VEF Blog

El perfum del dies

Josep M. de Sagarra

Edició de Narcís Garolera

Quaderns Crema

Barcelona, 2004. 481 pàgines

    Odio Josep M. de Sagarra. També odio Flaubert, Tolstoi, Clarín i Dino Buzzati. Sé que mai no podré escriure millor que ells. En canvi, m’agraden molt Eugène Sue, Delly, Barbara Cartland, Emile Zola així com la majoria de les novel·les que es publiquen a París actualment. Confesso que vinc de cometre un crim. M’he llegit, massa rabent, quasi d’una tirada, els articles de Sagarra, apareguts al Mirador del 1929 al 1936, que el professor Narcís Garolera ha aplegat sota el títol magnífic del Perfum dels dies. Aquestes cròniques presenten la varietat i l’espontaneïtat de la vida mateixa. Com si fullegéssim el gran diccionari de l’atzar, compartim amb Sagarra els seus passeigs mar endins, les seves emocions davant d’un quadre de Goya, la pintura de Marc Chagall, la basílica d’Assís, les cuixes de Joséphine Baker i la bellesa de Greta Garbo. Gràcies al seu humor melangiós, Sagarra m’ha donat ganes de cercar llibres de Josep Maria Planes i Carles Sindreu, obres oblidades o mig oblidades que " no arriben a trencar el cor, i en un moment determinat, no se sap com, van a parar al cementiri dels llibres. " (p.301) Tot radiografiant la seva època, Sagarra, setanta anys després, ens ajuda a reflexionar sobre la nostra. " Els nostres llibres, durant la Dictadura, van fer un digníssim paper en el mercat. Ara que tenim restablertes totes les llibertats (…) ens trobem que la compra de llibres catalans ha baixat d’una manera esglaiadora. " (pàgina 192) Aquests articles constitueixen un model de prosa catalana clàssica. Mutatis mutandis, m’han recordat la correspondència de Plini el Jove així com la xafarderia genial de les cartes que Marie de Rabutin-Chantal, marquesa de Sévigné, escrivia a la seva filla Françoise-Marguerite, tan lluny d’ella al seu castell provençal de Grignan. Llegint les lletres de Plini o de la senyora de Sévigné, participem a la vida política, mundana i literària de la Roma Imperial i de la cort de Versalles. Amb Josep M. de Sagarra, visitem la Barcelona dels anys 1930 amb " aquella sensibilitat que manca al Baedeker. " (pàgina 193) Ens expedeix un passaport cap al país perdut, l’Atlàntida engolida pels tancs, les bombes alemanyes i la imbecil·litat del general Franco i dels seus esbirros, " la bêtise au front de taureau " (que deia Baudelaire en un vers etern i profètic alhora).

Amb Sagarra, passegem de bracet amb Léon Daudet, Josep Pla, Thomas Mann o Jacques Bainville. Sense ser mai pedant o avorrit, Sagarra ratifica la fórmula de Miguel de Unamuno: " Cuando me hablan de un hombre que habla como un libro, digo que prefiero los libros que hablan como hombres. "

Aquests articles, però, s’han de llegir a poc a poc, a glopets com una copa de vi ranci o de moscat, a l’hivern, quan bufa una tramuntana intempestiva. A la manera de les cançons de Jacques Brel, tracten d’un tema anodí per accedir a l’universal…. Segueixen unes quantes consideracions i després arriba el crescendo final, l’apoteosi. Una poesia delicada amara les millors pàgines, pàgines que rellegeixes en veu alta, imitant l’accent i la dicció dels actors d’aquest temps. " Dones de color de taronja, taronja i rosa a les galtes, al vestit, pertot arreu. Són taronges humanes, amb una palla enganxada a la boca i un coktail enganxat a la palla." (pàgina 41) Repeteixo que cal llegir Sagarra a poc a poc, com la seva poesia, sense precipitació. Si llegiu Sagarra amb massa pressa, us embafaran com un licor. El primer moment, el primer glop és agradable, us escalfa, us il·lumina abans d’indisposar-vos. Els articles de Sagarra tenen el gust, la color i la dolor de les aromes de Montserrat.