VEF Blog

    Ens sembla que uns personatges de films, coneguts des de sempre, existeixen de debò gràcies a la "incarnació" genial d'alguns actors. Pensi particularment en Pierre Laudenbach o sigui Pierre Fresnay. Quan va començar l'adaptació cinematogràfica de la trilogia marsellesa, Marcel Pagnol va assabentar Raimu que treballaria amb aquell alsacià protestant , el " més gran actor del món " (dixit Orson Welles i també Louis Jouvet) va rondinar però com podem imaginar Raimu sense que repotegui?

Pierre Fresnay va interpretar amb tant de talent en Marius que, per a mi – potser us passa igual – en Marius és en Marius i no pas Pierre Fresnay...

Tinc entès que, a l'origen, el paper d'en Marius era previst per Pierre Blanchar. Aquest actor hauria proposat, sens dubte, una creació interessant digna de la seua interpretació inoblidable del metge avortador, borni i palúdic, en Un carnet de bal de Julien Duvivier.

Com costa de recordar que, darrere el fill de César, hi ha sobretot un artista capaç de donar vida alhora a en Marius ? En Marius, el cambrer del famós Café de la Marine enamorat de la Fanny —la petita venedora de petxines— així com al capità de Boëldieu en La grande illusion de Jean Renoir!

M'agrada força l'escena en què un soldat alemany fosiga l'oficial. " — Dites donc...Où vous croyez-vous? " " — C'est la guerre..." " — Certes, mais on peut la faire poliment..."

Recordeu aquesta confrontació amb el tinent Maréchal —àlies Jean Gabin— quan en Maréchal diu al capità que es podrien tutejar? " Senyor, jo dic vós a ma mare i a la meua dona..." De sant Vicenç de Paül al comte, simpàtic i intransigent desbordat pels esdevinements dels Aristocrates, passant pel comissari Wens de L'assassin habite au 21 i Le dernier des six al vell indigne de Les vieux de la vieille, Pierre Fresnay va saber donar una carn, una veu —quina veu!— una humanitat prodigiosa a homes de cel·luloide o de paper.

    Aquest estiu, mentre els nostres amics francesos venien a civilitzar-nos com cada any, no he sallit de casa i he espiat força la televisió. Els tres canals de Ciné-Cinéma han tingut la bona pensada d'emetre la sèrie dels cinc films inspirats de la novel·la La planète des singes de Pierre Boulle. Tres astronautes arriben en un planeta, bessó de la terra que anomenen Soror ( la germana en aquest català arcaic que en diuen llatí ). Al cap de cop, descobreixen amb horror que, en aquest món, els simis són evolucionats i els homes uns animals salvatges. La intriga n'és força enginyosa, la descripció del planeta, de la seua història, de la seua llengua apassionant. Els films s'allunyen força — massa pel meu gust — del llibre original. Molts detalls em " xifonen " ( jo també puc inventar mots...) Els simis parlen l'anglès americà de la fi del segle XX. ( Vaig tenir la curiositat de mirar el tercer episodi de la sèrie en versió original sense subtítols. Me vaig envisar que comprenia més bé l'anglès dels simis que no el dels homes...) Llevat d'aquesta inversemblança lingüística ( els guionistes haurien pogut crear un llenguatge com per La guerra del foc ) m'ha semblat curiós que el coronel Taylor s'adonés tan tard que ha tornat a casa seua. Voleu dir que un astronauta és incapaç de reconèixer la Via Làctia? El trauma del viatge i la por inconscient de descobrir la realitat horrible pot explicar aquesta badada inicial. Costa de creure, per això, que trigui tant a comprendre que ha tornat al seu planeta...A més, per culpa de la censura de Hollywood, els homes — unes bèsties en aquest món, recordem-ho — van vestits...Ara, aquestes reserves desapareixen davant de la fi magnífica del primer episodi quan en Taylor descobreix el cap de l'estàtua de la Llibertat. Aquesta idea va resultar tan bona que totes les persones, que de lluny o de prop participaren a la realització i a la concepció de la pel·lícula, van mirar d'apropriar-se la. Els films següents perden suc. S'allargassen, sobretot el quart. Però, s'ha de saludar aquest himne a la tolerància i aquesta denúncia del racisme. Traumatitzats per la dirty war del Vietnam i la pèrdua de tantes il·lusions, els Estats Units havien perdut la confiança en llur propi destí i s'obrien un xic a les altres cultures.

