VEF Blog

Extracte de La guerra dels cornuts, Barcelona, Empúries, 2004

Premi Casero 2003 

A cada moment, malgrat els meus esforços per passar desapercebut, em demanaven si era mallorquí. D'altres em feien del Pallars. Un cambrer del cafè Colón em va ofendre, complimentant-me per la qualitat del meu català. Si el català de l'Empordà ja es diferencia bastant del nostre, el dialecte de la capital no deixava de sorprendre'm. Una minyona era una criada; un noi un minyó; les calces una peça de roba interior femenina, el bacallà la juliana. Quan parlaven de la jove, pensaven en la nora i no en la promesa. Un bordegàs no designava un bastard...De fet, tret de qualques erudits i de tres capellans, el Rosselló només els evocava una artèria de l'Eixample. Ara bé, la gent em tractava amb una amabilitat " preferencial," fent-me sentir que jo era un foraster, un cosí de província que tornava a tenir relacions amb la família.

La capital de Catalunya, com m'ho deien tots els barcelonins sense cap exageració, era un petit París. Per la Barcelona medieval, em sentia a casa amb els casals cosins dels nostres. A l'Eixample, en canvi, els penya-segats modernistes m'espantaven. Tots aquells palaus tenien un no sé què de les òperes de Wagner tan de moda llavors. Malgrat la francofilia del senyor Volpini, director del Liceu, els burgesos barcelonins reclamaven òperes alemanyes. Per bonica i dotada que fos la Geneviève Vix de l'Opéra-Comique de París i impressionants el tenor italià Shipa, el baríton belga Crablié en Thaïs les nostres pobres operetes, és clar, no podien comparar-s'hi. Fins i tot les meuques es germanizaven. Coneixien totes les obscenitats en la llengua de Sacher Masoch. També dominaven les subtilitats de la llengua del marquès de Sade i de la de Boccaccio. Sabien poc anglès, perquè, com ho sap tothom, els nostres aliats britànics havien erigit la inversió sexual en institució. Potser als bordells per a homes es practicava la llengua d'Oscar Wilde però jo no he freqüentejat mai aquest estil d'establiments.

Com pertot arreu, la gent ignorava la història del propi país, tret dels de " la ceba ", una expressió que acabava d'aprendre. Els catalanistes em van acollir com un rei. Més aviat, com un president ja que havien renyit amb el rei d'Espanya.