VEF Blog

Tots els relats de viatges a Alemanya que havia llegit, fent infidelitats a Roger Martin du Gard, ho atestaven. Malgrat els seus defectes, el poble alemany es caracteritzava per la seua cortesia, la seua galanteria. Una fórmula com Ich küsse die Hand, gnädiges Fräulein es revelava intraduïble en una llengua romànica, fins i tot en una parla tan matisada com l’occità. Gràcies a les llaunes que la seua gent li enviava de Seta estant (els empleats de correus i els guardians mai no li havien robat res) el minyó s’havia procurat una falsa documentació.

El pla d’en Gaston tenia la senzillesa del geni. En comptes de fugir disfressat de dona endolada cap a l’oest on la Gestapo es mostrava particularment vigilant, va demanar un bitllet per Könisberg. D’allí s’aproparia a la frontera soviètica. Es presentaria a la legació de França on li expedirien una documentació en regla. Agafaria un vaixell a Odessa i, un cop a Seta, trucaria la Nina.

Com podria la Gestapo, a la recerca d’un presoner francès, sospitar aquella pobra senyora endolada i sorrera ? En el compartiment on es va instal·lar, els altres viatgers es van compadir de la seua dolor, mantinguda per uns quants sospirets regulars. Havia escopinyat un moen a la manera dels guardians del camp. Al cap d’una setmana, en Gaston s’havia envisat que era una deformació de   guten morgen. Si les llengües neollatines no presentaven cap dificultat per ell, el seu poliglotisme topava amb els seus límits contra la barrera germànica. La teoria, rai. La gramàtica alemanya, amb les declinacions, no li pareixia pitjor que la llatina. Aquelles sonoritats guturals no li sortien. Cada porció de frase que pronunciava sonava com a portuguès.

Quan el revisor va passar cap a Stettin, en Gaston va allargar el bitllet. Els policies, igual que els altres viatgers, van respectar el seu dol i no li van demanar res. Uns cinc minuts abans d’arribar a Könisberg, en Gaston va veure com els passatgers s’atrafegaven. Va baixar del tren i es va allunyar sense problema de l’estació, un dels nusos ferroviaris de la Reichsbahn. En lloc d’esperar assenyadament un tren cap a Gumbinnen o Tilsit en el jardí públic a prop de l’estació, va voler visitar la ciutat perquè ningú no es fixés en ell. La plaça de l’estació es deia Reichsplatz, senyal premonitori que no va escoltar.

Va seguir la Vorstädtishe Langgaβe. Tot seguit li va agradar l’animació de la pàtria de Kant. Feia més d’un any que no havia vist un tramvia, cinemes, jardins i botigues. En Gaston es recreava en un bany de cultura, de civilització. Però la mateixa plaga que a la resta d’Alemanya desfigurava els carrers. Ça i llà, a les principals cruïlles, uns eslògans celebraven el geni del Führer. En lloc dels vells estendards dels reis de Prússia, l’esvàstica espetegava a tots els edificis importants. Moltes botigues prohibien l’entrada als jueus. Juden unerwünscht. En Gaston, temorós i admiratiu, s’havia creuat amb un floret de minyones de les Joventuts Hitlerianes. Més amunt, en la Kaiser Straße, havia trefugit davant d’un escamot de petits nazis, impacients de créixer i d’allistar-se a la Wechmacht i de saltar sobre la propera víctima.

La massa ataronjada de la catedral i les torres del vell castell cohibien el port i les cases marineres altíssimes vora els canals que s’infiltraven fins al cor de la ciutat. Es va sentir com a casa al peu del castell. De què servia travessar tot Prússia si ara caminava per un carrer germà de la Rue Jean-Jaurès de Narbona on vivia l’oncle Anatole Rocanières, sota els mateixos jardins esglaonats ? La torre mestra, i les quatre altres torres de maons, no bromejaven. No passejàveu per una sotsprefectura del Baix Llenguadoc sinó sota un castell reial, en la marca oriental d’un imperi. En Gaston emocionat, retrobava quasi les mateixes olors que a Seta. El salobre, el mazut, la ferum de les algues i sobretot el crit desesperat de les gavines. El cel no semblava el mateix d’un blau pàl·lid com els ulls de les patotes de porcellana en els aparadors de la Wagner Straβe.