 "  До 1918 года эта фамилия писалась Безсонов. Безсоном, вероятно, родители называлисвоего крикливого, никак не желавшего заснуть младенца. Личное нецерковное имя Безсон было чрезвычайно широко распространено в древности.  "

Я знаю лучше жизнь Фредерика Мистраля или Пьера Бенуа чем, жизнь моего русского деда.

Я знаю, что его звали Митрофан. Он родился  7-го августа 1901 года по старому стилю, значит 20-го августа. Он был из Воронежа. Его отца звали Тихон ; мать Анна Григорева ; брата Леонид ; сестры Анна и Олга.

   L'Omar, un amic cabilenc, em comentava un dia que, a mitjan dels anys 1960, els carrers d'Alger —i la famosa route moutonnière que voreja, des de Saint-Eugène fins a Fort de l'Eau, una de les badies més boniques del món — esdevenien un batibull d'autos per culpa d'un metge americà. Tots els algerins corrien a espiar les aventures del doctor Richard Kimble a la sèrie Le fugitif . El fugitiu, pels lectors que no han conegut els temps feliços de l'ORTF, és la història d'un metge, injustament condemnat a mort per l'assassinat de la seua dona.

Per miracle Kimble ha reeixit a escapar-se del tren que el duia cap a la cadira elèctrica. El tinent Gérard, policia que la seua captura obsessiona, el persegueix a tot arreu dels Estats Units.

Mentrestant, el doctor Kimble mira de retrobar el manc, assassí de la seua dona. He perdut pocs episodis. Malgrat les facilitats del guió, la màgia ha tornat a operar. El doctor Richard Kimble, veritable reincarnació nord-americana de Jesús, arriba a un rodal perdut. Enamora una minyona (generalment una infermera o una cambrera) que l'ajudarà a fugir de la policia, salvarà de la mort algun desgraciat, portarà la pau a les parelles desfetes pels anys i els malentesos, reconciliarà els pares amb els nins, els germans separats.

Com en la tragèdia clàssica francesa, cada episodi, dividit en cinc parts, segueix regles precises. La música, el to emfàtic del narrador, els bons sentiments quitxats per la vida, tantes coses oblidades em tornen a la ment a través de les boires de la infància.

Tots aquells vestits passats de moda, aquells girs del francès d'aquell temps, aquelles neveres i aquells autos d'abans són com una salutació del passat, una pregària del nin que tinc a dintre meu i que encara vol viure un xic en el meu present.

El fugitiu constitueix una de les darreres satisfaccions que em queden amb la cervesa holandesa que bec, vora el Roine, amb un amic a la salut de totes les dones que hem perdut.

             D'ençà de l'adolescència, m'obsessiona la supervivència de la llengua catalana a casa nostra. M'estimi força la llengua francesa. És la llengua amb la qual he descobert el món. La història. La geografia. La llengua que parli a ma mare, ma germana. El català, me l'estimi encara més. Parlava català amb el padrí. El parli amb els meus oncles. Com tothom, vaja...

Durant una colla d'anys, he estat molt pessimista sobre el futur del català aquí dalt. Cal sordejar per no adonar-se de la substitució lingüística arreu del país. Cal tenir una santa barra per explicar a tothom que tot va bé puix que la majoria dels nord-catalans, ofegats en un illot enmig d'una mar francesa, no han renunciat a llur parla. Així, els tibetans, minoritaris a llur propi país, no han de trefugir.

A Nils, per exemple, els 90 ‰ dels veïns parlaven la nostra llengua. Ara, ni arribem als 20 ‰.

El català – que els catalanistes anomenen rossellonès per consolar-se de no tenir-lo com a llengua materna —aquesta pobra variant nostra, fruit magnífic i podrit de la història, bordegàs en línia directa del llatí parlat a Ruscino, aquest catalanàs rossegat pel francès i l'occità, clafert d'arcaismes, aquest català que he sentit a casa, i que mai no dominaré com el francès— és condemnat a mort.

D'ara endavant, qui podrà llegir Saisset o els contes de la Roca del Duc sense haver de consultar notes?

Aquesta lenta agonia fins fa poc em desesperava. Xerrant amb l'Alà Baylac i llegint els seus articles, he comprès que jo anava errat. També la visió dels vells films francesos m'ha ajudat a reflectir, perdó reflexionar. La situació és més complexa i menys dramàtica.

