VEF Blog

                                       CITA AMB LUIS MARIANO

"  Ya no habrá más primavera."

Vicenç Pagès Jordà, citant Luis Mariano

             Mai no m'acostumaré a la brutalitat de la mort. Jo havia complert els seixanta-un anys i feia tres mesos que ma mare agonitzava. Un càncer del còlon. A la fi, malgrat la morfina, la voluntat, ella ja no s'aguantava dreta. La quimioteràpia a Montpeller la cansava més que altra cosa. El doctor Gicquel havia prescrit dosis molt fortes de droga. Ara, pobra titella deshumanitzada, dormia tothora. Com un gatet. Només s'havia despertat quan el capellà li havia portat l'extremunció. Havia dit " Jésus " així a la francesa abans de caure. Fou la seua darrera paraula. La vigília, durant una estona de lucidesa, m'havia demanat:

—Ets pagat la caixa, nin?

Ara, com tots els moribunds, semblava que s'hagués refet un xic. L'Aurélie, la meua dona, em va aconsellar que m'anés a canviar les idees a la vila.

A la llibreria Torcatis, vaig fullejar les novetats per comprar finalment Diane Lanster de Jean-Didier Wolfromm. Una novel·la cruel i romàntica que sempre associaré amb la mort de la mare. Vaig fer un cafè a la Posta.

Em sentia buit, cremat a dintre, amb les cames lleugeres com cotó. Caminava així, a la ventura. La mare se'm moria i encara m'entretenia lurcant les dones, tocant els llibres, de comparant el preu de les sabates i de les corbates als aparadors del Boulevard Clemenceau. I mentrestant la meua mare s'estava morint...No m'ho volia pas creure, amb l'obstinació d'un d'un mainatge que nega el perill. Els metges exageren. La Josefina era ben cansada però encara viuria un any o dos. Tres potser...

Davant de les Dames de France, vaig trucar a casa per saber com la mare havia passat la tarda. L'Aurélie em va respondre, amb una veu blanca. Una veu que no li coneixia.

—Ta maman est morte...

—J'arrive...

Ni vaig plorar. Feia tantes setmanes que ho sabia.

Quan vaig arribar a Nils, ja hi havia una desena d'autos a la parreguera. Uns parents oblidats vinguts de la plana i de la muntanya. Com s'havien assabentat de la mort de la Josefina? Com havien acudit amb tanta pressa?

Pobre i discret, en Claude Valls –vestit amb el gec i les calces de vellut marrons d'un guardabosc– es quedava defora amb la gorra a la mà com si s'avergonyís de les nostres diferències socials. Quants anys feia que no ens havíem vist? Com abans, em va dir vós i jo el vaig tutejar. Malgrat la mort, la barrera dels diners es mantenia. Un cosí de Baixàs, amb un carassa de jugador de rugbi alcoholitzat, em va petonejar.

Amb l'Aurélie i la tia Anna, vaig vetllar el cos tota la nit. L'endemà mateix, tingué lloc l'enterrament.

Mentre la tieta i la dona s'havien ensopit, havia besat el front de ma mare. Li havia parlat en veu baixa:

—T'estimavi, sabes...T'estimavi un munt...

Ella, rígida i congelada com una pera en un gelat, amb un somriure lleuger, apaivagat. Freda i suau com una tomba. El patiment dels darrers mesos, aquell patiment que li donava els trets grotescos d'una monina, havia desaparegut. Ara, per fi, tenia un somrís dolç, el somrís d'Audrey Hepburn. Vaig continuar mormollant. Li demanava perdó d'haver viscut tants anys lluny d'ella.

Entre mi i el pare, no havia tingut sort, pobra Josefina. Amb el seu Alfons, havia conegut les joies dels climes equatorial i tropical així com diferents ciutats de l'Àfrica francesa. De Dakar a Pointe-Noire passant per Brazzaville. Malgrat tot, ella havia reeixit a fer-me nèixer a Nils. Havia perdut el pare i dos germans a Verdun. Per a agrir-la definitivament, jo havia imitat l'Alfons. A la sortida de l'acadèmia militar de Saint-Cyr, la campanya dels Alps contra els italians el 1940. La Indoxina el 1941 i després Algèria. La seua única satisfacció era que no m'havia allistat en l'OAS. De poc. Se m'havien acostat uns antics companys perquè participés al pronunciament que salvaria l'Algèria francesa. Una setmana abans, vaig tenir un accident molt greu a Picardia. Vaig passar un any de reeducació a la Maló. Pobra Josefina! No li havia estalviat res...

