Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Митрофан Тихонович Безсонов, el meu avi rus
Extracte dels Taxistes del tsar, Empúries, 2007
Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus. Sé que es deia Mitrofan. Els russos pronuncien Mitrafán. Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov. Com tots els russos, tenia tres noms. El seu, el patrònim i el nom de casa. Va néixer el 7 d’agost del 1901 segons el calendari julià, és a dir el 20 d’agost segons el nostre. Venia de Voronej.
Son pare es deia Tikhon ; sa mare, Anna Grigorieva ; el germà Leonid (pronuncieu Leanít) ; les germanes Anna i Olga. Un avantpassat havia estat sacerdot. Sens dubte li havien posat Mitrofan per homenatjar sant Mitrofan de Voronej, un dels més il·lustres jerarques de Rússia que havia donat el seu nom al major monestir de la ciutat.
El meu avi rus es va morir set anys abans del meu naixement, però sempre m’ha complicat la vida.
Quan jo era petit, els altres mainatges es mofaven de mi cridant Mertutzov o Konykunov. No vaig saber escriure el nostre nom fins als vuit anys i encara avui no passa una setmana sense que m’interroguin sobre els meus orígens. D’on surt aquest home que parla una mixtura afrancesada de mallorquí i empordanès?
Bezsonov deriva dels equivalents russos d’ insomni i insomne. Una “ nit de Bezsonov ” es tradueix per nit en blanc. Без vol dir sense, сон son o somni com el castellà sueño M’agrada més l’etimologia без сна sense somni.Així, podria sospirar amb Salvador Espriu : " un home sense somnis en la meva solitud. "
No sé quasi res de l’avi. No conec ni el seu riure, ni el seu somriure, ni la seua llengua, ni la seua veu. A les velles fotografies, hi he vist sempre un home de talla mitjana, ros, ben proporcionat, amb un nas un poc massa llarg que no alterava gens l’harmonia de la seua cara. Un gran-rus del bosc, ulls blaus i faccions gens asiàtiques. M’han dit que parlava, a poc a poc, amb una veu dolça, a penes acolorida per les romanalles d’un accent rus quasi oblidat i inaudible com el cant de les darreres cigales a la fi de l’estiu.
Era un home qualsevol amb gustos senzills. Fumava tabac ordinari embolicat amb paper gris. Li agradaven els films de Charlot, Laurel i Hardy. Reia fort amb un riure tan contagiós que mon pare, avergonyit, li deia:
—No riguis tan fort, pare…
En aquell temps el cine era una cosa seriosa. Un cop, el meu avi rus, incrèdul, havia vist, a la vorera davant del cine Comedia a Châtenay-Malabry, com uns espectadors arribaven a les mans, perquè s’acusaven de colar-se.
Apreciava la companyia dels nens i dels gats, el circ i els pallassos. Cuinava molt bé i es delia per les peres i els cogombres.
Em costarà dir-li avi. L’avi, per mi, sempre serà el meu padrí Jean Montalat. No li hauria pas agradat aquest llibre, ell que era tan gelós que havia estripat els bolquers del seu germanet Raymond. Em costarà massa d’anomenar avi a un home que no he conegut. D’ara endavant, li diré Mitrofan.