Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La fi d'un món
La fi d’un món
A cau d’orella, narrativa breu occitana del segle XX
Antologia, edició bilingüe
Edició i introducció de Jaume Figueras
Llibres de l’ĺndex
Barcelona, 2005. 392 pàgines
Si haguéssim nascut per ser feliços, ja se sabria, oi? De tant en tant, però, una cançó dels germans Gershwin cantada per Frank Sinatra, una copa de vi rosat al cor de l’estiu, la promesa d’un nou amor que apareix en la llunyania, un bon llibre ens reconcilien amb la vida. L’editorial barcelonina Llibres de l’ĺndex acaba de publicar una antologia bilingüe de narrativa breu occitana sota el títol A cau d’orella. Aquesta lectura m’ha entusiasmat. Jaume Figueras i Trull, professor de català i estudiós de l’occità, no s’acontenta amb proposar-nos un panorama detallat, savi i empàtic de la narrativa d’oc. De bracet amb el més erudit dels guies, passegem per totes les províncies de literatura occitana i de l’ànima humana. La vida és bonica i arribem a Provença on ens acullen Frederic Mistral i el seu deixeble Josep d’Arbaud, autor d’una novel·la crepuscular La bèstio dóu Vacarés. Fa una colla d’anys que Joan-Lluís Lluís l’ha traduïda al català però, fins ara, cap editor no li ha publicat sota pretext que els drets reclamats per l’editorial francesa són massa elevats. A Barcelona, a Berlín o a Dublín s’estimen més treure obres mestres amb la ratlla culera d’un pallasso televisual a la portada que editar himnes finiseculars al paganisme que no interessen a ningú. Gràcies a Miquèu Camelat, Bernat Manciet, Robert Lafont o Joan-Claudi Forêt descobrim un Llemosí, un Llenguadoc, una Gascunya, un Delfinat on agonitza la llengua dels trobadors en la indiferència general. Jaume Figueras coneix com ningú tots els arcans d’una " sola llengua i (de) múltiples parlars " que tradueix en un català natural i plausible. Llegint aquests contes, sentireu el cant de les cigales i de les gavines en l’olor dels pins de la badia d’Arcachon. Uns contes alegres i tristos com la vida mateixa, sobreplomats per la mateixa angúnia: la mort de l’occità.
Figueras precedeix cada text d’una ressenya biogràfica clara i rica, definitiva. El curador estima amb un desesperat dolor aquesta pobra llengua quasi nostra però no cau mai en les il·lusions cataristes i narbonoides dels excursionistes que ballant sardanes sobre el pont d’Avinyó i plorant al peu del castell de Montsegur s’imaginen que han salvat la llengua d’oc. A la fi de l’antologia, Figueras es lliura a una meditació densa i punyent, una autòpsia sentimental, de la narrativa occitana moderna. Ens conta a cau d’orella la trista història d’un país i de la seva literatura assassinats per l’estupidesa increïble de la burgesia local i la intolerància de polítics francesos massa intel·ligents. Amb un esforç mínim i bons diccionaris (Lou pichot Tresor pels textos provençals i l’Alibert pel llenguadocià, per exemple) qualsevol lector català podria llegir directament els clàssics occitans. Tan de bo aquesta antologia us ajudi a entrar en el vell castell arruïnat. " Fuguères tu, Prouvènço, un pur simbèu, | Un miramen de glòri e de vitòri | que, dins l’oumbrum di siècle transitori, | Nous laisso vèire un eslùci dóu Béu. " (Fores tu, Provença, un pur símbol, | un miratge de glòria i de victòria | que, en l’ombreig dels segles transitoris, | ens deixes veure un llampec del Bell "(Mistral, Lis Óulivado)