Durant la missa, assegut al primer reng, vaig sentir, somnàmbul, el sermó. El mossèn, bona persona per cert, mai no seria un orador. A dir veritat, no vaig sentir cap paraula.

Feia tants anys que no havia entrat a l'església de Nils. Des de la mort del meu avi Valls abans de la guerra. Molts records em venien com si el dol multipliqués les sensacions aguditzant-les. Reconeixia l'estàtua lletgíssima de Joana d'Arc, amb la cuirassa grisa gairebé blava, les flors de lis. Al dors de cada pregadéu, una petita placa blanca amb el nom dels parroquians. Totes les velles famílies de Nils tenien la seua. Els Faliu, els Malé, els Batlle, els Nicolau, els Julià, els Riera.

A la fi de la cerimònia, es va produir una cosa gairebé divertida. Al moment de beneir el taüt amb una branca de llorer, hi hagué un batibull entre els fidels. El corresponsal de L'Agri digué al capellà emb una entonació enèrgica:

—Monsieur le curé, il faut faire quelque chose...

Defora, pel carrer perquè no havien pogut cabre en la la nostra petita església, els coneguts de ma mare xerraven fort. Semblava el brogit d'un parvulari abans que els mainatges se'n vagin a dinar. Aquella fressa em va agradar. Els amics, vinguts per un darrer homenatge a la morta, podien fer creure que la vida triomfava. El català –llengua dels enterraments, de les cargolades i de les partides de caça– ressuscitava, durant una estoneta, tot lo passat.

Perdre sa mare, llevat d'exepcions monstruoses, no és mai agradable. Des de l'endemà de l'enterrament, vaig rebre missatges de simpatia. Banals. Em vaig obligar a respondre a tothom. Per educació i sobretot per canviar-me les idees amb una feina rutinària. De tota la correspondència que em va pervenir, la carta que em va tocar més fou la del coronel Jean Mercier. Ens havíem conegut a Hanoi. Ell ara treballava a la caserna Dagobert de Perpinyà. Havia llegit l'esquela de la Josefina al diari.

" El més terrible –deia en Mercier –és que d'ara endavant, associaràs per sempre la imatge de la teua mare morta al seu destí..."

El meu camarada tenia raó, malauradament. La Josefina sempre havia estat una dona vital, plena d'energia, alegre i xerraire. En cinc minuts, sabia crear un clima engrescador. El seu humor deliciós s'havia tornat més melangiós amb els anys, però igual de fi. I ara, jo la reveia en el seu llit de sofriments. La Josefina, diamant rural amb aquesta bellesa senzilla de les morenes de casa nostra, sempre havia fet honor a l'Alfons. En totes les guarnicions d'Àfrica i de Madagascar, a tots els balls dels governadors, havia lluït. Ella, que mai no s'havia planyut, s'arrossegava de dolor, al sentit propi ai las. Més d'un cop, havia pensat tirar-li una bala al cap mentre dormia. No havia pogut. No volia causar més problemes a l'Aurélie.

Als seixanta-un anys, havia viscut íntimament tota la meua carrera d'oficial amb la mort. Als Alps, a la Indoxina, a Alger. Què se n'havia fet de les dones que havia estimat, dels amics, del meu pare? Ara, era diferent. Les campanes em tocaven a les orelles, com sang que et xiula per les temples. Ja no eren pròxims sinó ma mare. La dona que m'havia parit. La dona que m'havia ensenyat a parlar, a mocar-me, a cordar-me les sabates i les corbates. L'últim dic abans de la mort...

Em vaig refugiar en el treball. D'ençà que m'havia jubilat, havia emprès la redacció de l'obra de tota una vida a tall d'adéu a la meua intel·ligència. Un diccionari –un gran diccionari de debò– basc català, que no un lèxic. Havia descobert la poesia basca a la llibreria Portail de Saigon gràcies a en Frederic Mendizabal, un amic de Biarritz.

