VEF Blog

Verd paradís. I i II

Max Roqueta

traducció de Jaume Figueras i Trull

Editorial Galerada

Barcelona, setembre 2006, 296 i 384 pàgines

   En el fons per ser un gran escriptor només cal haver cursat estudis de medecina. Al segle XX, els professors van colonitzar la literatura, però els metges riuen per sota el nas. Ho atesten a França els doctors François Rabelais, Georges Duhamel, Paul Reverzy i sobretot el doctor Destouches que escrivia sota el pseudònim de Céline. Els metges anglesos tenen el creador d’un mite, Sir Arthur Conan Doyle. Els russos Txekov, els catalans Llorenç Villalonga, Bernat Metge potser…i els occitans el doctor Max Roqueta. Jaume Figueras i Trull acaba de publicar la traducció de dos volums de Verd Paradís. Una obra immensa, ingent. Fa quaranta anys, Joan Triadú va escriure que calia traduir urgentment al català aquesta obra mestra. Amb un cert retard han escoltat el seu consell. Aquest llibre és una ampliació genial d’un vers de Baudelaire en el poema " Moesta et errabunda. " Mais le vert paradis des amours enfantines. " El tema de la infància, pintada com una Arcàdia ensorrada, constitueix un tòpic de la literatura occitana. De les Memòri e raconte de Frederic Mistral passant per la Vido d’enfant de Batiste Bonnet, Las vias priondas de la memòria de Marcèla Delpastre a Li camins de la saba de Robèrt Lafònt, la literatura del país veí (parlo d’Occitània, és clar…) pot interpretar-se com una exploració de l’Arcàdia mítica. Ara, Max Roqueta s’enfila molt més enllà dels tòpics del Felibritge, de les anècdotes gustoses i dels retrats impagables de la seva gent. Un relat com " lo secret de l’èrba " es presenta com una anàlisi arran de terra d’Argelièrs, el seu poble. Amb la mirada d’un infant, l’autor descriu totes les bestioles, tots els matisos del verd. A partir d’aquesta visió microscòpica accedeix, com Mistral, a l’universal. La seva prosa, que s’ha d’assaborir a poc a poc com poesia, s’il·lumina amb fulguràncies com aquesta descripció de la desesperança d’un grill " E dins sa gàbia ont vesiá mai de cèl que per lo trauc de son ostal, lo paure el deviá cantar, sus la pèira fresca d’una fenèstra, per breçar d’un sòmi de luna lo sòm de son mèstre crudèl. " (p.182) ( I de la gàbia estant, des d’on veia més de cel que no pel forat de casa seva, el pobre havia de cantar, sobre la pedra freda d’un ampit de finestra, per a bressolar amb un somni de lluna la dormida del seu amo cruel. ") Hem citat el text original així com la versió catalana del professor Figueras. Apòstol de l’occità, Figueras ha insistit per incorporar el text original a la fi dels dos volums. Hem d’agrair la feina feta, la modèstia de l’erudit que no dubta en exposar-se a les crítiques. La seva traducció em pareix a vegades massa explícita. En la cita precedent, per exemple, jo hauria traduït " pèira fresca " per " pedra fresca " i no hauria afegit " ampit. " Massa precisió esquinça la poesia. Aquests punts de detall interessaran deu lectors. Els altres hauran d’aplaudir el rigor, la riquesa, la finor de Figueras.Ara, tots els catalans podran recórrer tot aquest món perdut, una Mequinensa occitana assassinada pel jacobinisme i l’autoodi dels mateixos occitans. Més enllà de l’agonia d’un gripau, no puc deixar de sentir els darrers crits d’una llengua antiga. " N’havíem fet patir més d’un, amb mà cruel, que deixàrem ensangonat al mig del camí amb una boca que badava a la nit i uns ulls que se l’haurien beguda tota, la pietat del món. "

La il·lusió occitana

August August Rafanell

Quaderns Crema

Barcelona, 2006, 1543 pàgines (dos volums)

     Quan el meu avi Joan Montalat veia els programes occitans del canal regional de FR3, s’indignava, saltava en la seva poltrona com un cabrit, insultant els " gavatxos "

(A Catalunya-Nord, motegem els occitans " gavatxos " i llur país " la Gavatxeria"…   Tothom acaba sent el gavatx de tothom…) En canvi, si el padrí mirava TV3, no feia cap comentari. El català central, el mallorquí o el valencià no li feien pas nosa. Els considerava com a seus. En canvi, per ell, l’occità del Llenguadoc no passava d’un català esguerrat. No sé si li hauria interessat La i·lusió occitana.

