VEF Blog

El meu ofici

Josep Maria Espinàs

La Campana

Barcelona, 2008. 163 pàgines

És una obra singular que ens proposa Josep Maria Espinàs. Alhora testament literari, receptari per escriptors novells, recull de citacions i d’articles sobre l’art d’escriure. Un deliciós poti-poti a la manera dels Assaigs de Montaigne.

Tots els crítics celebren, amb raó, el català lluminós d’Espinàs, una llengua planera, sense greix, amb pocs adjectius. En els millors moments, la seua prosa arriba al cor del llenguatge. A vegades, cau en l’estil telegràfic, voluntàriament eixut. Espinàs es malfia dels ‘bals masqués de l’imagination‘ que denunciava Flaubert, dels enamoraments perillosos. ‘ Però hi ha un perill : que l’escriptor es deixi seduir massa visiblement per algunes paraules. (…) Aquest és el risc de l’escriptor enamoradís : deixar-se endur per la sonoritat d’una paraula. ‘ (pàg.110)

Sempre somrient, Espinàs denuncia les absurditats de la nova normativa. La seua glosa sobre l’ús dels guionets és una delícia. ‘ Francament, m’agradava més l’ex-actitud de l’antic diccionari. ‘ (pàg.54) 

A vegades, aquest llibre retira a una autobiografia discreta, a un anecdotari literari que ens passeja de la fira de Frankfurt a la badia de Roses passant per un funeral barceloní on el narrador coincideix amb un pintor susceptible.

Cal llegir aquesta obra a poc a poc. N’ hom ha de descobrir-lo com un paisatge, a peu per l’Espinàs. ‘ Els llibres, com les persones, convé que tingui un caminar lleuger. (…) El lector ha de poder llegir un text que narra amb una mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. ‘ (pàg.38, 39)

Massa púdic per amollar el mot, Josep Maria Espinàs és un clàssic, un apol·lini. Rere el seu elogi del diccionari, s’amaga una reivindicació de la ‘paciència i de la disciplina’ (pàg.63). Reclama el rigor ‘ que sí que és una eina formativa. L’espontaneïtat és una qualitat innata, aturada : en canvi l’exigència del rigor formal ajuda a construir un procés de perfeccionament progressiu. ‘ (pàg.64)

Josep Maria Espinàs conrea la modèstia com una virtut cardenal. Un periodista de la televisió francesa demanava fa poc a Charles Aznavour què quedaria de les seues cançons. El cantant va respondre ‘ Tres o quatre títols.’ Va afegir que, abans de la segona guerra mundial, Maurice Chevalier era l’home més conegut del planeta amb el canceller Hitler. Qui recorda Maurice Chevalier ara? Espinàs és conscient de la fragilitat de la fama. ‘ En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. ‘ (pàg.132)

Amb un humor melangiós facilita la feina dels col·legues escrivint els seus propis apunt de necrològica i epitafi. Com el vell Mistral, Espinàs té consciència de la relativitat de la posteritat. ‘E pièi un jour diran : " Èro un / Que l’avien fa rèi de Prouvènço…/ Mai de soun noum li grihet brun / Canton soulet la survivènço !"  (I a més un dia diran: " Era un home / que havien fet rei de Provença…/ Però del seu nom els grills bruns / canten tots sols la supervivència!, traducció nostra)