VEF Blog

Xavier Febrés

Edicions 62

Barcelona, 2006, 171 pàgines

     Potser al lector li farà goig de saber que visc al poblet de Nils, al peu d’una vella església templera, a un quart d’hora de Perpinyà. Per tant, he llegit amb un gran interès A tres quarts d’hora de Perpinyà, el darrer llibre de Xavier Febrés. Periodista, autors de moltes monografies sobre Catalunya Nord, estudiós de l’obra de Josep Pla, Febrés és, com el seu mestre " un gran admirador —exactament un entusiasta— de Perpinyà. " (Viatge a la Catalunya vella) Joan-Lluís Lluís m’ha dit sovint —no sé si ho ha escrit— que " Perpinyà és una Girona mancada. " Xavier Febrés, al meu entendre, deu opinar el contrari. " Als catalans peninsulars, posats de visita al Rosselló, ens fascina comprovar-hi el parentiu històric i lingüístic. " (pàg.44)

Aquest llibre, constituït de capítols deslligats i desiguals, retira a un recull d’articles. Xavier Febrés hi retrata la gent que ha conegut com Jaume Queralt, Louis Monich o Josefina Matamoros i tant d‘altres. Aquestes persones li han ofert un reguitzell d’anècdotes" curt(es) i contundent(s) " (pàg.56 ) que Febrés recull amb gormanderia, com el Josep Pla d’Un senyor de Barcelona. La més divertida, potser, la protagonitza Josep Deloncle que " una ampul·losa dama del nord " (pàg.57) havia visitat " en el marc del treball que volia dur a terme al Rosselló per a l’aristocràtica revista d’arquitectura i decoració Vieilles Maisons Françaises. (…) ell li va puntualitzar educadament d’entrada: " Mais chère Madame, si elles sont vieilles, ici elles ne sont pas françaises…" (ibid) No tothom li cau tan bé com el veterà catalanista; ho proven uns quants retrats vitriolats. " No era fàcil que en Cala passés desapercebut: tenia les faccions i la còrpora més característica que es puguin imaginar, com un home de Cromanyó pacífic i estabilitzat, amb un aspecte lleugerament simiesc…(…)Era un silenci de goril·la ferit, no pas el silenci altiu de l’esfinx. " (pàg. 75) En Febrés proposa un llibre molt amè, divertit i ben documentat que, malgrat tot, m’ha provocat una nosa permanent. L’autor oscil·la entre un odi del jacobinisme i una francofília exasperant. Així escriu " L’Estat francès té una neurona bloquejada de naixença, la del jacobinisme. " (pàg. 127) i confon sistemàticament, a la francesa, totes les comarques nord-catalanes amb el Rosselló, que anomena " Catalunya francesa " o " departament rossellonès. " (pàg.125) Aquesta confusió li ve sens dubte dels seus anys de col·laboració al nul·líssim diari L’Indépendant que, amb l’escola francesa, sempre ha actuat com el pitjor enemic de la catalanitat al nord de l’Albera. Aquest diari, a hores d’ara, encara fa servir la nomenclatura franquista pels topònims del Principat. Xavier Febrés esmenta el seu diari amb la tendresa d’un senyor madur per una vella amant, " une vieille maîtresse " que diria Jules Barbey d'Aurevilly

Més que de Perpinyà, Febrés és un enamorat de França, de la seva cultura, de la llengua francesa malgrat que no en respecti l’ortografia, en particular l’accentuació. " chiens ecrasés " "echos " en lloc de "écrasés ", "échos "(pàg. 15) " mepris " per " mépris "(pàg. 91), " la Depêche " en lloc de " Dépêche " (pàg.168)- o més greu confusió de gènere " emincée " en lloc d’ "émincé. "

Aquests detalls no tenen cap importància, però acaben cansant el lector més benvolent. Ningú no obligava l’autor a fer cites en una llengua que no domina…

La Catalunya Nord i la Perpinyà que Xavier Febrés descriu m’han semblat reals, palpables, sucoses però ja no existeixen. Hi he reconegut la Perpinyà dels anys 1970, no la d’ara. Si Febrés sap copsar l’ànima de la Perpinyà d’abans, potser l’actual li escapa. No diu quasi res de la immensa popularitat de Jordi Barre, de les cançons de Gerard Jacquet i Pere Figueres, de l’edició perpinyanenca del Punt, de la importància dels monòlegs de Joan Cayrol entre el públic nord-català ni de l’esperança que suscita la USAP.

El més important, però, és que us donarà ganes d’agafar el cotxe i de passar el cap de setmana a casa nostra/vostra, de beure una clara a la terrassa del Cafè de la Posta i de passejar pels vells carrers en l’olor de la xocolata.