VEF Blog

Extracte de La guerra dels cornuts, Barcelona, Empúries, 2004

Premi Casero 2003 

A cada moment, malgrat els meus esforços per passar desapercebut, em demanaven si era mallorquí. D'altres em feien del Pallars. Un cambrer del cafè Colón em va ofendre, complimentant-me per la qualitat del meu català. Si el català de l'Empordà ja es diferencia bastant del nostre, el dialecte de la capital no deixava de sorprendre'm. Una minyona era una criada; un noi un minyó; les calces una peça de roba interior femenina, el bacallà la juliana. Quan parlaven de la jove, pensaven en la nora i no en la promesa. Un bordegàs no designava un bastard...De fet, tret de qualques erudits i de tres capellans, el Rosselló només els evocava una artèria de l'Eixample. Ara bé, la gent em tractava amb una amabilitat " preferencial," fent-me sentir que jo era un foraster, un cosí de província que tornava a tenir relacions amb la família.

La capital de Catalunya, com m'ho deien tots els barcelonins sense cap exageració, era un petit París. Per la Barcelona medieval, em sentia a casa amb els casals cosins dels nostres. A l'Eixample, en canvi, els penya-segats modernistes m'espantaven. Tots aquells palaus tenien un no sé què de les òperes de Wagner tan de moda llavors. Malgrat la francofilia del senyor Volpini, director del Liceu, els burgesos barcelonins reclamaven òperes alemanyes. Per bonica i dotada que fos la Geneviève Vix de l'Opéra-Comique de París i impressionants el tenor italià Shipa, el baríton belga Crablié en Thaïs les nostres pobres operetes, és clar, no podien comparar-s'hi. Fins i tot les meuques es germanizaven. Coneixien totes les obscenitats en la llengua de Sacher Masoch. També dominaven les subtilitats de la llengua del marquès de Sade i de la de Boccaccio. Sabien poc anglès, perquè, com ho sap tothom, els nostres aliats britànics havien erigit la inversió sexual en institució. Potser als bordells per a homes es practicava la llengua d'Oscar Wilde però jo no he freqüentejat mai aquest estil d'establiments.

Com pertot arreu, la gent ignorava la història del propi país, tret dels de " la ceba ", una expressió que acabava d'aprendre. Els catalanistes em van acollir com un rei. Més aviat, com un president ja que havien renyit amb el rei d'Espanya.

Si Marta m'avait connu quand j'arrivai à Alger en décembre 1956...Trente ans déjà...J'étais jeune et beau alors, avec ma tenue de sortie, mes quatre galons gagnés en Indochine, et non un vieil idiot malade d'amour.

Quelques heures avant l'arrivée en terre algérienne, on croisa des dauphins qui sautaient par dessus les vagues. L'aventure commençait. Dès que je débarquai à Alger, je perçus une atmosphère particulière. Quelque chose dans l'air. La qualité des odeurs. Une nuance de la lumière. Tout. Après l'hiver marseillais, bien doux cependant, je découvrais l'hiver algérois. La végétation y était plus avancée. Après être parti de Paris un soir de mars, je retrouvais la même sensation que j'avais connue en arrivant sur les rives de la Méditerranée où chantait déjà le printemps.

Dans la brume d'un matin d'Orient, Alger la Blanche s'exposait en haut de sa baie. Les maisons salées et cubiques de la Casbah se greffaient sur les installations portuaires, le Front de Mer et ses arcades, les gratte-ciel de la ville moderne au pied des coteaux verts.

Imaginez un réseau de cascades insensées qui sautaient de roche en roche. Tous ces dés blancs, ces maisons blanches et ces impasses sombres étaient le royaume du F.L.N.

Les gens qui n'ont pas connu Alger à la grande époque ne peuvent pas imaginer la beauté de la ville. Ils ne peuvent que consulter de vieux livres, des collections de photos. Ils peuvent aussi interroger un Algérois sentimental et un peu poète ou un ancien militaire vaincu par les diplomates. Alger, la deuxième ville de France, s'est engloutie dans des algues étrangères.

Je me présentai à l'Etat-Major déserté. Seul un adjudant de la Coloniale m'y attendait.

— Mes respects mon commandant...

Un mètre soixante-sept, soixante-huit, l'adjudant Patrice Clerc, seul sous-officier de l'armée française qui lût Baudelaire, avait les yeux et la moustache noirs comme un balai-chiottes. Il endurait sa calvitie et ses joues rouges. Complexé par sa petite taille, il portait des chaussures avec des semelles compensées. Ce sous-officier cachait une véritable culture, comme tant de militaires que j'avais fréquentés dans les postes du Tonkin...

Un jour où nous parlions de l'Algérie, la conversation avait dérivé vers la colonisation espagnole.

