VEF Blog

             D'ençà de l'adolescència, m'obsessiona la supervivència de la llengua catalana a casa nostra. M'estimi força la llengua francesa. És la llengua amb la qual he descobert el món. La història. La geografia. La llengua que parli a ma mare, ma germana. El català, me l'estimi encara més. Parlava català amb el padrí. El parli amb els meus oncles. Com tothom, vaja...

Durant una colla d'anys, he estat molt pessimista sobre el futur del català aquí dalt. Cal sordejar per no adonar-se de la substitució lingüística arreu del país. Cal tenir una santa barra per explicar a tothom que tot va bé puix que la majoria dels nord-catalans, ofegats en un illot enmig d'una mar francesa, no han renunciat a llur parla. Així, els tibetans, minoritaris a llur propi país, no han de trefugir.

A Nils, per exemple, els 90 ‰ dels veïns parlaven la nostra llengua. Ara, ni arribem als 20 ‰.

El català – que els catalanistes anomenen rossellonès per consolar-se de no tenir-lo com a llengua materna —aquesta pobra variant nostra, fruit magnífic i podrit de la història, bordegàs en línia directa del llatí parlat a Ruscino, aquest catalanàs rossegat pel francès i l'occità, clafert d'arcaismes, aquest català que he sentit a casa, i que mai no dominaré com el francès— és condemnat a mort.

D'ara endavant, qui podrà llegir Saisset o els contes de la Roca del Duc sense haver de consultar notes?

Aquesta lenta agonia fins fa poc em desesperava. Xerrant amb l'Alà Baylac i llegint els seus articles, he comprès que jo anava errat. També la visió dels vells films francesos m'ha ajudat a reflectir, perdó reflexionar. La situació és més complexa i menys dramàtica.

Quan sents Louis Jouvet, Pierre Fresnay, Pierre Blanchar t'envises que el francès també ha canviat molt. El 1935, l'accent de l'Arletty, natural de Courbevoie com Céline, diferia un bri del reclam de Maurice Chevalier, de Ménilmuche. A Marsella o a Toló, on l'accent és tan fort, tan allunyat de la capital, ja ningú no parla com en Raimu. El francès es decanta cap a una unificació accentutada per la televisió i l'escola. Al Principat o a les Illes, on la lleialtat lingüística no té res a veure amb l'abandó quasi generalitzat d'aquí, les variacions locals també s'esfumen. La llengua es barcelonitza. Estic convençut que si el català, un català normal transmès de pares a fills i no recuperat a l'escola, es parla encara aquí d'una manera natural, la nostra -ó rossellonesa s'acabarà pronunciant com a la resta de Catalunya. El Russillú esdevindrà Rosselló. El català és mort? Visca el català!