La lectura d’aquesta obra del professor August Rafanell és una autèntica aventura intel·lectual com el descobriment d’ A la recerca del temps perdut. August Rafanell ens proposa una història comparada de les llengües occitana i catalana. Durant tot el llibre, August Rafanell i els lingüistes que cita es demanen si el català i l’occità (àlies provençal o llemosí) són dues llengües bessones o la mateixa parla. L’eterna problemàtica de l’ou i de la gallina. Per a esbrinar la veritat, August Rafanell ens serveix de guia en un viatge meravellós a través de la cultura. Ens acompanya en la visita de totes de les capelles de l’occitanisme i del Felibritge que, per coqueteria potser, catalanitza sota la forma de Felibratge. A força de llegir tants textos en tantes llengües amb tantes ortografies, Rafanell, de tant en tant, entra en dissidència ortogràfica. Escriu Mègic i megicà. " Des de l’ exili megicà les coses es veien d’una manera diferent. "  (pàg.1334) Fins ara, jo mai no havia llegit una anàlisi tan fina, tan precisa i tan honesta de la política lingüística del govern del mariscal Pétain, gran admirador de Frederic Mistral. " En teoria, a mitjans de 1941, la llengua occitana va muntada, i per primer cop des de feia molts i molts segles, sobre un cavall guanyador.(…) no ens enganyem : el cavall de l’occitanisme era guanyador només en teoria. La Revolució Nacional tenia moltes altres prioritats a l’agenda, abans que l’empresa descentralitzadora. "(pàg.1305) L’a utor no dissimula res dels compromisos de Loís Alibert —el Pompeu Fabra occità, autor d’una gramàtica dels parlars llenguadocians i d’un diccionari normatiu— amb el règim de Vichy. En la nostra època de simplificacions i de judicis precipitats, Rafanell sap que res no és senzill. Tot és qüestió de context. Com Mallarmé, August Rafanell podria sospirar " La chair est triste, hélas ! et j'ai lu tous les livres. " Ho ha llegit tot. Els trobadors, Fèlis Gras, Valèri Bernard, Pèire Devoluy, Frederic Mistral evidentment, Robert Lafont —autor d’un epíleg inoblidable— Pierre Benoit i fins i tot el boig de Saint-Loup, un bon escriptor francès que s’havia allistat a les SS. Sense partidisme, August Rafanell analitza una per una totes les teories dels filòlegs de la Renaixença tardana com Lluís Pastre, Josep Aladern i subratlla les inconseqüències dels lingüistes com Enric Guiter.

Amb una ironia digna del millor Churchill, esgarrinxa el polígraf Pere Verdaguer que pretén localitzar el focus de la catalanitat al Rosselló, al Conflent i a la Cerdanya. " Tanta precisió meravella, la veritat. " (pàg.1392) Rafanell juga amb les citacions, passant del francès acadèmic, a totes les variants de l’occità ortografiat de mil maneres sense oblidar els textos catalans anteriors a la reforma fabriana, tan llunyans i propers alhora. Emprant una llengua rica i pura, amanint el text amb delicioses vinyetes noucentistes, August Rafanell no es tanca a les biblioteques sinó que viatja i enraona amb la gent. Així, l’autor fa servir la forma nord-catalana de topònims llenguadocians com Llimós, Lleucata o La Novella sense cuidar-se de les recomanacions de la Gran Enciclopèdia Catalana. Arrisco una previsió sense risc que algú em desmenteixi… D’aquí a cent anys, si el català no s’ha convertit en un dialecte del castellà com ho deixen preveure tantes frankfurtades, encara es parlarà d’aquest llibre. A la fi d’aquesta investigació apassionada, el lector ha après molt però continua ignorant si parla català o occità, com aquest savi xinès que, en despertar, no sabia si era un home que havia somiat ser una papallona o una papallona que somiava ser un home.

