VEF Blog

Menjant amb amics i coneguts

Jaume Fàbrega

Pòrtic

Barcelona, 2005. 159 pàgines

    Els anys han passat. He perdut cabells, la memòria. Ja no sóc prim, jo que era tan " guapo. " D’aquesta decadència en considero responsable gent com en Jaume Fàbrega. El darrer llibre del " gastròleg " banyolí —" primer escriptor gastronòmic de Catalunya " segons Lluís Bonada— no es presenta només com un receptari sinó com tota una aventura intel·lectual. L’autor va demanar als seus coneguts que li donessin una recepta fàcil de fer. Menjarem, virtualment, amb artistes com Miquel Barceló, Salvador Dalí, Atahualpa Yupanki (natural de Terrassa, segons una pàgina inoblidable de les Memorias no autorizadas de José Luis de Vilallonga) uns escriptors com Quim Monzó i Narcís Comadira sense oblidar la Madonna herself. Cada recepta ve acompanyada d’una nòtula on Jaume Fabrega, sense allargassar-se mai, desplega una cultura diàfana i eclèctica. Cada recepta obre les portes d’ivori d’un món meravellós. La pròxima vegada que menjareu bacallà amb samfaina, estudiareu basc (piperada), italià de Còrsega (pebronata), àrab de l’Àfrica del Nord (chackucha), hongarès i serbocroat (lecsó) occità de Provença (ratatolha) i del Llenguadoc (chichomèlha). Amb la recepta del borsch, descobrim com l’autor va arribar a conèixer Tom Selleck, protagonista de la famosa sèrie Magnum, en un bar de nit de San Francisco i ens assabentem de l’existència d’una nova minoria nacional: els russins. En Fàbrega coneix tan bé el mapa lingüístic dels cinc continents com la cuina.

Enllepolint-nos, el diabòlic gastrònom ens dóna ganes de llegir o rellegir Rabelais, Quevedo i els nostres clàssics: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra, Domènec Badia àlies Alí Bei i naturalment Francesc Eiximenis. Fàbrega ha entès i meditat la lliçó de Frederic Mistral. Cenyint-se a l’ultra localisme, les ribes de l’estany de Banyoles, arriba a l’universal. Amb un plat tan corrent com el pa amb tomàquet, explorem els arcans de la nostra llengua cruspint-nos les tomates de Girona i Perpinyà, els tomàquets barcelonins, les tomaques de València, les tomàtigues de Mallorca i les delicioses pomates de l’Alguer. Visitem Galícia, el Marroc i el petit estat de Mònaco. "Homme pressé, " Paul Morand dels fogons casolans, en Jaume Fàbrega salta d’un país a l‘altre, com ho fa el vent, encalvacant els segles i els idiomes. Ho sap tot. Jacques Laurent confessava que les millors pàgines dels Tres mosqueters li donaven fam. A mi en Fàbrega m’embriaga com els vins de Saumur, amb la melangia alegre dels darrers valsos de Johann Strauss. Epicuri tràgic que vol salvar un món amenaçat per la globalització culinària i lingüística, en Fàbrega ha recorregut tota la nostra geografia a la recerca dels plats i dels mots perduts. Si François Villon hagués sopat amb Jaume Fàbrega en una taverna del barri llatí, potser hauria dubtat abans de proclamar: " Il n’est bon bec que de Paris. "