VEF Blog

L' Alain i jo, vam arribar a La Maló, el dijous de l'Ascensió, cap a les quatre de la tarda. Feia temps que jo volia visitar aquesta estació termal. Massa propera a casa nostra per fer-hi un viatge; massa lluny per emprendre una excursió. M'ha passat el mateix amb Lleida i Nimes.

M'imaginava que el camí era més muntanyenc. Des de Besiers, una carretera dreta i moderna hi condueix. Un país verd, ple de rius i frescor. Rendit de vellúria en la vall d'un rierol, el poble es divideix en tres parts: Lamalou le Bas, Le Centre i Lamalou le Haut. La primera impressió fou una decepció real. Era això La Maló? El balnerari on feien cures Alphonse Daudet i André Gide? Havia somniat en Dalat, la ciutat on el coronel Valls havia conegut l'Aurélie, i em trobava a Vernet...( El casino a mà dreta, dalt un pujolet, encara feia goig. ) Vaig aparcar al fons del carrer major - l'avenue Charcot - davant del mercat. Un mercat molt francès, amb rajoles i una estructura metàl·lica. Ens vam creuar amb els primers esguerrats. Semblava un ral·li de cadiretes de rodes. Hi havia desgraciats de tota mena. Uns vells impotents i rics. Joves víctimes d'accidents de tràfic. Vaig pensar en la Nadine. Feia més de cent dies que no en sabia res. No havia respost a les meues lletres. No m'havia agraït per la xicolata belga que li havia enviada. Volia commemorar el primer aniversari del nostre retrobament. Ella havia tingut un nou accident? Havia decidit de rompre de nou? Si bé feia turisme per mirar d'airejar-me les obsessions, el seu record no em deixava. Tots els comerços eren tancats, tret de dues pastisseries. Ja se sap que a la gent gran, privada dels altres plaers de la vida, li agrada de llaminejar.

Vaig estar content de veure tantes llibreries. Clar que els pobres curistes tenien temps de sobres per llegir. Llibreries de vell i de novetats. Malgrat l'ombra dels arbres i de les muntanyes, els llibres, a la llarga s'havien esgrogueït rere els vidres. Semblaven creps Suzette. Les úniques concessions a la modernitat eren un caixer de banc, uns magatzems de vídeos i de telèfons mòbils. De tant en tant, consultava la meua missatgeria vocal. Interrogava el contestador de casa meua. Res. Cap missatge de la Nadine. Cap missatge de ningú. Des de la segona guerra mundial, es veia que la ciutat havia periclitat. Els carrers eren nets, els monuments ben conservat, les torres polides. Però, la decadència es feia palesa. Només se sentien converses en francès a les voreres. Què se n'havia fet dels prínceps russos, dels nababs de l'Amèrica del Sud? Només ens vam creuar amb una parella d'espanyols, possiblement de l'Aragó ja que vam veure un cotxe amb matrícula de Saragossa, davant del Grand-Hôtel Mas on Alphonse Daudet estiuejava amb el seu fill Léon. Vam pujar pel carrer que domina el casino. La guia indicava la presència d'un hospital militar. Les desgràcies del temps no havien esbroncat el vell edifici. Un casal com n'hi ha tants a la Costa Blava. El carrer pujava suaument fins als banys ocracis. Unes palmeres, la bandera al vent accentuaven la retirada d'aquell frescal amb les velles postals de l'Algèria colonial.

Em van agradar força els frescos naïfs. El pintor s'havia inspirat de l'art egipci i de les belleses del cinema mut. Les banyistes de les pintures tenien un no sé què de Louise Brook o Cleopatra. A mà dreta, a l'entrada del parc de l'Usclada, un gran edifici lleig que hauria pogut fer de gimnàs o de terminal de telecabines. No feia gaire calor. Vam passar de nou davant de l'esplanada del casino. M'hauria agradat de beure una cervesa a la terrassa però calia estalviar diners si mai la Nadine tornés aquest estiu. Havíem posat aigua fresca en un termos, tancat en una bolsa isoterma.

A la cantonada, un bust en homenatge al doctor Charcot que havia popularitzat l'estació. Una placa venjadora del 1955 indicava que l'original de bronze l'havien fos els exèrcits enemics. Això va passar a tot el territori francès. De les estàtues de Gambetta a Narbona i Saigon com al nostre Rigau a la plaça del blat de Perpinyà...

Pertot, uns rètols " à vendre ", testimonis de l'antiga prosperitat del balneari. El plànol indicava torres a l'altra riba del Bitolet. La passarel·la ens va menar a un barri tranquil ple de rosers. Ens va sorprendre que una rosa embalsalmés tant mentre les seues germanes desprenien una oloreta agradable, gens exagerada. Tot tenia un aire net, en aquell barri, germànic, muntanyenc. Vaig recordar l'Àustria de la meua adolescència. No vam trobar les vil·les de la vella guia, ni la fàbrica de gas. El jardí, en canvi , era ben bé al seu lloc.

— Hi ha hagut un mal ruixat. observà l'Alain en català.

La terra encara xopa flairava força. Vaig descobrir una Venus decrèpita i decapitada en un sòcol. M'hi vaig apropar. El castanyó de l'estàtua em va mostrar que no era Venus sinó Apol·lo o algun altre déu. Jo volia veure l'estació. Esperava descobrir un bonic monument del XIX com tantes estacions a França. Les cases eren baixetes, grises. Ja es preparaven per l'estiu tòrrid, amb totes les ventalles tancades. Vaig mirar per una porta oberta. Una senyora gran llegia una revista en una poltrona. L'interior poc havia canviat des del 1930. Vam arribar a l'estació. Una caseta arruïnada, desafectada. Un tren, pintat amb un blau marí barat, es trencava. Havien mirat inutilment de fer reviure els esplendors de les línies perdudes, quan els trens paraven a gairebé tots els pobles. Per agreujar la impressió de decadència, unes muses gregues enrogien les parets. La gent de l'indret estava boja per l'Antiguitat. Si l'estació em va decebre, la capella de Sant Pere de Reda em va agradar molt. Vaig trobar tan ben feta la tanca turística sobre la història de l'església que vaig decidir de no posar-hi cap pintada per reclamar explicacions en occità. Vaig recordar la tarda que havia pujat, amb la Dionísa, al castell d'Òpol. Amb un retolador, havia escrit " En català si us plau! " La Dionísia m'havia renyat.

Malgrat la calor, l'Alain i jo vam arrencar males herbes del voltant. Vam descansar enmig de les falgueres del sotabosc. Vaig pensar en el falguerar del bosc de Verrières on anava amb mon pare i la padrina Jeanne. Encara no l'havia esventrat cap autopista. Vam tornar a poc a poc cap al poble. Llavors vaig enyorar moltíssim la Nadine. La tornaria a veure algun dia? Tindria la sort de fer-li visitar La Maló? Ella no trobaria aquell balnerari tant avorrit com la lectura d'aquestes ratlles?