— Clerc, comment expliquez-vous que les Espagnols n'ont pas laissé leur langue et leur empreinte aux Philippines?

— Les galions espagnols traversaient l'Atlantique et ils devaient parcourir ensuite le Pacifique. La difficulté des communications n'a pas permis une véritable colonisation comme aux Indes...Les seuls blancs qui s'y sont installés ont vite appris le tagalogue...

Le scepticisme de l'adjudant Clerc avait la profondeur d'une fosse. Il ne croyait en aucune idéologie. Il haïssait les progressistes et les conservateurs, les communistes, les catholiques, les fascistes, les démocrates et surtout De Gaulle. Il prophétisait comme Raymond Aron que la France finirait par abandonner l'Algérie parce que la guerre et l'administration du pays lui revenaient trop cher. L'adjudant professait ses haines avec l'accent du Poitou. Une petite chanson étrange, qui sentait le chou et les petits-pois.

Tout en parlant, l'adjudant jouait avec un petit bouddha. Une petite statue verte, comme si la mousse d'Angkor la mangeait. Nostalgique du Viet-Nam, il avait épinglé, avec des cartes de l'Algérie et de notre secteur trouées par des punaises jaunes, une vue aérienne du quartier de la pagode des corbeaux à Hanoi.

— Vous avez été en Indo? lui demandai-je.

— Oui...J'y suis arrivé avec de Lattre en 50...Quel type! S'il avait vécu plus longtemps, on n'aurait pas perdu l'Indochine, mon commandant...

— C'est sûr...Mais ce coup-ci, on perdra pas...L'Algérie restera française...

— J'en suis pas si sûr, mon commandant...

Je répondis avec indignation.

— Comment pouvez-vous tenir de tels propos, Clerc?

-— Les Français n'aiment pas l'armée, mon commandant...Tout le monde est favorable à l'Algérie française, évidemment, mais qui veut mouiller sa chemise pour elle? Personne...J'ai passé dix jours en métropole. À Marseille comme à Lyon, je me suis aperçu qu'en France on s'en fout pas mal de garder l'Algérie...Presque toute la presse parisienne est contre nous, mon commandant.

— Vous exagérez...

— J'aimerais que vous ayez raison, mon commandant. Personnellement, j'ai jamais cru qu'on pourrait rester dans ce pays. Tout simplement parce que la Méditerranée, quoi qu'on en dise, n'est pas la Seine...En feuilletant le guide rouge Michelin, j'ai remarqué que ses rédacteurs ont inclus Genève dans le guide de la France alors que n'y figure aucune localité des départements d'Algérie...

En 1956, la République française, quatrième du nom, guerroyait pour sauver l'intégrité du territoire national. Nous venions de perdre l'Indochine, le Maroc, la Tunisie...Les gens l'ont oublié ou s'en souviennent à moité. L'Algérie était une province française depuis 1830 avant Nice et la Savoie. 90 % de la population était d'origine autochtone. Il y avait des descendants des conquérants arabes, des Kabyles et d'autres populations berbères, sans compter les Juifs qui s'étaient assimilés à la minorité européenne. Minorité importante de 10 % constituée de Français, de Valenciens, d'Andalous, de Minorquins, d'Italiens, d'Alsaciens, de Maltais etc. Les côtes, en particulier l'Algérois et l'Oranie, étaient beaucoup plus francisées. À part la Casbah, qui sentait déjà l'Orient, Alger était plus français que Perpignan ou Béthune. Tout y rappelait la métropole. Les arcades du Front de Mer imitaient le Paris du baron Haussmann. Le quartier de Belcourt évoquait Lyon. Les villas des hauteurs concurrençaient leurs cousines de Nice. Sans aucun plan précis, les Français avaient construit à la va que je te pousse. Les maisons louis-philipparde avaient annoncé les hôtels particuliers et les splendeurs du Second Empire. Après les atlantes sur les corniches, les architectes s'étaient entichés du style néo-moresque. Aux alentours de la seconde guerre mondiale, Alger avait adopté une architecture méditerranéenne, avec des immeubles adaptés au soleil et à la lumière du pays.

Каждую ночь я вижу во сне дом, в котором я жил, когда был ребёнком.
 

Je passai à Massy la première nuit de mes vacances, presque vingt ans après mon départ. Je n’ai jamais admis cet exil. Mon père venait d’acheter un pavillon à Antony, à un kilomètre des limites de Massy. Le dimanche, quand j’allais acheter le pain, je traversais la nationale 20 pour pouvoir marcher un moment sur les trottoirs de l'avenue du président Kennedy, première artère de Massy.

Tous les samedis, je prenais l'autobus 197 à l’arrêt Blanche de Castille pour voir mes copains. Malgré mes efforts, je les ai perdus peu à peu. Il ne m’en reste plus qu’un.