Al començament, l’estudi del basc m’havia costat molt. No entrava en el sistema de la llengua. La volia analitzar, explorar com les nostres llengües romàniques. En vaig parlar amb mossèn Hurrigoyen, un capellà basc que havia conegut a la biblioteca municipal de Perpinyà…

—Mon colonel, vous vous y prenez très mal. —Alternàvem el català i el francès en les nostres converses mentre bevíem un got de te al passadís— Aprendre basc és un joc. Els petits bascos aprenen basc sense se cansar perquè tenen la ingenuïtat de la infància…Sapiguer basc és com la fe…El dia que acceptareu la vostra misèria, mon colonel, vos reconciliareu amb el bon Déu i sabreu parlar basc…

Aquella conversa fou el meu camí de Damasc. Així una frase com "  Bilbora joateko ez dugu kotxea hartu beharrik " esdevenia límpida si acceptaves les regles del joc.

"  Bilbao a anar per no necessitem cotxe-el agafar menester ! " significava "  Per anar a Bilbao, no cal agafar el cotxe ! " 

Al cap de cinc anys d’estudi, entenia un text senzill en basc unificat, l’euskara batua. Ara volia perfeccionar-me i encarar-me a la llengua real. Volia visitar les variants dialectals, acariciar-les. Durant l'agonia de ma mare, l'Aurélie m'havia deixat treballar. Ara tornava a palesar la seua gelosia. Gosava dir:

Li havia retorquit que, potser, li hauria agradat més que l'enganyés o ximés als bars de Tuïr i de Perpinyà, refent el món amb d'altres borratxots.

—És pitjor...havia conclòs, sentenciosa, amb la mala fe de les dones abandonades.

Malgrat la meua tristor, el desig em rasclava tothora. Night and day. La meua dona m'acollia o m'animava amb el mateix entusiasme. Els nostres cossos es revoltaven davant de la mort?

L'Aurélie tenia quaranta anys. De fet, ja ranejava els quaranta tres però convé d'ésser galant. Tots els homes me l'envejaven com al temps en què feia de maniquí per als perfumadors de París. Ella treballava a mitja jornada al consultori de tres oftalmòlegs en aquell petit gratacel a dalt de l'Épargne. Els metges i els pacients l'apreciaven força. Sempre elegant, viva i divertida, coneixia l'ortografia, la dactilografia i parlava francès amb un accent neutre que tothom entenia. Quan no pencava, l'Aurélie lluitava contra el temps fent esport i règims, com un soldat fanatitzat que defensa cada metre.

Per cuidar-me, jo m'estimava més caminar un parell d'hores cada matí per les vinyes del terme. Preservada dels estralls del part, l'Aurélie conservava el cos de la minyoneta que havia conegut a Dalat. Tampoc ella no negligia les joies intel·lectuals. Igual que jo, s'aïllava regularment al seu despatx. Els seus gustos no havien canviat gaire d'ençà de les nostres tardes al pis de la Rue Eyriaud des Vergnes a Saigon. Vint-i-sis anys ja...L'Aurélie llegia poesia o escoltava les Gymnopédies d'Érik Satie i les simfonies de Gustav Mahler. Em retreia afectuosament que m'interessés només per Frank Sinatra i Luis Mariano. Mentre jo herboritzava paraules per totes les sendes de la llengua basca, l'Aurélie llegia Paul Géraldy, Paul Valéry, Paul Éluard i Paul Claudel. Jo en deia la confraria dels Paus. De tant en tant, els abandonava per Paul-Jean Toulet. Em recitava versos de Les Contrerimes:

Enyoràvem tots dos la Indoxina i la nostra joventut. Recordi aquells vespres d'hivern, quan bufava una tramuntana intempestiva. Mentre xerràvem, un buscall cremava en la llar i es fonien els glaçons en les copes d'aromes del Montserrat. Llegíem junts, a quatre ulls, les novel·les de Jean Hougron. Cada un, tenia el seu exemplar personal. Ella devorava l'edició original de Soleil au ventre de Domat amb la portada sang i or. Jo m'acontentava amb la del Livre de Poche. Hougron havia sabut alambinar totes les sentors del Vietnam.

A seixanta-un anys, no em podia queixar. Gaudia d'una bona salut, d'una pensió de coronel jubilat. La meua dona, bonica i intel·ligent, era vint anys menys gran que jo. Si la redacció de les meues memòries i del diccionari m'havien apassionat, ara em costava de respectar el ritme que m'havia fixat: deu entrades del diccionari cada dia. Aquells treballs d'erudició ja no podien emplenar la buidor. Tenia migranyes. El meu cervell es calava. El basc em feia venir basca. Ja m'havia afartat de rodar per les biblioteques i les llibreries de Perpinyà. L'Aurélie va notar, sense enfadar-se, la degradació del meu humor:

—Tens menester de vacances, Daniel! Aireja't o et faràs insuportable. Una setmana de vacances no t'aniria malament.