FI

Xavier Febrés

Edicions 62

Barcelona, 2006, 171 pàgines

     Potser al lector li farà goig de saber que visc al poblet de Nils, al peu d’una vella església templera, a un quart d’hora de Perpinyà. Per tant, he llegit amb un gran interès A tres quarts d’hora de Perpinyà, el darrer llibre de Xavier Febrés. Periodista, autors de moltes monografies sobre Catalunya Nord, estudiós de l’obra de Josep Pla, Febrés és, com el seu mestre " un gran admirador —exactament un entusiasta— de Perpinyà. " (Viatge a la Catalunya vella) Joan-Lluís Lluís m’ha dit sovint —no sé si ho ha escrit— que " Perpinyà és una Girona mancada. " Xavier Febrés, al meu entendre, deu opinar el contrari. " Als catalans peninsulars, posats de visita al Rosselló, ens fascina comprovar-hi el parentiu històric i lingüístic. " (pàg.44)

Aquest llibre, constituït de capítols deslligats i desiguals, retira a un recull d’articles. Xavier Febrés hi retrata la gent que ha conegut com Jaume Queralt, Louis Monich o Josefina Matamoros i tant d‘altres. Aquestes persones li han ofert un reguitzell d’anècdotes" curt(es) i contundent(s) " (pàg.56 ) que Febrés recull amb gormanderia, com el Josep Pla d’Un senyor de Barcelona. La més divertida, potser, la protagonitza Josep Deloncle que " una ampul·losa dama del nord " (pàg.57) havia visitat " en el marc del treball que volia dur a terme al Rosselló per a l’aristocràtica revista d’arquitectura i decoració Vieilles Maisons Françaises. (…) ell li va puntualitzar educadament d’entrada: " Mais chère Madame, si elles sont vieilles, ici elles ne sont pas françaises…" (ibid) No tothom li cau tan bé com el veterà catalanista; ho proven uns quants retrats vitriolats. " No era fàcil que en Cala passés desapercebut: tenia les faccions i la còrpora més característica que es puguin imaginar, com un home de Cromanyó pacífic i estabilitzat, amb un aspecte lleugerament simiesc…(…)Era un silenci de goril·la ferit, no pas el silenci altiu de l’esfinx. " (pàg. 75) En Febrés proposa un llibre molt amè, divertit i ben documentat que, malgrat tot, m’ha provocat una nosa permanent. L’autor oscil·la entre un odi del jacobinisme i una francofília exasperant. Així escriu " L’Estat francès té una neurona bloquejada de naixença, la del jacobinisme. " (pàg. 127) i confon sistemàticament, a la francesa, totes les comarques nord-catalanes amb el Rosselló, que anomena " Catalunya francesa " o " departament rossellonès. " (pàg.125) Aquesta confusió li ve sens dubte dels seus anys de col·laboració al nul·líssim diari L’Indépendant que, amb l’escola francesa, sempre ha actuat com el pitjor enemic de la catalanitat al nord de l’Albera. Aquest diari, a hores d’ara, encara fa servir la nomenclatura franquista pels topònims del Principat. Xavier Febrés esmenta el seu diari amb la tendresa d’un senyor madur per una vella amant, " une vieille maîtresse " que diria Jules Barbey d'Aurevilly

Més que de Perpinyà, Febrés és un enamorat de França, de la seva cultura, de la llengua francesa malgrat que no en respecti l’ortografia, en particular l’accentuació. " chiens ecrasés " "echos " en lloc de "écrasés ", "échos "(pàg. 15) " mepris " per " mépris "(pàg. 91), " la Depêche " en lloc de " Dépêche " (pàg.168)- o més greu confusió de gènere " emincée " en lloc d’ "émincé. "

Aquests detalls no tenen cap importància, però acaben cansant el lector més benvolent. Ningú no obligava l’autor a fer cites en una llengua que no domina…

La Catalunya Nord i la Perpinyà que Xavier Febrés descriu m’han semblat reals, palpables, sucoses però ja no existeixen. Hi he reconegut la Perpinyà dels anys 1970, no la d’ara. Si Febrés sap copsar l’ànima de la Perpinyà d’abans, potser l’actual li escapa. No diu quasi res de la immensa popularitat de Jordi Barre, de les cançons de Gerard Jacquet i Pere Figueres, de l’edició perpinyanenca del Punt, de la importància dels monòlegs de Joan Cayrol entre el públic nord-català ni de l’esperança que suscita la USAP.