Je retourne à Massy, tous les quatre ou cinq ans, la nuit. La nuit réveille les souvenirs et efface les différences avec le passé. Mes souvenirs moussent et bruissent comme de la bière.

Cette nuit de juillet, je m’y rendis avec Jean Centini.

Je voulais que mon ami connût le seul lieu où j’ai été heureux. Nous nous sommes garés au pied de chez moi, sous les peupliers et les sapins entre l'allée de Suède et le square du Portugal.

Ces cubes, bleus et gris des années 1960, je les vois toujours dans mes rêves. La destruction de ces cages à poules bétonnées me peinerait plus que la disparition de Versailles ou Poblet.

Je montrai à Centini la pente sur l'allée de Finlande d'où je me lançais avec ma bicyclette bleue Peugeot. Je prenais des risques alors...

Un après-midi un homme m'y avait terrorisé. Je l’avais confondu avec le chauffeur de l'autocar de Sport-Jeudi, le club sportif où mon père m'avait inscrit sans savoir que je restais jouer avec mes copains. Le soir, pour tromper mon paternel, je mouillais mon maillot de bain à l’une des prises d’eau où les jardiniers portugais alimentaient leurs lances.

Nous traversâmes la passerelle. Je ne pus pousser la porte du numéro 11 bis à cause de l’interphone. Je ne pus entrer par les caves...Pour monter chez moi, il fallait composer un code que je ne connaissais pas, presque montrer un visa, comme un homme qui a perdu la confiance d'une femme...

Est ce que l’une des mes connaissances y habitait toujours?...Les Martini? Les Martin? Les Lavenant?

J’aurais voulu connaître le nom des usurpateurs. Je leur aurais demandé de regarder chaque soir, les avions qui s’en vont au coucher du soleil sur Orly et que leurs enfants ne jouent pas trop dans nos jardins...

Il était un heure du matin. Le vieux bac à sable vide m'exhumait des gestes amicaux. La tendresse du chien d'Ulysse. Je rentrais au pays vingt ans après et maintenant, mes arbres ne me reconnaissaient pas.

Nous visitâmes toutes les cabanes dans les buissons. Chacune portait le nom d'un camarade: Brancard, Franchot, Moreels, Desbrousses, et la cabane de la salade arrachée, au bout de l'allée de Finlande, en haut du square de l'allée du Danemark avec son bac à sable minuscule, en comparaison du nôtre, ses sapins et son dolmen domestiqué...Nous n'y jouions pas souvent. Il était loin pour nos petites jambes. On y attaquait de temps en temps les jardiniers portugais. Nous leur jetions des mottes de terre. Nous salissions davantage leurs pulls couleur de marron pourri.

Sur la passerelle qui conduit au square de l'allée de Norvège, où je cueillais des prunes et des cerises avec Christian Fritsch, nous croisâmes une blonde vulgaire dans un pantalon en cuir noir. Je la maudis de profaner mon enfance.

On n’avait pas blindé, comme dans les autres immeubles du quartier, les portes en tambour...Où étaient à présent les frères Leduc?

Qui était le plus laid? Yann, le visage écrasé et prognathe? Ou bien Pierre-Yves avec sa tignasse?

Je regardais chez eux Les Bannis à la télévision. Je jouais avec eux tous les mercredis. Ils me parlaient de l’Afrique où ils avaient vécu. Leur chien, Igor, un cocker revêche a t-il crevé?

Nous arrivâmes au pied des trois tours. Quinze étages qui brillent dans mon passé.

Quand je serai trop vieux, peut-être me jetterai-je du toit de la tour du milieu.

Dans cette dernière chute, de quel visage de femme me souviendrai-je? Est-ce que je reviendrai ce samedi de 1974 chez Philippe Pilier pour regarder La charge de la brigade légère avec 'Errol Flynn?

Nous montâmes dans la voiture de Centini. Nous parcourûmes l'avenue nationale où j’allais au catéchisme chez Mme Ballavoine. Nous la considérions presque comme une étrangère car elle habitait dans une résidence blanche et non dans nos blocs bleuâtres de la COFIMEG.

Nous tournâmes sur l'avenue Saint Marc, où travaillait, vingt ans plus tôt, mon masseur, M. Guedj. Je l’appelais docteur car je croyais qu’il avait droit à ce titre.

Je connaissais tous les souterrains du quartier, de la place d'Allemagne jusqu’à l'allée du Danemark, mais je ne suis jamais entré dans les caves des immeubles blancs de l'avenue Saint Marc. C’était le domaine de l'homme des caves. On disait qu’il tuait les enfants ou qu’il les emportait très loin, sur un cerf-volant, en Chine. Nos lance-pierres, les mottes de terre compactes de nos cabanes ni les pistolets à eau, bleus ou verts, que nous achetions au bazar Saint Marc ne pouvaient rien contre lui.