Que bé em coneixia! Una excursió pel País Basc me remuntaria. Tot fent turisme i escorcollant llibres bascos, també podria anar a saludar la mare del meu amic Frederic Mendizabal, caigut a Algèria. Vaig decidir de sojornar a Urdazubi, pàtria d’Axular, l’autor de Guero, el gran clàssic basc. Havia reservat una cambra a l’hotel Irigoienea.

Ningú no m’esperava i vaig decidir de passar per Quilhan i Foix. Quin viatge !

De tant en tant, una vella publicitat de Byrrh em transportava abans de la guerra, els castells a l’edat mitjana, l’anunci d’una cova en una reunió secreta dels darrers càtars. A Foix, vaig travessar totes les èpoques. El castell, quitllat a dalt, em va avergonyir. Hi onejaven les quatre barres i em vaig adonar que poc coneixia la història de Catalunya. Feia trenta anys que no havia passat per aquells verals i quasi res no havia canviat des del meu retorn d’Algèria. Vaig fer una concessió a l’American way of life menjant en un Mac Donald. En arribar a l’autopista que em menaria al País Basc, em vaig maleir. Per què m’havia vingut aquella ceba d’aprendre basc en lloc d’estudiar rus o alemany com tothom? Ara, amb les meues dèries filològiques, havia d’avançar tots els camions de les Espanyes, de França i Navarra. Un temporal faceciós va començar. Els darrers vestigis del sol m’enlluernaven. Naturalment, l’eixuga-vidre de darrere no funcionava, l’aigua mineral que m’havia donat l’Aurélie ja calentejava. Al País Basc, per fi, vaig veure poc després de la sortida a Baiona el rètol bilingüe Arcangues – Arrangoitze i vaig prometre a en Luis que iria a saludar-lo. 

Vaig arribar a Urdazubi a la nit. El plugim anglicitzava el paisatge nocturn.

Aquell hostal ben cuidat em va recordar els Gasthaus d’Austria. Vaig reconèixer l’olor de cera en el vell fustam, els mateixos cromos. Les representacions de les caces a la ballena, uns mapes d’Euzkadi, els escuts de les velles províncies reeemplaçaven els retrats de Sa Majestat Francesc-Josep però era la mateixa atmosfera, l’atmosfera de la vella Europa, la dels llantions d’oli i de la marina a vela. Tot al seu lloc, harmoniós. A la cambra, la televisió discreta no desdeia amb el conjunt...

L’endemà, vaig telefonar a la senyora Honorine, la mare del meu pobre amic. Vam quedar a les set. Biarritz no és gaire lluny d’Urdazubi i, si em sentia massa cansat, podria trobar un hotel o dormir unes hores a dintre del cotxe. Vora meu, els pagesos enraonaven un basc natural que em costava entendre. El paisatge m’apareixia com una Garrotxa atlàntica, una Normandia pirinenca. Un gatet roig feia més circumvolucions que un gimnasta xinès. Les cases blanques amb fustam eren ben basques malgrat tots els edictes de la història. Vaig saludar un pagès.

Miracle !M’havia entès.

Tenia tot lo dia davant meu per anar a Biarritz. Vaig visitar una cova a Sara.

Fandango ... Fandango...
Que rythment les bravos
Que répète l'écho,
De Sare à Bilbao.

Al petit museu a l’entrada de la cova, m’esperava una curiositat. Un capellà de cera : l’estàtua de don José Miguel de Barandiaran, un dels teòrics de l’etnologia basca, format a l’Alemanya dels anys 1930…Una estàtua inquietant com les mòmies inques a Tintín i el temple del sol. Dins la cova, un guia va donar explicacions geològiques en francès, en castellà i en basc i no vaig recordar res. La geologia sempre m’ha semblat forana. Com sempre, una boira d’estupidesa m’havia caigut a sobre, com si m’haguessin parlat de matemàtiques en japonès medieval.

Vaig arribar a Arrangoitze, el poble de Luis Mariano. Emocionat, com si m’hagués citat amb un vell amic. Vaig trobar fàcilment la seua tomba. Claferta de flors. Vaig deixar les nou roses que havia comprat al matí a Sara i vaig pregar, dolçament.