El més important, però, és que us donarà ganes d’agafar el cotxe i de passar el cap de setmana a casa nostra/vostra, de beure una clara a la terrassa del Cafè de la Posta i de passejar pels vells carrers en l’olor de la xocolata.

Na Mireia

Mireia

Frederic Mistral

Quaderns Crema

Barcelona, 2005. 207 pàgines

        L’any passat es van celebrar tres aniversaris amb una discreció de catacumbes. El 1854, Frederic Mistral i sis amics seus fundaven el Felibritge per a salvar la Provença (ara es diria Occitània) i la seva llengua. El 1904, Mistral rebia el premi Nobel de literatura. Fins ara, cap autor català ha compartit aquest honor llevat que considereu Claude Simon tan català com els escriptors barcelonins de llengua castellana… El 1914, Mistral es moria discretament, harmoniosament, sense fer romanços unes quantes setmanes abans del cataclisme que engoliria tot el seu món i Europa, terratrèmol de l’estupidesa dels venedors de canons, dels mestres d’escola francesos i prussians sense imaginació. Durant tota la seva vida, Mistral va habitar Malhana, poblet a una quinzena de quilòmetres al sud d’Avinyó i a una vintena de quilòmetres al nord d’Arle. En un petit cementiri, rere xiprers, us encarareu amb el monument als morts de la primera guerra mundial, escrit en occità. Tombant a mà esquerra, arribareu a la tomba del poeta, monument minúscul que reprodueix el pavelló de la reina Joana als Baus de Provença. Fins a la mort, Mistral va lluitar contra l’evidència. Va mirar de salvar el seu país i la seva cultura, arreplegant, un per un, els mots de cada dia al seu diccionari, com papallones precioses. En un món ben fet, totes les biblioteques de tots els pobles de Catalunya, que considerava com la seva segona pàtria, haurien de tenir, a costat del Fabra, de l’Alcover-Moll i del Coromines, el Tresor dóu Felibrige. Dins la carn de les seves epopeies, totes les paraules provençals van recobrar l’alè i la vida. Llegiu El poema del Roine, Calendal, les Memòries i Mireia. La professora Lluïsa Julià acaba de reeditar la traducció catalana de Mireia en una edició que honra les nostres lletres. Sense trair mai l’original, Maria-Antònia Salvà va saber transmetre el seu perfum, com un regust de canyella. En el seu mallorquí del tombant de segle, retrobem intacta la chato de Mistral, "  una jove de Provença / qui ses amors tot just comença " ( "  uno chato de Prouvènço. / Dins lis amour de sa jouvènço, ) Una obra mestra, escrita per un noi de vint-i-quatre anys que s’imaginava que salvaria la seva llengua amb el seu geni com a sola arma. Ja gran, el Mistral del Poema del Roine, desesperat, sabia que havia fracassat, però, enmig del camp de ruïnes, es dreçaven, intactes, sòlids com el pont del Gard, els seus himnes a l’amor, a la joventut i a la bellesa.

Menjant amb amics i coneguts

Jaume Fàbrega

Pòrtic

Barcelona, 2005. 159 pàgines

    Els anys han passat. He perdut cabells, la memòria. Ja no sóc prim, jo que era tan " guapo. " D’aquesta decadència en considero responsable gent com en Jaume Fàbrega. El darrer llibre del " gastròleg " banyolí —" primer escriptor gastronòmic de Catalunya " segons Lluís Bonada— no es presenta només com un receptari sinó com tota una aventura intel·lectual. L’autor va demanar als seus coneguts que li donessin una recepta fàcil de fer. Menjarem, virtualment, amb artistes com Miquel Barceló, Salvador Dalí, Atahualpa Yupanki (natural de Terrassa, segons una pàgina inoblidable de les Memorias no autorizadas de José Luis de Vilallonga) uns escriptors com Quim Monzó i Narcís Comadira sense oblidar la Madonna herself. Cada recepta ve acompanyada d’una nòtula on Jaume Fabrega, sense allargassar-se mai, desplega una cultura diàfana i eclèctica. Cada recepta obre les portes d’ivori d’un món meravellós. La pròxima vegada que menjareu bacallà amb samfaina, estudiareu basc (piperada), italià de Còrsega (pebronata), àrab de l’Àfrica del Nord (chackucha), hongarès i serbocroat (lecsó) occità de Provença (ratatolha) i del Llenguadoc (chichomèlha). Amb la recepta del borsch, descobrim com l’autor va arribar a conèixer Tom Selleck, protagonista de la famosa sèrie Magnum, en un bar de nit de San Francisco i ens assabentem de l’existència d’una nova minoria nacional: els russins. En Fàbrega coneix tan bé el mapa lingüístic dels cinc continents com la cuina.