Tret dels vells, dels mainatges i dels policies, els homes escassejaven. En Gaston, satisfet, va entreveure alguns mutilats. França havia perdut la guerra però l’àguila germànica havia quedat plomada. A tot arreu, els prussians havien plantat jardins, parcs deliciosos on els canals i les fonts certificaven, amb una remor plujana i apaivagadora, que la vida era bonica.

Les elegants de Kônisberg, sanes i espectaculars, vaiverejaven a la recerca de l’amor. A cada avinguda, sota les cases amb façanes de fusta, en Gaston tremolava, creient reconèixer la Nina en totes les rosses. I ni podia enviar-li una postal. Com es deia en alemany "  Un segell per França, si us plau " ?

El sol enrogia les flors i els maons, mandrejava pels terrats com un gat voluptuós. Tots els carrers desembocaven als canals o al riu Pregel que, amb totes les seues ramificacions, es prenia pel Roine. Totes les cases velles vetllaven en la bellesa del port i es colltorçaven d’orgull fins al cel gris de la petita Amsterdam, de la Bruges de l’est, amistançades amb totes les ciutats hanseàtiques. Hamburg, Lübeck, Bergen, Bordeus, Colònia, Londres, Varsòvia i Venècia. Venècia !

A més dels tacons francament incomòdes per caminar, la fam l’enllardava. No gosava aventurar-se en un cafè i demanar un entrepà. Ni sabia com es deia i atreuria l’atenció de seguit. Quin patir quan va passar davant d’una botigueta pintada de roig on venien peixos fregits. El comerciant exigia tiquets de racionament abans de preparar llesques de pa negre amb mantega. En Gaston hauria pogut penetrar en un jardí públic i robar llegums. Els vestits de dol i els remaleïts tacons no facilitarien aquells projectes delictius.

A la Paradeplatz, vora la nova universitat, i malgrat els seus temors no va resistir la temptació d’entrar en Haus der Bücher, una gran llibreria. Si algú li adreçava la paraula, estava perdut. Si mai aconseguís feminitzar-se un poc la veu, la seua coneixença de la llengua d’Immanuel Kant —el gran home de la ciutat— no anava gaire més enllà de ja, guten Tag, danke i de les deu primeres lliçons del mètode Assimil. Mai com en aquella tarda li va recar de no saber alemany. Aquella llibreria, claferta de llibres, va impressionar-lo més que qualsevol biblioteca de Montpeller. A tots els pisos, les sales, ordenades amb un esperit kantià, proposaven les millors obres de totes les facetes del geni humà. Sospirant, no es va entretenir a la secció riquíssima dels llibres francesos. L’única falta d’urbanitat en aquest temple del saber venia del retrat de Hitler.

L’aspirant Gaston Rocanières se’n tornava, content, cap a l’estació, amb els peus destrossats pels tacons. Va tombar la Burgenlandstraße abans d’entrar al jardí darrere de l’església de la Trinitat. Estava orinant dret contra un arbre quan un policia el va renyar.

—Na sowas! Ein Fräulein wie Sie, und Sie pissen im Stehen, wie ein Mann!…Ausweis, bitte…

—Et puis, merde ! —va repotegar en Gaston que ni va poder córrer, engavanyat pels tacons i la incomoditat de la seua posició. El Schupo, un bon vell content d’enxampar un presoner, el va conduir sense agressivitat fins a la comissaria. Com tots els alemanys que en Gaston havia tractat, li va explicar la seua guerra en un francès elemental.