Quan sents Louis Jouvet, Pierre Fresnay, Pierre Blanchar t'envises que el francès també ha canviat molt. El 1935, l'accent de l'Arletty, natural de Courbevoie com Céline, diferia un bri del reclam de Maurice Chevalier, de Ménilmuche. A Marsella o a Toló, on l'accent és tan fort, tan allunyat de la capital, ja ningú no parla com en Raimu. El francès es decanta cap a una unificació accentutada per la televisió i l'escola. Al Principat o a les Illes, on la lleialtat lingüística no té res a veure amb l'abandó quasi generalitzat d'aquí, les variacions locals també s'esfumen. La llengua es barcelonitza. Estic convençut que si el català, un català normal transmès de pares a fills i no recuperat a l'escola, es parla encara aquí d'una manera natural, la nostra -ó rossellonesa s'acabarà pronunciant com a la resta de Catalunya. El Russillú esdevindrà Rosselló. El català és mort? Visca el català!

     Si Jacques Brel, Léo Ferré i sobretot Georges Brassens són artistes reconeguts pel públic i la crítica, Charles Aznavour, tot i ser el cantant francès més famós arreu del món ( abans de morir-se, Frank Sinatra va gravar un duo amb ell, consecració que pocs artistes poden ostentar ) encara resta poc apreciat dels intel·lectuals. Mai no he entès per què. Dins l'obra abundant d'Aznavour, em sembla que hi ha poques escòries. Aznavour és el poeta del desamor, del desengany. Brel ha celebrat, com ningú, la derrota amorosa, la desesperança de l'amant abandonat. Pensi, per exemple, en Mathilde i Je ne sais pas. Però, el cantant belga, quasi sempre, crea un clima paroxismal. Puja a un grau tan elevat de la desesperança que, gràcies a Déu, no ens hi podem identificar del tot.

Aznavour, ans al contrari, celebra la desil·lusió arran l'amor que es va morint de mica en mica. Amb una veu impossible, aquesta veu d'esguerrat ronc com deien els crític dels anys cinquanta acostumats a rossinyols com Luis Mariano o André Claveau, .Charles Aznavour canta com ningú. Conec poques cançons tan emocionants com Sur ma vie o De t'avoir aimée. Amb mots senzills, mots de cada dia, Aznavour descriu els estralls del temps fent servir metàfores elementals, massa sovint carrinclons i a vegades superbes.. Què me'n diuen d'un vers com " A l'âge où je portais que mon coeur pour toute arme. " ? Una constant de les seues cançons rau de la incomprensió entre l'home i la dona. Malgrat la intimitat, la unió física ( que va gosar magnificar en una època pudibunda ) , els amants topen contra una paret i es retroben com " dos estrangers."

Heterosexual, Charles Aznavour va tenir l'audàcia, en la França de Pompidou, de defensar els homosexuals. Tots els seus personatges saben que, algun dia, llur amor desapareixerà, substituït per un altre. Oscil·len entre l'avorriment i la desesperança, estimant-se à corps perdu tot sabent ben bé que ja ho tenen tot fotut. La felicitat que els podrà donar l'amor serà tan curta com...una columna del Punt....

Estic trist. La malaltia de Charles Trenet, al començament d'aquest estiu, m'ha recordat que el gran cantant, com tota la gent que estimi, és mortal. Sempre m'han agradat les cançons de Trenet. Ja coneixeu la meua passió per Frank Sinatra i d'altres crooners com Nat King Cole o Dean Martin. Puc passar setmanes sense escoltar un dic seu mes Trenet ocupa un lloc eminent dins del meu panteó personal. Rera la futilitat aparent, l'humor sovint fàcil, s'amaga la melangia. La cançó Que reste-t-il de nos amours? és, per a mi, amb la javanaise la millor cançó francesa del segle XX. Trenet ha sabut celebrar la bellesa del nostre estiu, la dolçor de viure vora la Mediterrània, el pler de beure una clara sota els plataners de la nacional 7, de travessar la Provença, de fer vores a una minyona damunt un banc de Montalban. Charles Trenet sap evocar, amb mots de cada dia, " el port de la Novèla per l'agost ", " les muralles de Carcassona " Amb Claude Nougaro, és el millor cantant francòfon d'Occitània. La seua occitanitat es fa palesa en l'adaptació provençal del cantant avinyonenc Guy Bonnet. La seua versió d'Une noix és inoblidable.