Enllepolint-nos, el diabòlic gastrònom ens dóna ganes de llegir o rellegir Rabelais, Quevedo i els nostres clàssics: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra, Domènec Badia àlies Alí Bei i naturalment Francesc Eiximenis. Fàbrega ha entès i meditat la lliçó de Frederic Mistral. Cenyint-se a l’ultra localisme, les ribes de l’estany de Banyoles, arriba a l’universal. Amb un plat tan corrent com el pa amb tomàquet, explorem els arcans de la nostra llengua cruspint-nos les tomates de Girona i Perpinyà, els tomàquets barcelonins, les tomaques de València, les tomàtigues de Mallorca i les delicioses pomates de l’Alguer. Visitem Galícia, el Marroc i el petit estat de Mònaco. "Homme pressé, " Paul Morand dels fogons casolans, en Jaume Fàbrega salta d’un país a l‘altre, com ho fa el vent, encalvacant els segles i els idiomes. Ho sap tot. Jacques Laurent confessava que les millors pàgines dels Tres mosqueters li donaven fam. A mi en Fàbrega m’embriaga com els vins de Saumur, amb la melangia alegre dels darrers valsos de Johann Strauss. Epicuri tràgic que vol salvar un món amenaçat per la globalització culinària i lingüística, en Fàbrega ha recorregut tota la nostra geografia a la recerca dels plats i dels mots perduts. Si François Villon hagués sopat amb Jaume Fàbrega en una taverna del barri llatí, potser hauria dubtat abans de proclamar: " Il n’est bon bec que de Paris. "

El perfum del dies

Josep M. de Sagarra

Edició de Narcís Garolera

Quaderns Crema

Barcelona, 2004. 481 pàgines

    Odio Josep M. de Sagarra. També odio Flaubert, Tolstoi, Clarín i Dino Buzzati. Sé que mai no podré escriure millor que ells. En canvi, m’agraden molt Eugène Sue, Delly, Barbara Cartland, Emile Zola així com la majoria de les novel·les que es publiquen a París actualment. Confesso que vinc de cometre un crim. M’he llegit, massa rabent, quasi d’una tirada, els articles de Sagarra, apareguts al Mirador del 1929 al 1936, que el professor Narcís Garolera ha aplegat sota el títol magnífic del Perfum dels dies. Aquestes cròniques presenten la varietat i l’espontaneïtat de la vida mateixa. Com si fullegéssim el gran diccionari de l’atzar, compartim amb Sagarra els seus passeigs mar endins, les seves emocions davant d’un quadre de Goya, la pintura de Marc Chagall, la basílica d’Assís, les cuixes de Joséphine Baker i la bellesa de Greta Garbo. Gràcies al seu humor melangiós, Sagarra m’ha donat ganes de cercar llibres de Josep Maria Planes i Carles Sindreu, obres oblidades o mig oblidades que " no arriben a trencar el cor, i en un moment determinat, no se sap com, van a parar al cementiri dels llibres. " (p.301) Tot radiografiant la seva època, Sagarra, setanta anys després, ens ajuda a reflexionar sobre la nostra. " Els nostres llibres, durant la Dictadura, van fer un digníssim paper en el mercat. Ara que tenim restablertes totes les llibertats (…) ens trobem que la compra de llibres catalans ha baixat d’una manera esglaiadora. " (pàgina 192) Aquests articles constitueixen un model de prosa catalana clàssica. Mutatis mutandis, m’han recordat la correspondència de Plini el Jove així com la xafarderia genial de les cartes que Marie de Rabutin-Chantal, marquesa de Sévigné, escrivia a la seva filla Françoise-Marguerite, tan lluny d’ella al seu castell provençal de Grignan. Llegint les lletres de Plini o de la senyora de Sévigné, participem a la vida política, mundana i literària de la Roma Imperial i de la cort de Versalles. Amb Josep M. de Sagarra, visitem la Barcelona dels anys 1930 amb " aquella sensibilitat que manca al Baedeker. " (pàgina 193) Ens expedeix un passaport cap al país perdut, l’Atlàntida engolida pels tancs, les bombes alemanyes i la imbecil·litat del general Franco i dels seus esbirros, " la bêtise au front de taureau " (que deia Baudelaire en un vers etern i profètic alhora).

