VEF Blog

Na Mireia

Mireia

Frederic Mistral

Quaderns Crema

Barcelona, 2005. 207 pàgines

        L’any passat es van celebrar tres aniversaris amb una discreció de catacumbes. El 1854, Frederic Mistral i sis amics seus fundaven el Felibritge per a salvar la Provença (ara es diria Occitània) i la seva llengua. El 1904, Mistral rebia el premi Nobel de literatura. Fins ara, cap autor català ha compartit aquest honor llevat que considereu Claude Simon tan català com els escriptors barcelonins de llengua castellana… El 1914, Mistral es moria discretament, harmoniosament, sense fer romanços unes quantes setmanes abans del cataclisme que engoliria tot el seu món i Europa, terratrèmol de l’estupidesa dels venedors de canons, dels mestres d’escola francesos i prussians sense imaginació. Durant tota la seva vida, Mistral va habitar Malhana, poblet a una quinzena de quilòmetres al sud d’Avinyó i a una vintena de quilòmetres al nord d’Arle. En un petit cementiri, rere xiprers, us encarareu amb el monument als morts de la primera guerra mundial, escrit en occità. Tombant a mà esquerra, arribareu a la tomba del poeta, monument minúscul que reprodueix el pavelló de la reina Joana als Baus de Provença. Fins a la mort, Mistral va lluitar contra l’evidència. Va mirar de salvar el seu país i la seva cultura, arreplegant, un per un, els mots de cada dia al seu diccionari, com papallones precioses. En un món ben fet, totes les biblioteques de tots els pobles de Catalunya, que considerava com la seva segona pàtria, haurien de tenir, a costat del Fabra, de l’Alcover-Moll i del Coromines, el Tresor dóu Felibrige. Dins la carn de les seves epopeies, totes les paraules provençals van recobrar l’alè i la vida. Llegiu El poema del Roine, Calendal, les Memòries i Mireia. La professora Lluïsa Julià acaba de reeditar la traducció catalana de Mireia en una edició que honra les nostres lletres. Sense trair mai l’original, Maria-Antònia Salvà va saber transmetre el seu perfum, com un regust de canyella. En el seu mallorquí del tombant de segle, retrobem intacta la chato de Mistral, "  una jove de Provença / qui ses amors tot just comença " ( "  uno chato de Prouvènço. / Dins lis amour de sa jouvènço, ) Una obra mestra, escrita per un noi de vint-i-quatre anys que s’imaginava que salvaria la seva llengua amb el seu geni com a sola arma. Ja gran, el Mistral del Poema del Roine, desesperat, sabia que havia fracassat, però, enmig del camp de ruïnes, es dreçaven, intactes, sòlids com el pont del Gard, els seus himnes a l’amor, a la joventut i a la bellesa.