Je voulais voler une plaque de Massy. Nous essayâmes en vain, trop ivres, d'arracher la plaque verte de la rue des Anglais, avec le lion et les fleurs de lys de la ville, derrière la synagogue et le temple protestant.

L'église Saint-Paul, mon église, même pas vieille, où j’écoutais la messe quand j’étais quelqu’un de bien, on l'a rasée...Pauvre grosse pyramide aztèque en béton!

Tous les dimanches, à neuf heures, le curé célébrait une messe pour les enfants. J’y allais par goût du merveilleux. Bien que le personnage de Jésus ne me fût pas très sympathique –je le trouvais prétentieux - ce monde animé des Evangiles: les pêcheurs, les marchands, les paysans m’attirait..

Dans les souterrains de l'église, que je prenais pour une cathédrale, les deux meutes de louveteaux se réunissaient tous les samedis après-midi. C’est Benoît Mailleux, le frère de Blandine notre cheftaine, qui m’avait recruté. On y préparait des pétards pour effrayer les jeannettes et les guides, en même temps que nos excursions dans les abbayes de l'Ile de France, au château de Boissy-la-Rivière.

Le plus beau souvenir de ma vie restera sans doute notre camp, en septembre 1974, dans le parc de la comtesse d'Estève- je l’appelais Saint-Estève- à Heudricourt.

La clinique Saint-Louis, toute blanche dans la nuit, irradiait ma nostalgie.

Je découvrais que je m’étais plus senti chez moi en me promenant, avec Jean-Luc Moreels dans le quartier bâti par la COFIMEG près de la gare de Vaires-sur-Marne, qu’en évoquant le passé avec Centini.

Nous marchions dans les rues de Massy, mais ce n’était pas le Massy que je portais en moi avec Moreels, les frères Lebrun ou Benoît Mailleux...

Je lui parlais de Marta. La dernière fois que j’étais allé à Massy, un après-midi d’automne de 1990, le souvenir de Nadine m’obsédait. Quelle autre femme aimerai-je quand j’y retournerai?

Nous descendîmes la prairie. Je retrouvais l'odeur de l'herbe fauchée. L'étang de la Blanchette ne s'était pas évaporé comme le reste. Sur les pentes de la colline, les pommiers avaient beaucoup poussé en vingt ans, comme les arbres monstrueux de L'étoile mystérieuse. J’avais lu cette aventure de Tintin en cachette, un soir, à l'étude de l'école Paul Painlevé, derrière le grand livre rouge de géographie, malgré la vigilance du directeur, M. Joseph Aldeguer.

Nous nous assîmes sur un banc et, encore ivres, nous philosophâmes...

 Extracte dels Taxistes del tsar, Empúries, 2007

Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus. Sé que es deia Mitrofan. Els russos pronuncien Mitrafán. Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov. Com tots els russos, tenia tres noms. El seu, el patrònim i el nom de casa. Va néixer el 7 d’agost del 1901 segons el calendari julià, és a dir el 20 d’agost segons el nostre. Venia de Voronej.

Son pare es deia Tikhon ; sa mare, Anna Grigorieva ; el germà Leonid (pronuncieu Leanít) ; les germanes Anna i Olga. Un avantpassat havia estat sacerdot. Sens dubte li havien posat Mitrofan per homenatjar sant Mitrofan de Voronej, un dels més il·lustres jerarques de Rússia que havia donat el seu nom al major monestir de la ciutat.

El meu avi rus es va morir set anys abans del meu naixement, però sempre m’ha complicat la vida.

Quan jo era petit, els altres mainatges es mofaven de mi cridant Mertutzov o Konykunov. No vaig saber escriure el nostre nom fins als vuit anys i encara avui no passa una setmana sense que m’interroguin sobre els meus orígens. D’on surt aquest home que parla una mixtura afrancesada de mallorquí i empordanès?

Així, podria sospirar amb Salvador Espriu : "  un home sense somnis en la meva solitud. "

No sé quasi res de l’avi. No conec ni el seu riure, ni el seu somriure, ni la seua llengua, ni la seua veu. A les velles fotografies, hi he vist sempre un home de talla mitjana, ros, ben proporcionat, amb un nas un poc massa llarg que no alterava gens l’harmonia de la seua cara. Un gran-rus del bosc, ulls blaus i faccions gens asiàtiques. M’han dit que parlava, a poc a poc, amb una veu dolça, a penes acolorida per les romanalles d’un accent rus quasi oblidat i inaudible com el cant de les darreres cigales a la fi de l’estiu.