" Una nòse / De qué i a, a l'interior d'una nòse / Que se i vei, quora es duberta ? "

M'avergonyeixi d'haver escrit a la revista Canya! ,fa deu anys, un article molt catalanista sobre Trenet on li retreia que fos un botifler. No m'agradaven cap bri el patriotisme francès i el regionalisme " sano y bien ententido " de cançons com La jolie sardane, Douce France o Retour a Paris. Unes ratlles ridícules...Una cigala no politiqueja pas. Charles Trenet forma part de la nostra mitologia. Una cançó seua, igual que un vestit negre que fa joc amb totes les colors, acompanya bé moltes pel·lícules. Qui ha oblidat el paper de Que reste-t-il de nos amours? en Baisers volés, el film de François Truffaut? Quan el tren deixa l'estació de Narbona, en una paret a mà dreta de l'antiga Cambra de Comerç, el " fou chantant " somriu donant-vos ja la benvinguda a Catalunya. Per molts anys, i thank you very much Monsieur Trenet!

El meu ofici

Josep Maria Espinàs

La Campana

Barcelona, 2008. 163 pàgines

És una obra singular que ens proposa Josep Maria Espinàs. Alhora testament literari, receptari per escriptors novells, recull de citacions i d’articles sobre l’art d’escriure. Un deliciós poti-poti a la manera dels Assaigs de Montaigne.

Tots els crítics celebren, amb raó, el català lluminós d’Espinàs, una llengua planera, sense greix, amb pocs adjectius. En els millors moments, la seua prosa arriba al cor del llenguatge. A vegades, cau en l’estil telegràfic, voluntàriament eixut. Espinàs es malfia dels ‘bals masqués de l’imagination‘ que denunciava Flaubert, dels enamoraments perillosos. ‘ Però hi ha un perill : que l’escriptor es deixi seduir massa visiblement per algunes paraules. (…) Aquest és el risc de l’escriptor enamoradís : deixar-se endur per la sonoritat d’una paraula. ‘ (pàg.110)

Sempre somrient, Espinàs denuncia les absurditats de la nova normativa. La seua glosa sobre l’ús dels guionets és una delícia. ‘ Francament, m’agradava més l’ex-actitud de l’antic diccionari. ‘ (pàg.54) 

A vegades, aquest llibre retira a una autobiografia discreta, a un anecdotari literari que ens passeja de la fira de Frankfurt a la badia de Roses passant per un funeral barceloní on el narrador coincideix amb un pintor susceptible.

Cal llegir aquesta obra a poc a poc. N’ hom ha de descobrir-lo com un paisatge, a peu per l’Espinàs. ‘ Els llibres, com les persones, convé que tingui un caminar lleuger. (…) El lector ha de poder llegir un text que narra amb una mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. ‘ (pàg.38, 39)

Massa púdic per amollar el mot, Josep Maria Espinàs és un clàssic, un apol·lini. Rere el seu elogi del diccionari, s’amaga una reivindicació de la ‘paciència i de la disciplina’ (pàg.63). Reclama el rigor ‘ que sí que és una eina formativa. L’espontaneïtat és una qualitat innata, aturada : en canvi l’exigència del rigor formal ajuda a construir un procés de perfeccionament progressiu. ‘ (pàg.64)

Josep Maria Espinàs conrea la modèstia com una virtut cardenal. Un periodista de la televisió francesa demanava fa poc a Charles Aznavour què quedaria de les seues cançons. El cantant va respondre ‘ Tres o quatre títols.’ Va afegir que, abans de la segona guerra mundial, Maurice Chevalier era l’home més conegut del planeta amb el canceller Hitler. Qui recorda Maurice Chevalier ara? Espinàs és conscient de la fragilitat de la fama. ‘ En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. ‘ (pàg.132)

Amb un humor melangiós facilita la feina dels col·legues escrivint els seus propis apunt de necrològica i epitafi. Com el vell Mistral, Espinàs té consciència de la relativitat de la posteritat. ‘E pièi un jour diran : " Èro un / Que l’avien fa rèi de Prouvènço…/ Mai de soun noum li grihet brun / Canton soulet la survivènço !"  (I a més un dia diran: " Era un home / que havien fet rei de Provença…/ Però del seu nom els grills bruns / canten tots sols la supervivència!, traducció nostra)