Amb Sagarra, passegem de bracet amb Léon Daudet, Josep Pla, Thomas Mann o Jacques Bainville. Sense ser mai pedant o avorrit, Sagarra ratifica la fórmula de Miguel de Unamuno: " Cuando me hablan de un hombre que habla como un libro, digo que prefiero los libros que hablan como hombres. "

Aquests articles, però, s’han de llegir a poc a poc, a glopets com una copa de vi ranci o de moscat, a l’hivern, quan bufa una tramuntana intempestiva. A la manera de les cançons de Jacques Brel, tracten d’un tema anodí per accedir a l’universal…. Segueixen unes quantes consideracions i després arriba el crescendo final, l’apoteosi. Una poesia delicada amara les millors pàgines, pàgines que rellegeixes en veu alta, imitant l’accent i la dicció dels actors d’aquest temps. " Dones de color de taronja, taronja i rosa a les galtes, al vestit, pertot arreu. Són taronges humanes, amb una palla enganxada a la boca i un coktail enganxat a la palla." (pàgina 41) Repeteixo que cal llegir Sagarra a poc a poc, com la seva poesia, sense precipitació. Si llegiu Sagarra amb massa pressa, us embafaran com un licor. El primer moment, el primer glop és agradable, us escalfa, us il·lumina abans d’indisposar-vos. Els articles de Sagarra tenen el gust, la color i la dolor de les aromes de Montserrat.

La fi d’un món

A cau d’orella, narrativa breu occitana del segle XX

Antologia, edició bilingüe

Edició i introducció de Jaume Figueras

Llibres de l’ĺndex

Barcelona, 2005. 392 pàgines

Figueras precedeix cada text d’una ressenya biogràfica clara i rica, definitiva. El curador estima amb un desesperat dolor aquesta pobra llengua quasi nostra però no cau mai en les il·lusions cataristes i narbonoides dels excursionistes que ballant sardanes sobre el pont d’Avinyó i plorant al peu del castell de Montsegur s’imaginen que han salvat la llengua d’oc. A la fi de l’antologia, Figueras es lliura a una meditació densa i punyent, una autòpsia sentimental, de la narrativa occitana moderna. Ens conta a cau d’orella la trista història d’un país i de la seva literatura assassinats per l’estupidesa increïble de la burgesia local i la intolerància de polítics francesos massa intel·ligents. Amb un esforç mínim i bons diccionaris (Lou pichot Tresor pels textos provençals i l’Alibert pel llenguadocià, per exemple) qualsevol lector català podria llegir directament els clàssics occitans. Tan de bo aquesta antologia us ajudi a entrar en el vell castell arruïnat. " Fuguères tu, Prouvènço, un pur simbèu, | Un miramen de glòri e de vitòri | que, dins l’oumbrum di siècle transitori, | Nous laisso vèire un eslùci dóu Béu. " (Fores tu, Provença, un pur símbol, | un miratge de glòria i de victòria | que, en l’ombreig dels segles transitoris, | ens deixes veure un llampec del Bell "(Mistral, Lis Óulivado)