Era un home qualsevol amb gustos senzills. Fumava tabac ordinari embolicat amb paper gris. Li agradaven els films de Charlot, Laurel i Hardy. Reia fort amb un riure tan contagiós que mon pare, avergonyit, li deia:

—No riguis tan fort, pare…

En aquell temps el cine era una cosa seriosa. Un cop, el meu avi rus, incrèdul, havia vist, a la vorera davant del cine Comedia a Châtenay-Malabry, com uns espectadors arribaven a les mans, perquè s’acusaven de colar-se.

Apreciava la companyia dels nens i dels gats, el circ i els pallassos. Cuinava molt bé i es delia per les peres i els cogombres.

Em costarà dir-li avi. L’avi, per mi, sempre serà el meu padrí Jean Montalat. No li hauria pas agradat aquest llibre, ell que era tan gelós que havia estripat els bolquers del seu germanet Raymond. Em costarà massa d’anomenar avi a un home que no he conegut. D’ara endavant, li diré Mitrofan.

Tots els relats de viatges a Alemanya que havia llegit, fent infidelitats a Roger Martin du Gard, ho atestaven. Malgrat els seus defectes, el poble alemany es caracteritzava per la seua cortesia, la seua galanteria. Una fórmula com Ich küsse die Hand, gnädiges Fräulein es revelava intraduïble en una llengua romànica, fins i tot en una parla tan matisada com l’occità. Gràcies a les llaunes que la seua gent li enviava de Seta estant (els empleats de correus i els guardians mai no li havien robat res) el minyó s’havia procurat una falsa documentació.

El pla d’en Gaston tenia la senzillesa del geni. En comptes de fugir disfressat de dona endolada cap a l’oest on la Gestapo es mostrava particularment vigilant, va demanar un bitllet per Könisberg. D’allí s’aproparia a la frontera soviètica. Es presentaria a la legació de França on li expedirien una documentació en regla. Agafaria un vaixell a Odessa i, un cop a Seta, trucaria la Nina.

Com podria la Gestapo, a la recerca d’un presoner francès, sospitar aquella pobra senyora endolada i sorrera ? En el compartiment on es va instal·lar, els altres viatgers es van compadir de la seua dolor, mantinguda per uns quants sospirets regulars. Havia escopinyat un moen a la manera dels guardians del camp. Al cap d’una setmana, en Gaston s’havia envisat que era una deformació de   guten morgen. Si les llengües neollatines no presentaven cap dificultat per ell, el seu poliglotisme topava amb els seus límits contra la barrera germànica. La teoria, rai. La gramàtica alemanya, amb les declinacions, no li pareixia pitjor que la llatina. Aquelles sonoritats guturals no li sortien. Cada porció de frase que pronunciava sonava com a portuguès.

Quan el revisor va passar cap a Stettin, en Gaston va allargar el bitllet. Els policies, igual que els altres viatgers, van respectar el seu dol i no li van demanar res. Uns cinc minuts abans d’arribar a Könisberg, en Gaston va veure com els passatgers s’atrafegaven. Va baixar del tren i es va allunyar sense problema de l’estació, un dels nusos ferroviaris de la Reichsbahn. En lloc d’esperar assenyadament un tren cap a Gumbinnen o Tilsit en el jardí públic a prop de l’estació, va voler visitar la ciutat perquè ningú no es fixés en ell. La plaça de l’estació es deia Reichsplatz, senyal premonitori que no va escoltar.

Va seguir la Vorstädtishe Langgaβe. Tot seguit li va agradar l’animació de la pàtria de Kant. Feia més d’un any que no havia vist un tramvia, cinemes, jardins i botigues. En Gaston es recreava en un bany de cultura, de civilització. Però la mateixa plaga que a la resta d’Alemanya desfigurava els carrers. Ça i llà, a les principals cruïlles, uns eslògans celebraven el geni del Führer. En lloc dels vells estendards dels reis de Prússia, l’esvàstica espetegava a tots els edificis importants. Moltes botigues prohibien l’entrada als jueus. Juden unerwünscht. En Gaston, temorós i admiratiu, s’havia creuat amb un floret de minyones de les Joventuts Hitlerianes. Més amunt, en la Kaiser Straße, havia trefugit davant d’un escamot de petits nazis, impacients de créixer i d’allistar-se a la Wechmacht i de saltar sobre la propera víctima.

La massa ataronjada de la catedral i les torres del vell castell cohibien el port i les cases marineres altíssimes vora els canals que s’infiltraven fins al cor de la ciutat. Es va sentir com a casa al peu del castell. De què servia travessar tot Prússia si ara caminava per un carrer germà de la Rue Jean-Jaurès de Narbona on vivia l’oncle Anatole Rocanières, sota els mateixos jardins esglaonats ? La torre mestra, i les quatre altres torres de maons, no bromejaven. No passejàveu per una sotsprefectura del Baix Llenguadoc sinó sota un castell reial, en la marca oriental d’un imperi. En Gaston emocionat, retrobava quasi les mateixes olors que a Seta. El salobre, el mazut, la ferum de les algues i sobretot el crit desesperat de les gavines. El cel no semblava el mateix d’un blau pàl·lid com els ulls de les patotes de porcellana en els aparadors de la Wagner Straβe.

