VEF Blog

    Ens sembla que uns personatges de films, coneguts des de sempre, existeixen de debò gràcies a la "incarnació" genial d'alguns actors. Pensi particularment en Pierre Laudenbach o sigui Pierre Fresnay. Quan va començar l'adaptació cinematogràfica de la trilogia marsellesa, Marcel Pagnol va assabentar Raimu que treballaria amb aquell alsacià protestant , el " més gran actor del món " (dixit Orson Welles i també Louis Jouvet) va rondinar però com podem imaginar Raimu sense que repotegui?

Pierre Fresnay va interpretar amb tant de talent en Marius que, per a mi – potser us passa igual – en Marius és en Marius i no pas Pierre Fresnay...

Tinc entès que, a l'origen, el paper d'en Marius era previst per Pierre Blanchar. Aquest actor hauria proposat, sens dubte, una creació interessant digna de la seua interpretació inoblidable del metge avortador, borni i palúdic, en Un carnet de bal de Julien Duvivier.

Com costa de recordar que, darrere el fill de César, hi ha sobretot un artista capaç de donar vida alhora a en Marius ? En Marius, el cambrer del famós Café de la Marine enamorat de la Fanny —la petita venedora de petxines— així com al capità de Boëldieu en La grande illusion de Jean Renoir!

M'agrada força l'escena en què un soldat alemany fosiga l'oficial. " — Dites donc...Où vous croyez-vous? " " — C'est la guerre..." " — Certes, mais on peut la faire poliment..."

Recordeu aquesta confrontació amb el tinent Maréchal —àlies Jean Gabin— quan en Maréchal diu al capità que es podrien tutejar? " Senyor, jo dic vós a ma mare i a la meua dona..." De sant Vicenç de Paül al comte, simpàtic i intransigent desbordat pels esdevinements dels Aristocrates, passant pel comissari Wens de L'assassin habite au 21 i Le dernier des six al vell indigne de Les vieux de la vieille, Pierre Fresnay va saber donar una carn, una veu —quina veu!— una humanitat prodigiosa a homes de cel·luloide o de paper.