VEF Blog

Isabelle Corey, una altra Isabelle...

El meu primer amor es deia Isabelle. Era de Frejús. Els seus pares, malcontents dels seus resultats escolars, l'havien penitenciada en una institució de Canes: le Lys.

Cada divendres, la Isabelle se'n tornava a casa seua. Jo l'esperava a l'estació de Canes, on li feia companyia fins a la sortida del tren. M'havia sorprès que un revisor de la SNCF li gosés clavar un verbal. Com havia pogut multar una minyona tan bonica? Quan faig somnis gallards, és ella que veig. Si cerqui la inspiració per escriure passatges eròtics, pensi en ella.

Era molt alta, amb rulls rossos, ulls blaus i la pell molt blanca, i el cul més bonic que he vist en ma vida...Una meravella! Encara recordi els seus vestit-jaqueta gris.

Naturalment, la Isabelle no em corresponia. A desasset anys, sortia amb un home més gran que nosaltres...Aire conegut!

Va provar de mantenir la nostra amistat. Em va deixar un disc de Sinatra; em va enviar postals de Venècia i Nàpols. Signava Isabella a l'italiana. Jo en comptava les faltes d'ortografia amb una jubilació amarga.

Al seu retorn d'Itàlia, li vaig negar la cara. Hauria volgut que em tornés totes les lletres grotesques que li havia enviat. El darrer dia que la vaig veure, ella portava un vestit blanc. Els examinadors del batxillerat l'acabaven de carabassejar.

Durant molts anys, quan travessava amb el tren, les estacions de Frejús i Sant-Rafèu, escrutava els molls per reconèixer la seua cara dins la multitud. Mai no l'he tornat a veure. Quan m'ocorre de sentir la cançó Dancing in the dark la recordi sempre.

Quinze anys després, vaig voler conèixer la seua casa. La seua mare, ( Suposi que el pare és mort ja que ha desaparegut de la guia telefònica i que la mare ha guardat el cognom.) viu en un barri tranquil, ple de flors i de plàtans, entre la mar i l'estació. M'havia imaginat que els pares de la Isabelle tenien més sous. Ella vestia amb tanta elegància. Un bri provocativa, de cops. Durant tres anys, la vaig veure amb potser trenta parells de sabates. Qui sap on para? Es va casar? És viva? Es va instal·lar a Buenos Aires com ho projectava? Hauria pogut esdevenir actriu o treballar a la televisió.

Em vaig aprofitar d'aquell peregrinatge decebedor per visitar Frejús. Una petita vila de Provença, sense històries d'ençà de la catàstrofe del pantà de Malpassé el 1959.

De Forum Julii, ensorrat com Narbona, queda poca coseta. Una bona part de la graderia de les arenes, alguns trossets dels barris, les muralles de la ciutat romana.

L'edat mitjana hi ha deixat carrerons lluminosos, i un claustre. Poca cosa, de debò...

El vestigi que trobi més emocionant és una pintada descolorida, dins de la carrièra Paulin, davant d'un restaurant àrab. Hom llegeix fàcilment sobre la paret pixanera " Algérie française " amb la creu celta del moviment Jeune-Nation.

A l'altre cap de la ciutat, vora mar, hi ha una estàtua en exili: el monument als morts d'Hamman-Bou-Hadjar, estació termal al sud d'Orà, Ja s'hi curaven els romans.

Ara, el soldat de pedra medita, davant la Mediterrània, sobre la fugacitat dels imperis.

A dalt d'un pujol, l'exèrcit ha instal·lat un museu de les tropes colonials. El dia que hi vaig anar, l'inaugurava el president Mitterrand. No em van deixar entrar.

Quan hi vaig tornar, la garriga improvisava una missa pel sol. Es marbrava la mar mentre el mistral fogallejava les vinyes i els polls. La mateixa tarda, vaig visitar la necròpoli on reposen els morts del Cos Expedicionari Francès a l'Extrem Orient. El govern de Jacques Chirac, el 1986, va comprar a les autoritats vietnamites, després d'un regateig innoble, els ossos dels soldats de l'Unió Francesa. Eren enterrats als cementiris de Hanoi, de Vung-Tau, ex Cap Saint-Jacques i al cementiri Massiges de Saigon convertit en jardí d'esplai...

Hi vaig passar al pic del calmàs. No hi havia ningú, tret d'un jove capità. L'oficial, que se creia sol, es va quadrar i va saludar. Vaig riure i, tot seguit, em va emocionar l'homenatge solitari del capità, per moltes que fossin les coses que ens separaven. Se sentia solidari dels vençuts. No els oblidava.

Vaig pujar fins a la pagoda. A mà esquerra, l’Esterel, a baix on el monument blanc formiguejava i, més lluny, cap a la mar, unes vil·les i unes piscines privades, uns xiprers i les darreres vinyes que palpitaven sota el sol com els darrers mots de la llengua provençal.