VEF Blog

     Si Jacques Brel, Léo Ferré i sobretot Georges Brassens són artistes reconeguts pel públic i la crítica, Charles Aznavour, tot i ser el cantant francès més famós arreu del món ( abans de morir-se, Frank Sinatra va gravar un duo amb ell, consecració que pocs artistes poden ostentar ) encara resta poc apreciat dels intel·lectuals. Mai no he entès per què. Dins l'obra abundant d'Aznavour, em sembla que hi ha poques escòries. Aznavour és el poeta del desamor, del desengany. Brel ha celebrat, com ningú, la derrota amorosa, la desesperança de l'amant abandonat. Pensi, per exemple, en Mathilde i Je ne sais pas. Però, el cantant belga, quasi sempre, crea un clima paroxismal. Puja a un grau tan elevat de la desesperança que, gràcies a Déu, no ens hi podem identificar del tot.

Aznavour, ans al contrari, celebra la desil·lusió arran l'amor que es va morint de mica en mica. Amb una veu impossible, aquesta veu d'esguerrat ronc com deien els crític dels anys cinquanta acostumats a rossinyols com Luis Mariano o André Claveau, .Charles Aznavour canta com ningú. Conec poques cançons tan emocionants com Sur ma vie o De t'avoir aimée. Amb mots senzills, mots de cada dia, Aznavour descriu els estralls del temps fent servir metàfores elementals, massa sovint carrinclons i a vegades superbes.. Què me'n diuen d'un vers com " A l'âge où je portais que mon coeur pour toute arme. " ? Una constant de les seues cançons rau de la incomprensió entre l'home i la dona. Malgrat la intimitat, la unió física ( que va gosar magnificar en una època pudibunda ) , els amants topen contra una paret i es retroben com " dos estrangers."

Heterosexual, Charles Aznavour va tenir l'audàcia, en la França de Pompidou, de defensar els homosexuals. Tots els seus personatges saben que, algun dia, llur amor desapareixerà, substituït per un altre. Oscil·len entre l'avorriment i la desesperança, estimant-se à corps perdu tot sabent ben bé que ja ho tenen tot fotut. La felicitat que els podrà donar l'amor serà tan curta com...una columna del Punt....