dir-vos que Dutourd és l’autor d’una obra oblidada, Les horreurs de l’amour.

Aquest títol, bonic i gairebé pleonàstic, fou publicat el 1963. A la manera de Diderot en Le neveu de Rameau, però un Diderot interessant i profund, Jean Dutourd ho explica, a través dels diàlegs entre ‘jo’ i un amic, la història d’amor d’un diputat, en Roberti, i d’una secretària, la Solange, en els darrers anys de la IV República. Mentre xerren, els dos amics passegen per la capital francesa. Una visita que fa venir ganes d’agafar el tren de les nou del vespre per esmorzar l’endemà a l’estació d’Austerlitz.

Amb un estil planer, Dutourd medita sobre la fugacitat de la felicitat i la imbecil·litat dels amants. Hi sosté la paradoxa, que em costava d’admetre quan tenia vint anys, que en Roberti és enamorat de la Solange sense saber-ho. L’estima i es nega a admetre-ho. Ho comprendrà, naturalment, massa tard, i descobrirà així els horrors de l’amor.

Us aconselli de fer un pelegrinatge per tots els rodals descrits pel mestre. Hi descobrireu un indret màgic de París que quasi totes les guies passen per alt. L’Square Saint-Lambert, jardí perdut al fons del quinzè arrondissement. Sota el sol pansit de l’Illa de França, m’agrada llegir-hi Le Monde i la premsa occitanista.

Hi he conegut alguns d’aquells minuts superiors de l’existència. Després d’un bon sopar, camini a l’atzar pels carrers lletjos sota els penya-segats burgesos dels temps d’Haussmann que reverberen la lluna. Entri en una capelleta de l’edat mitjana, saturada de tanta història. Saludi una estàtua, blavissa de rovill, i aquell populatxo de París, tan calumniat i tan plaent.

Igual que en Dutourd.