Sempre m'he fet un embolic amb la grafia correcta de Villalonga. Entre Vilallonga de la Salanca, Vilallonga dels Monts, Llorenç Villalonga i Pons ( el novel·lista mallorquí del qual us parlaré un dia... ) i don José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, francament, n'hi pas per venir boig.
Acabi de llegir Otros mundos, otra vida, el segon volum de les Memorias no autorizadas de José Luis de Vilallonga
, un llibre que sense situar-se " a l'altura dels millors llibres de memòries de la literatura de tots els temps " (dixit l'editor) és de bon llegir. Amb humor, el marquès explica les seues vivències de la postguerra a Anglaterra, a Argentina i a París passant per Barcelona. A vegades, aquest autoretrat —digne del seu personatge de seductor sud-americà en Desdejuni can Tiffany's amb l'Audrey Hepburn— m'ha irritat. Encara més esnob que qualsevol comensal de Proust (autor que li produeix sempre un " profundo sueño "), el marquès, però, sap escriure. Maneja un castellà molt castís. (El seu model de llengua i d'estil el poua en El criticón de Baltasar Gracián.)Recordi, per exemple, un passatge d'un còmic extraordinari quan narra la seua trobada amb Atahualpa Yupanqui " la gran veu de les Amèriques " en un restaurant de Buenos Aires. La Pilar Puig Palau, una amiga catalana d'en Vilallonga es queixa en catalanesc quan Yupanqui li contesta, " — Jo també sóc català...De Terrassa. " Aquesta afirmació provoca un escàndol entre els clients argentins que ja havien admès amb prou feines que Carlos Gardel ( àlies Charles Gardes ) era un occità de Tolosa...Els amics de la catalana li diuen " ¡ Cállese, señora¡ Por todos los santos, ¡ cállese ! ¡ Aquí nos estamos jugando la vida! "
Amb el seu talent, Vilallonga proposa una evocació humorística i tendra alhora del general De Gaulle, que surt més humà i més simpàtic que de costum. Abans de morir-me, m'agradaria de crear una associació, tipus llei del 1901, per demanar a la Santa Seu la beatificació de Charles De Gaulle. Si compartiu aquest ideal, escriviu-me a la redacció.