Tret dels vells, dels mainatges i dels policies, els homes escassejaven. En Gaston, satisfet, va entreveure alguns mutilats. França havia perdut la guerra però l’àguila germànica havia quedat plomada. A tot arreu, els prussians havien plantat jardins, parcs deliciosos on els canals i les fonts certificaven, amb una remor plujana i apaivagadora, que la vida era bonica.

Les elegants de Kônisberg, sanes i espectaculars, vaiverejaven a la recerca de l’amor. A cada avinguda, sota les cases amb façanes de fusta, en Gaston tremolava, creient reconèixer la Nina en totes les rosses. I ni podia enviar-li una postal. Com es deia en alemany "  Un segell per França, si us plau " ?

El sol enrogia les flors i els maons, mandrejava pels terrats com un gat voluptuós. Tots els carrers desembocaven als canals o al riu Pregel que, amb totes les seues ramificacions, es prenia pel Roine. Totes les cases velles vetllaven en la bellesa del port i es colltorçaven d’orgull fins al cel gris de la petita Amsterdam, de la Bruges de l’est, amistançades amb totes les ciutats hanseàtiques. Hamburg, Lübeck, Bergen, Bordeus, Colònia, Londres, Varsòvia i Venècia. Venècia !

A més dels tacons francament incomòdes per caminar, la fam l’enllardava. No gosava aventurar-se en un cafè i demanar un entrepà. Ni sabia com es deia i atreuria l’atenció de seguit. Quin patir quan va passar davant d’una botigueta pintada de roig on venien peixos fregits. El comerciant exigia tiquets de racionament abans de preparar llesques de pa negre amb mantega. En Gaston hauria pogut penetrar en un jardí públic i robar llegums. Els vestits de dol i els remaleïts tacons no facilitarien aquells projectes delictius.

A la Paradeplatz, vora la nova universitat, i malgrat els seus temors no va resistir la temptació d’entrar en Haus der Bücher, una gran llibreria. Si algú li adreçava la paraula, estava perdut. Si mai aconseguís feminitzar-se un poc la veu, la seua coneixença de la llengua d’Immanuel Kant —el gran home de la ciutat— no anava gaire més enllà de ja, guten Tag, danke i de les deu primeres lliçons del mètode Assimil. Mai com en aquella tarda li va recar de no saber alemany. Aquella llibreria, claferta de llibres, va impressionar-lo més que qualsevol biblioteca de Montpeller. A tots els pisos, les sales, ordenades amb un esperit kantià, proposaven les millors obres de totes les facetes del geni humà. Sospirant, no es va entretenir a la secció riquíssima dels llibres francesos. L’única falta d’urbanitat en aquest temple del saber venia del retrat de Hitler.

L’aspirant Gaston Rocanières se’n tornava, content, cap a l’estació, amb els peus destrossats pels tacons. Va tombar la Burgenlandstraße abans d’entrar al jardí darrere de l’església de la Trinitat. Estava orinant dret contra un arbre quan un policia el va renyar.

—Na sowas! Ein Fräulein wie Sie, und Sie pissen im Stehen, wie ein Mann!…Ausweis, bitte…

—Et puis, merde ! —va repotegar en Gaston que ni va poder córrer, engavanyat pels tacons i la incomoditat de la seua posició. El Schupo, un bon vell content d’enxampar un presoner, el va conduir sense agressivitat fins a la comissaria. Com tots els alemanys que en Gaston havia tractat, li va explicar la seua guerra en un francès elemental.

L' Alain i jo, vam arribar a La Maló, el dijous de l'Ascensió, cap a les quatre de la tarda. Feia temps que jo volia visitar aquesta estació termal. Massa propera a casa nostra per fer-hi un viatge; massa lluny per emprendre una excursió. M'ha passat el mateix amb Lleida i Nimes.

M'imaginava que el camí era més muntanyenc. Des de Besiers, una carretera dreta i moderna hi condueix. Un país verd, ple de rius i frescor. Rendit de vellúria en la vall d'un rierol, el poble es divideix en tres parts: Lamalou le Bas, Le Centre i Lamalou le Haut. La primera impressió fou una decepció real. Era això La Maló? El balnerari on feien cures Alphonse Daudet i André Gide? Havia somniat en Dalat, la ciutat on el coronel Valls havia conegut l'Aurélie, i em trobava a Vernet...( El casino a mà dreta, dalt un pujolet, encara feia goig. ) Vaig aparcar al fons del carrer major - l'avenue Charcot - davant del mercat. Un mercat molt francès, amb rajoles i una estructura metàl·lica. Ens vam creuar amb els primers esguerrats. Semblava un ral·li de cadiretes de rodes. Hi havia desgraciats de tota mena. Uns vells impotents i rics. Joves víctimes d'accidents de tràfic. Vaig pensar en la Nadine. Feia més de cent dies que no en sabia res. No havia respost a les meues lletres. No m'havia agraït per la xicolata belga que li havia enviada. Volia commemorar el primer aniversari del nostre retrobament. Ella havia tingut un nou accident? Havia decidit de rompre de nou? Si bé feia turisme per mirar d'airejar-me les obsessions, el seu record no em deixava. Tots els comerços eren tancats, tret de dues pastisseries. Ja se sap que a la gent gran, privada dels altres plaers de la vida, li agrada de llaminejar.

Vaig estar content de veure tantes llibreries. Clar que els pobres curistes tenien temps de sobres per llegir. Llibreries de vell i de novetats. Malgrat l'ombra dels arbres i de les muntanyes, els llibres, a la llarga s'havien esgrogueït rere els vidres. Semblaven creps Suzette. Les úniques concessions a la modernitat eren un caixer de banc, uns magatzems de vídeos i de telèfons mòbils. De tant en tant, consultava la meua missatgeria vocal. Interrogava el contestador de casa meua. Res. Cap missatge de la Nadine. Cap missatge de ningú. Des de la segona guerra mundial, es veia que la ciutat havia periclitat. Els carrers eren nets, els monuments ben conservat, les torres polides. Però, la decadència es feia palesa. Només se sentien converses en francès a les voreres. Què se n'havia fet dels prínceps russos, dels nababs de l'Amèrica del Sud? Només ens vam creuar amb una parella d'espanyols, possiblement de l'Aragó ja que vam veure un cotxe amb matrícula de Saragossa, davant del Grand-Hôtel Mas on Alphonse Daudet estiuejava amb el seu fill Léon. Vam pujar pel carrer que domina el casino. La guia indicava la presència d'un hospital militar. Les desgràcies del temps no havien esbroncat el vell edifici. Un casal com n'hi ha tants a la Costa Blava. El carrer pujava suaument fins als banys ocracis. Unes palmeres, la bandera al vent accentuaven la retirada d'aquell frescal amb les velles postals de l'Algèria colonial.

Em van agradar força els frescos naïfs. El pintor s'havia inspirat de l'art egipci i de les belleses del cinema mut. Les banyistes de les pintures tenien un no sé què de Louise Brook o Cleopatra. A mà dreta, a l'entrada del parc de l'Usclada, un gran edifici lleig que hauria pogut fer de gimnàs o de terminal de telecabines. No feia gaire calor. Vam passar de nou davant de l'esplanada del casino. M'hauria agradat de beure una cervesa a la terrassa però calia estalviar diners si mai la Nadine tornés aquest estiu. Havíem posat aigua fresca en un termos, tancat en una bolsa isoterma.

A la cantonada, un bust en homenatge al doctor Charcot que havia popularitzat l'estació. Una placa venjadora del 1955 indicava que l'original de bronze l'havien fos els exèrcits enemics. Això va passar a tot el territori francès. De les estàtues de Gambetta a Narbona i Saigon com al nostre Rigau a la plaça del blat de Perpinyà...

Pertot, uns rètols " à vendre ", testimonis de l'antiga prosperitat del balneari. El plànol indicava torres a l'altra riba del Bitolet. La passarel·la ens va menar a un barri tranquil ple de rosers. Ens va sorprendre que una rosa embalsalmés tant mentre les seues germanes desprenien una oloreta agradable, gens exagerada. Tot tenia un aire net, en aquell barri, germànic, muntanyenc. Vaig recordar l'Àustria de la meua adolescència. No vam trobar les vil·les de la vella guia, ni la fàbrica de gas. El jardí, en canvi , era ben bé al seu lloc.

— Hi ha hagut un mal ruixat. observà l'Alain en català.