Rússia : quatre trossets de guia

Enric Casassas i Simó

Edicions 3 i 4

València, novembre 2006, 287 pàgines

                          Je récuse Zola

        Els professors francesos mai no han entès res de literatura. Ignoren sindicalment obres mestres de la literatura de llur país com les novel·les d'Henry de Montherlant, Dominique d'Eugène Fromentin o Les horreurs de l'amour (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd i celebren escriptors tan pesats com Émile Zola (1840-1902 ) perquè eren bons republicans. Per les mateixes motivacions ideològiques ben llunyanes de la literatura, França ha festejat un any Hugo —Victor Hugo, " notre plus grand poète, hélas " segons la fórmula lúcida d'André Gide— quan alguns grans poetes com François Villon, Ronsard, Gérard de Nerval o Charles Baudelaire no tenen dret a aquestes celebracions oficials. Hem de patir el mateix muntatge amb Émile Zola. Tots els governs de la República i els ministres de l'Educació Nacional designen els bons autors, els republicans, la vida admirable dels quals ha de suscitar una hagiografia laica i benpensant. Igual que tots els petits francesos de la meua generació, em vaig haver d'empassar uns quants volums del cicle dels Rougon-Macquart. Llevat de Nana —història de l'ascensió i de la caiguda d'una prostituta que m'havia torbat molt llavors i va inspirar a Christian-Jaque una pel·lícula del 1954 encara més torbadora amb la deliciosa Martine Carol— conservi dels llibres del senyor Zola un record tan amarg com l'aprenentatge de les taules de multiplicació i l'estudi dominical dels verbs irregulars de la llengua anglesa. Deixeble de Hippolyte Taine —el papa del determinisme cientiste— Zola estudiarà les condicions fisiologíques, la influència dels medis i de les circumstàncies que, segons ell, determinen la persona humana. Émile Zola era un home refractari a la bellesa del món. La beutat, la lleugeresa, la llum, la felicitat, la fantasia, la natura tenen per ell quelcom d'intolerable. Mai no accedeix en la descripció de l'horror al geni, a la poesia còsmica i al còmic desesperat de Louis-Ferdinand Céline. Els herois de Zola són quasi sempre una colla de salvatges impulsius, uns primitius sense ideal. Zola es complau en la vulgaritat material i lèxica. Sap animar, això sí, les multituds, les càrregues de cavalleria, les curses dels miners. Els objectes inaninats reben una vida misteriosa. He oblidat la majoria dels seus personatges però encara recordi la locomotora de La bête humaine, la mina de Germinal i les escales d'Au bonheur des dames. Charles Leconte de Lisle, cap de l'escola parnassiana, deia de Victor Hugo " bête comme l'Himalaya " i de Zola " le porc épique " (joc de paraules entre el porc-épic l'eriçó i el porc épique.) Zola era per cert un novel·lista èpic amb la delicadesa psicològica d'un mal boxejador que miraria d'escriure un sonet en toscà del Renaixement per a la filla del seu entrenador. Les seues novel·les mecàniques, pseudocientífiques, plenes de faltes de gust i de negligències gramaticals mostren l'atrocitat dels ravals amb complaença. Al senyor Zola l'encantava de descriure els estralls de l'alcoholisme, les castracions mineres, les violacions de pobres minyones en un bosc fosc i sòrdid, els banys de sang per fer fracassar les vagues, els avortaments dins de cambres repugnants, les fecalitats i les vomitades dels borratxos, els capellans indignes, els militars cruels i incompetents. No patiu! Quan hi ha un cagalló de mosca al fons d'un celler, una olor de pixum de cans senils i artrítics contra una paret brutíssima d'un carreró sense llum, Emile Zola ho precisa amb delectació. Sempre es va situar als antípodes dels grecs, de l'apol·linisme d'un Frederic Mistral. Zola veia el món amb ulleres cobertes de sagí fos. " Les abelles què és això? Unes aristòcrates del món dels insectes. Parleu-me de les mosques dels vàters, que giren com a bones democràtes en l'atmosfera dels conductes de plom —vegeu Pot Bouille— i que participen al llarg moviment de sanejament de la societat. " ( Léon Daudet, Devant la douleur ). Era sens dubte un home coratjós. Les seues recerques en el món laboral per la redacció de les seves novel·les el van dur al socialisme. Es va comprometre en les lluites socials i polítiques de la seua època. Per tal de defensar el capità Dreyfus —injustament acusat d'espionatge per a Alemanya, perquè era jueu i necessariàment culpable— Emile Zola va publicar " J'accuse " un article extraordinari. La publicació d'aquell article li va valer un any de presó i l'expulsió de l'ordre de la Légion d'Honneur. Arran del clima d'odi en què vivia, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Molt bé! Però la justesa de les conviccions polítiques, la honestedat intel·lectual, el coratge mai no han constituït un passaport vàlid per al país de la literatura. Llegiu les novel·les d'Émile Zola i tindreu la impressió que les notícies del vespre són una opereta vienesa d'un color de rosa molt pujat.