VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 25-03-2009 à 14:24:17

El sacrifici dels cucs 25/03/2009

                                                          
                                                    

 
           

Ressenya publicada al Periódico 
LA POR
Gabriel Chevalier
Trad.: José Ramón Monreal / Pau Joan Hernàndez. Acantilado / Quaderns Crema. 361 / 347 páginas. 22 euros 
                                                                     
Totes les famílies felices s’assemblen», diu Tolstoi al començament d’Anna Karenina. Es podria dir el mateix de tantes novel·les franceses, alemanyes o angleses sobre la primera guerra mundial davant Verdun o a les ribes del Somme. Les Croix de boix, de Roland Dorgelès, Le feu, de Henri Barbusse, Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque, Ceux de 14, de Maurice Genevoix, expliquen les mateixes atrocitats, descriuen les mateixes trinxeres plenes de sang i de fang, el mateix dolor de perdre companys en circumstàncies horribles. La por de Gabriel Chevallier no s’inscriu en aquest gènere i accedeix a un lirisme còsmic. «Cadàvers sencers, serens i correctes com sants de reliquiari; cadàvers intactes, sense senyals de ferides; cadàvers empastifats de sang, bruts, com tirats en pastura a bèsties immundes».
Com acostuma a passar al Viatge al fons de la nit de Louis-Ferdinand Céline, l’acumulació de cossos, d’horrors, provoca sovint un riure forçat, un riure atroç i vergonyós. Durant un permís, un amic del seu pare li demana si els soldats se la xalen : «Ens divertim molt: cada nit enterrem els nostres companys!», contesta.
Chevallier no es mofa pas dels pobres morts, francesos o alemanys, sinó de la mort. El narrador té més por dels seus superiors estúpids que no de l’enemic. Mai no oblidaré la figura grotesca del coronel. «Aquest oficial, antic colonial, robust i sanguini, tenia passió per apallissar els soldats. (...) Cridava un home, feia que s’acostés, l’interrogava en to suau per fer-li agafar confiança, amb un ampli somriure —però els ulls li brillaven d’una manera estranya i les venes se li inflaven. I de cop i volta, etzibava un fort cop de puny a la cara del subordinat, acompanyat d’un devessall d’injúries».
Els veterans revelen al narrador que uns cordons ben lligats, uns elàstics ben col·locats li poden salvar la vida. Compartim el seu odi pels polls. «Vaig treure així el meu primer poll, pàl·lid i gras (...) L’insecte tenia ja companys i, a les costures, vaig descobrir els punts blancs dels seus ous». L’autor, però, mai no cau en la simplificació d’un Barbusse que odiava tots els oficials. Amb Chevallier, no tots els oficials són uns assassins. Ens presenta tinents, comandants, generals respectables i respectats. «L’exèrcit confia en el general Pétain, que es preocupa pels soldats. Té fama de voler estalviar vides».
Chevallier sap retranscriure l’horror de la guerra amb imatges magnífiques. «Som cucs que es torcen per escapar-se de la palafanga». Ens descriu una França encara rica amb la seva diversitat lingüística. Un soldat bretó agonitzant «és completament illetrat i parla un dialecte incomprensible, del qual només es distingeixen els insults». Els occitans s’injurien amicalment : «Ta maire la putan !; Què fas aquí ?; Lo capitani m’a colhonat ; ‘ fant de puta!; Balha-me una cigareta!».
Ara que s’esmenta tant el deure de memòria, és hora de rellegir aquest clàssic oblidat. Us emocionaran i enriolaran alhora aquestes evocacions inoblidables, aquesta empatia amb els soldats. Ja sé que aquesta és una paraula que cal fer servir amb tanta precaució com la dinamita, però ens trobem davant d’una obra mestra incontestable. He descobert en Chevallier el poeta còmic i desesperat d’una generació sacrificada. Com ho deia Pierre Dac, «l’humor és la cortesia de la desesperança».

«Todas las famílias felices se parecen», dice Tolstoi al principio de Ana Karenina. Se podría decir lo mismo de tantas novelas francesas, alemanas o inglesas sobre la primera guerra mundial. Les Croix de bois, de Roland Dorgelès, Le feu, de Henri Barbusse, Sin novedad en el frente de Erich Maria Remarque, Ceux de 14, de Maurice Genevoix explican las mismas atrocidades, describen las mismas trincheras llenas de sangre y de barro, el mismo dolor de perder a compañeros en circunstancias horribles. El miedo, de Gabriel Chevallier (Lyón, 1895–Cannes, 1969) no se inscribe en este género, sino que alcanza un lirismo cósmico: «Cadáveres enteros, serenos y correctos como santos de relicario; cadáveres intactos, sin rastro de heridas; cadáveres churreteados de sangre, manchados y como arrojados a la rebatiña de unas bestias inmundas». Como suele suceder en el Viaje al final de la noche de Louis-Ferdinand Céline, la acumulación de cuerpos, de horrores, provoca a menudo una risa forzada, una risa atroz y vergonzosa. Durante un permiso, un amigo del padre del protagonista le pregunta si los soldados lo pasan bien: «Y bien que se divierte uno: ¡todas las noches enterramos a compañeros nuestros!», contesta.
Chevallier no se mofa de los pobres muertos, franceses o alemanes, sino de la muerte. El narrador tiene más miedo de sus superiores estúpidos que del enemigo. Nunca olvidaré la figura grotesta del coronel. «Antiguo soldado de la infantería colonial, robusto y sanguíneo, este oficial sentía pasión por zurrar a los soldados (...) Interpelaba a un hombre, le hacía acercarse, le preguntaba con suavidad para ganarse su confianza, con una bonita sonrisa, pero sus ojos brillaban de un modo extraño y sus venas se hinchaban. Y súbitamente lanzaba un gran puñetazo a la cara del subordinado, acompañado de un torrente de insultos».
Los veteranos revelan al narrador que unos cordones bien atados, unos elásticos bien colocados, le pueden salvar la vida. Compartimos su odio por los piojos –«Saqué mi primer piojo, pálido y gordo (...) El insecto tenía compañía, y, en las costuras, descubrí los puntitos blancos de sus huevos»–. El autor, sin embargo, nunca cae en la simplificación de un Barbusse que odiaba a todos los oficiales. Con Chevallier, no todos los oficiales son unos asesinos. Nos presenta también tenientes, comandantes, generales, respetables y respetados. Del general Pétain dice: «se ha preocupado por el soldado».
Chevalier sabe transcribir el horror con imágenes magníficas: «Som os gusanos que se returcen para escaparse de la palangana». Nos describe una Francia rica aún con su diversidad lingüística. Un soldado bretón agonizante «habla en una jerga dialectal incomprensible, de la que solo resultan inteligibles los groseros insultos». Los occitanos se insultan amistosamente: «Ta maire la putan!; Què fas aquí?; Lo capitani m’a colhonat; fant de puta!; Balha-me una cigareta...»
Ahora que se habla tanto del deber de la memoria, es hora de releer este clásico olvidado. Os conmoverán y alegrarán al mismo tiempo estas evocaciones involvidables, esta empatía con los soldados. Ya sé que esta es una palabra que se debe utilizar con tanta precaución como la dinamita: pero nos encontramos ante una obra maestra incontestable. He descubierto en Chevallier al poeta cómico y desesperado de una generación sacrificada. Porque como decía Pierre Dac, «el humor es la cortesía de la desesperación».