La terra encara xopa flairava força. Vaig descobrir una Venus decrèpita i decapitada en un sòcol. M'hi vaig apropar. El castanyó de l'estàtua em va mostrar que no era Venus sinó Apol·lo o algun altre déu. Jo volia veure l'estació. Esperava descobrir un bonic monument del XIX com tantes estacions a França. Les cases eren baixetes, grises. Ja es preparaven per l'estiu tòrrid, amb totes les ventalles tancades. Vaig mirar per una porta oberta. Una senyora gran llegia una revista en una poltrona. L'interior poc havia canviat des del 1930. Vam arribar a l'estació. Una caseta arruïnada, desafectada. Un tren, pintat amb un blau marí barat, es trencava. Havien mirat inutilment de fer reviure els esplendors de les línies perdudes, quan els trens paraven a gairebé tots els pobles. Per agreujar la impressió de decadència, unes muses gregues enrogien les parets. La gent de l'indret estava boja per l'Antiguitat. Si l'estació em va decebre, la capella de Sant Pere de Reda em va agradar molt. Vaig trobar tan ben feta la tanca turística sobre la història de l'església que vaig decidir de no posar-hi cap pintada per reclamar explicacions en occità. Vaig recordar la tarda que havia pujat, amb la Dionísa, al castell d'Òpol. Amb un retolador, havia escrit " En català si us plau! " La Dionísia m'havia renyat.

Malgrat la calor, l'Alain i jo vam arrencar males herbes del voltant. Vam descansar enmig de les falgueres del sotabosc. Vaig pensar en el falguerar del bosc de Verrières on anava amb mon pare i la padrina Jeanne. Encara no l'havia esventrat cap autopista. Vam tornar a poc a poc cap al poble. Llavors vaig enyorar moltíssim la Nadine. La tornaria a veure algun dia? Tindria la sort de fer-li visitar La Maló? Ella no trobaria aquell balnerari tant avorrit com la lectura d'aquestes ratlles?

Llorenç Villalonga

Club Editor

Barcelona, 2006, cinquena edició, 242 pàgines

    Fa vint i cinc anys que vaig traduir Bearn al francès i encara em faig un embolic amb la grafia correcta de Villalonga. Entre Vilallonga de la Salanca, Vilallonga dels Monts , —dos vilatges del Rosselló— don José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, autor de les divertides Memorias no autorizadas, i el novel·lista mallorquí, francament n’hi ha per venir boig. Acabo de rellegir L’hereva de dona Obdúlia o Les temptacions. Aquesta novel·la em sembla molt representativa de la novel·lística vilallongiana (ho he escrit bé?) Hi caben totes les qualitats i tots els defectes de la seva literatura. En els seus pitjors moments, Llorenç Villalonga retira a un Proust sense geni, el Proust mundà i superficial dels salons de Neuilly i Passy. " Franchement trois cents pages pour savoir si Tutur couche avec Tatave, c’est un peu long, non? " que deia Céline. Els personatges de Villalonga, igual que els perruquers de l’Empordà, parlen totes les llengües: el català insular i central, l’anglès britànic, el castellà murcià, el francès parisenc. Tal com ho assenyalàvem en un article recent, aquestes cites gratuïtes en un francès aproximatiu cansen el lector que sap francès des de petit. Sense voler donar una classe de gramàtica, recordarem que l’accentuació no ha desaparegut de l’ortografia francesa. Desplau llegir " mere " en lloc de " mère " (pàg. 56) " un broche " (pàg. 56) en compte de " une broche " " faché " per " fâché " (pàg.91) " sense parlar de "a l’âge de la paraphine " (pàg.100) que cal escriure "  à l’âge de la paraffine ". Val més que parem aquí perquè hauríem de citar tots els passatges en francès. Com Voltaire que admirava tant, Llorenç Villalonga crea personatges irreals, titelles al servei de la seva tesi. Tots els lectors de Tolstoi i Balzac s’han enamorat de la Nataixa i han odiat el " père" Grandet. Qui vibrarà per les desgràcies minúscules de senyores mallorquines menopàusiques,  "aquestes flors d’hivern que han perdut l’aroma però que afalaguen la mirada " ? (pàg. 123) Ara, aquestes observacions nostres poden comparar-se a una orinada de ca contra Notre-Dame de París quan es llegeix la paraula màgica de Villalonga que amena el relat amb tocs d’humor negre i d’ironia. " Si a tot afegim les vidrieres de colors, de moderna fabricació catalana, tindrem una idea d’allò que el minorista i la guia esmentada entenen per " intel·ligent restauració. " "  (pàg.72) La lectura de Villalonga és un festí per la intel·ligència. Com analitzar l’encís d’una frase com aquesta ? " Alícia Dillon contemplava des del balcó l’ampla avinguda de polls, l’alzinar i més lluny les planúries d’ametllers verds que s’estenien fins a Ciutat ; una massa amorfa, de la qual sols es destriava la Seu, cuita de sol com una llagosta. " (pàgina 18)  

No ens enganyem. Enfora de Bearn i del Misantrop, Villalonga no és un novel·lista de raça com, posem per cas, Camil Petrescu, admirador romanès de Proust, que a la mateixa època escrivia Patul lui Procust (El llit de Procust) una obra mestra. Per mi, Villalonga és un poeta que cal llegir a poc a poc, musical com un sonet de Verlaine i profund com aforisme de Voltaire.