VEF Blog

LE PARIS

Mai no m'han agradat el rock ni els rockers, els bruiteurs com els anomenava el malaguanyat Jean-Claude Pascal, però sempre he tingut una certa debilitat per Eddy Mitchell. Un home intel·ligent, amb un humor d'espia britànic jubilat al Carib. Ha interpretat una cançó que m'emociona " La dernière séance."

Tothom ha conegut aquestes sales cotnoses, incòmodes i delicioses a anys llum de les fortaleses actuals, com el complex de Ribesaltes, amb cans i vigilants.

Jo havia llegit a la premsa que el cinema Le Paris seria destruït pel setembre. La nova no em va fer pler, ja que encara plori per Le Nouveau Théâtre on vaig veure per primer cop Allò que el vent s'endugué. Aquest vell cinema formava part de la qualitat de l'espectacle. Hi contribu‹a tant com el ninot de Jean Lumière amb el pic, els bonbons Kréma, les fotos dels artistes realitzades als estudis Harcourt penjades pels passadissos vermells.

El dilluns 6 de setembre, caminava pel voral de Barcelona quan vaig veure el crim. Le Paris fet un antigot, Le Paris ultratjat, martiritzat, la sala on havia conegut tantes hores de delícia, aquells moments escassos quan el suïcidi sembla una idea ridícula.

Si tres segles després, encara no m'he empassat el tractat dels Pirineus, com voleu que accepti la destrucció dels vells cines. Trist, vaig recordar que, tres anys enrere, s'havia organitzat a Perpinyà, un festival que es deia " Revoir Jouvet."

Vaig pensar en aquella vetllada, dins d'una butaca atrotinada que grinyolava a dalt d'aquell vell Paris que retirava tant als teatres parisencs on Louis Jouvet feia la seua investigació. Ja ho sé que cada dia duu el seu viatge de contrarietats i disgustos. Tallen plataners, edifiquen cases i carreteres enmig de les vinyes, destrueixen cines, no saben qui eren Louis Jouvet i Gérard Philipe, assassinen la llengua catalana i tothom se'n fot.

Aquesta pobra llengua nostra que els joves ignoren, tret de tres renecs i de la lletra de " L'Estaca " i de " Els hi fotrem! "...