VEF Blog

                          Je récuse Zola

        Els professors francesos mai no han entès res de literatura. Ignoren sindicalment obres mestres de la literatura de llur país com les novel·les d'Henry de Montherlant, Dominique d'Eugène Fromentin o Les horreurs de l'amour (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd i celebren escriptors tan pesats com Émile Zola (1840-1902 ) perquè eren bons republicans. Per les mateixes motivacions ideològiques ben llunyanes de la literatura, França ha festejat un any Hugo —Victor Hugo, " notre plus grand poète, hélas " segons la fórmula lúcida d'André Gide— quan alguns grans poetes com François Villon, Ronsard, Gérard de Nerval o Charles Baudelaire no tenen dret a aquestes celebracions oficials. Hem de patir el mateix muntatge amb Émile Zola. Tots els governs de la República i els ministres de l'Educació Nacional designen els bons autors, els republicans, la vida admirable dels quals ha de suscitar una hagiografia laica i benpensant. Igual que tots els petits francesos de la meua generació, em vaig haver d'empassar uns quants volums del cicle dels Rougon-Macquart. Llevat de Nana —història de l'ascensió i de la caiguda d'una prostituta que m'havia torbat molt llavors i va inspirar a Christian-Jaque una pel·lícula del 1954 encara més torbadora amb la deliciosa Martine Carol— conservi dels llibres del senyor Zola un record tan amarg com l'aprenentatge de les taules de multiplicació i l'estudi dominical dels verbs irregulars de la llengua anglesa. Deixeble de Hippolyte Taine —el papa del determinisme cientiste— Zola estudiarà les condicions fisiologíques, la influència dels medis i de les circumstàncies que, segons ell, determinen la persona humana. Émile Zola era un home refractari a la bellesa del món. La beutat, la lleugeresa, la llum, la felicitat, la fantasia, la natura tenen per ell quelcom d'intolerable. Mai no accedeix en la descripció de l'horror al geni, a la poesia còsmica i al còmic desesperat de Louis-Ferdinand Céline. Els herois de Zola són quasi sempre una colla de salvatges impulsius, uns primitius sense ideal. Zola es complau en la vulgaritat material i lèxica. Sap animar, això sí, les multituds, les càrregues de cavalleria, les curses dels miners. Els objectes inaninats reben una vida misteriosa. He oblidat la majoria dels seus personatges però encara recordi la locomotora de La bête humaine, la mina de Germinal i les escales d'Au bonheur des dames. Charles Leconte de Lisle, cap de l'escola parnassiana, deia de Victor Hugo " bête comme l'Himalaya " i de Zola " le porc épique " (joc de paraules entre el porc-épic l'eriçó i el porc épique.) Zola era per cert un novel·lista èpic amb la delicadesa psicològica d'un mal boxejador que miraria d'escriure un sonet en toscà del Renaixement per a la filla del seu entrenador. Les seues novel·les mecàniques, pseudocientífiques, plenes de faltes de gust i de negligències gramaticals mostren l'atrocitat dels ravals amb complaença. Al senyor Zola l'encantava de descriure els estralls de l'alcoholisme, les castracions mineres, les violacions de pobres minyones en un bosc fosc i sòrdid, els banys de sang per fer fracassar les vagues, els avortaments dins de cambres repugnants, les fecalitats i les vomitades dels borratxos, els capellans indignes, els militars cruels i incompetents. No patiu! Quan hi ha un cagalló de mosca al fons d'un celler, una olor de pixum de cans senils i artrítics contra una paret brutíssima d'un carreró sense llum, Emile Zola ho precisa amb delectació. Sempre es va situar als antípodes dels grecs, de l'apol·linisme d'un Frederic Mistral. Zola veia el món amb ulleres cobertes de sagí fos. " Les abelles què és això? Unes aristòcrates del món dels insectes. Parleu-me de les mosques dels vàters, que giren com a bones democràtes en l'atmosfera dels conductes de plom —vegeu Pot Bouille— i que participen al llarg moviment de sanejament de la societat. " ( Léon Daudet, Devant la douleur ). Era sens dubte un home coratjós. Les seues recerques en el món laboral per la redacció de les seves novel·les el van dur al socialisme. Es va comprometre en les lluites socials i polítiques de la seua època. Per tal de defensar el capità Dreyfus —injustament acusat d'espionatge per a Alemanya, perquè era jueu i necessariàment culpable— Emile Zola va publicar " J'accuse " un article extraordinari. La publicació d'aquell article li va valer un any de presó i l'expulsió de l'ordre de la Légion d'Honneur. Arran del clima d'odi en què vivia, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Molt bé! Però la justesa de les conviccions polítiques, la honestedat intel·lectual, el coratge mai no han constituït un passaport vàlid per al país de la literatura. Llegiu les novel·les d'Émile Zola i tindreu la impressió que les notícies del vespre són una opereta vienesa d'un color de rosa molt pujat.