Al lluny, el paisatge, fidel, em donava les gràcies. Vaig dinar a l’alberg d’Atachal, on en Luis venia sovint.

Vaig passejar tota la tarda pels boscs dels voltants a la recerca de la casa del meu amic. No la vaig trobar.

A les set, vaig arrambar el cotxe a l’Avenue Carnot on vivia la mare d’en Frederic, a prop del parc municipal i de l’estació de Biarritz.

—Bonsoir colonel Daniel...—em digué la senyora Honorine.

Sempre m'havia anomenat així, seguint curosament l'evolució de la meua carrera. Malgrat la meua insistència, ella mai no ometia el meu grau. Baixeta, tota grisa com la Ma Dalton de les aventures d'en Lucky Luke, amb la cara tota arrufida on reconeixia els trets i el somriure del seu fill.

Ja feia anys que no em recordava de la veu d'en Frederic, el seu riure però, com les entonacions de la llengua pàtria en una colònia perduda des de fa segles, ara reconeixia la veu, els ulls, l'ànima del meu amic.

La senyora Honorine havia nascut el 1900 a Donibané, oficialment Saint-Jean de Luz. Tot i que li havia enraonat sempre en francès, el nin havia après el basc a casa dels avis que no en coneixien cap altra. Els canaris de la senyora Honorine, així com el gat amagat sota el bufet, callaven. Qui era aquell senyor que venia a torbar llur tranquil·litat? El pis feia flaire d'espígol. Ella em va servir un got de porto. Amb el seu terrible accent, m'explicà la seua videta, sense plànyer-se. La Louisette, la germana d'en Frederic, la venia a veure dos cops a la setmana. La néta era practicant a Bordeus. El noi, carter al nord.

Cada setmana anava al mercat. Com tots els vells, llegia al diari el nom dels morts cada matí. Quan coneixia el difunt, enviava una lletra de condol. Se comprava un bonic segell a la posta si ningú no l'acompanyava a l'enterrament. Malgrat tot, la vida reprenia els seus drets. Sovint, la senyora Honorine s'oferia bescuits Lu al Monoprix del anys 1940 tot blanc, a cinquanta passes de casa seua .

A la tarda, la senyora Honorine, després d'haver mirat Aujourd'hui Madame al segon canal, sortia si feia bon temps i baixava al parc municipal on tirava engrunes als coloms. S'asseia al banc a prop del monument als morts, on havien gravat el nom del seu fill amb una munió d'altres soldats. Sospirava i, abans que vespregés, se'n tornava xano-xano cap a casa. Li agradava de passar davant de la gàbia dels ocells èxotics i de la vella caseta abandonada. Mentre pujava, observava els progressos de la natura, l'aparició de les flors als prats. La senyora Honorine també participava a les activitats d'un club de tercera edat. Hi organizaven excursions fins a Lorda o Sant Sebastià. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de Luis Mariano i de Jacques Lantier, aquell minyó tan ben educat. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, parlaven basc. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.

—I vós, coronel Daniel?

—Ma mare s'ha mort fa tres setmanes....

—Ah! Ha patit?

Li vaig mentir, dient-li que no. Per canviar de conversa, vam parlar de l'elecció presidencial. Naturalment —legitimista com tots els vells que tenen una bona pensió— ella votaria per Valéry Giscard d'Estaing. Li vaig demanar noves de la Loan, la seua nora.

—No en sé res des de la caiguda de Saigon...

—Va tornar al Vietnam?

—Sí...Ensenyava francès en un liceu de Saigon.

—Quin?

—Em sembla que és el liceu Jean-Jacques Rousseau. El coneixeu?

—Sí...Al meu temps, es deia Chasseloup-Laubat...

La Loan havia volgut quedar-se a la seua terra. La sogra n'havia rebut notícies per un amic capellà. L'havien enviada a un campament de reeducació.

—Deu ser morta...

M'ho digué amb un tremolor en la veu.

—No us amoineu...No s'ha mort. Els comunistes asiàtics humilien la gent, la reeduquen però maten molt menys que els seus camarades europeus...No tingueu por...La Loan se'n sortirà. És una dona coratjosa...

I vam passar a taula. M'havia preparat un festí.

Havent sopat, vam beure un got de Lizarra al balcó vidrier. La nit ja transplantava al seu país els arbres del parc municipal i els teulats de Biarritz.

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat