Acabi de comprar la novel·la La petite absente de Didier Cohen. No l'he pogut llegir fins a la fi perquè trapi que és escrita amb un estil insostenible, clafert d'expressions grotesques i pretensioses com " Avec cet air arrogant du prédateur qui sait qu'il a bientôt gagné un bon déjeuner " o " Cette nuit-là leurs corps s'étaient livrés l'un à l'autre avec violence. Jusqu'à l'épuisement " Podeu agafar qualsevol pàgina i trobareu genialitats d'aquesta mena. Tanmateix, aquesta novel·la conta el retrobament molt emocionant de dos amants, deu anys després de la mort de llur nina de tres mesos. Malgrat aquesta escena, forta i inoblidable, el llibre no val gran cosa. Per què us en parli, doncs? Senzillament, perquè la seua adaptació televisiva és admirable.
Tots els defectes de la novel·la, la preciositat moderna creada a la cafeteria de Canal Plus, s'esvaneixen. Aquest telefilm el qualificaré d'obra mestra.
M'ha passat més o menys el mateix amb Kronika wypadków milosnych és a dir Crònica dels esdeveniments amorosos. El film de Wadja, ple de delicadesa i sensibilitat, il·luminat per un humor melangiós, reconstitueix una història d'amor a la Lituània polonesa a l'estiu del 1939, poques setmanes abans que els exèrcits alemanys destruïssin aquest món, exterminessin els jueus i els gitanos. En aquesta pel·lícula, on sentim les cançons de moda llavors així com la música de Wojcieh Kilar, s'hi respira tota l'atmosfera encantadora d'una Europa que ja no existeix amb minyones boniques i sentimentals. M'agrada tant aquest film que m'he decidit a comprar la novel·la de Tadeusz Konwicki a partir de la qual el mateix escriptor va escriure el guió del film. No sé polonès i, per tant, no em mostraré tant categòric com per La petite absente. Amb totes les reserves degudes a la meua ignorància de la llengua polonesa, us diré que el llibre, sense que sigui indigne, es pot oblidar sense vergonya. No hi he retrobat, evidentment, la cara magnífica de Paulina Mlynarska, ni tota la riquesa, totes les sensacions, tota aquella felicitat amenaçada que es respira a la pantalla. Aquest podria constituir el tema d'un debat. Perquè una adaptació cinematogràfica sigui encertada, cal que s'inspiri d'una novel.la original sense gran interès?
Llevat de les adaptacions que Marcel Pagnol va fer de les seues pròpies obres així com de les de Jean Giono, conec pocs bons films inspirats d'una bona novel·la. Crec que la Lolita de Stanley Kubrick és molt superior a la Lolita de Vladimir Nabokov i El doctor Gívago de David Lean m'agrada molt més que el llibre de Boris Pasternak.
No sóc prou intel·ligent per conceptualitzar totes aquestes reflexions en un corpus ben ordenat i agrairia tots els lectors de bona voluntat, interessats per aquest tema, que em podrien ajudar a treure-ne l'entrellat. En canvi, mai no he vist un film a l'altura d'una obra mestra de la literatura. No admeti que uns guionistes, faltats d'inspiració, es permetin de trair Alexandre Dumas o Tolstoi. Si no els agraden les històries concebudes per aquests artesans genials, que adaptin altres llibres o que inventin històries!
Comprenc que tots aquestes evocacions de films i de llibres que m'agraden puguin avorrir el lector. Per la meua part, em negui a considerar el català com una llengua de necròpoli únicament vàlida per parlar de Catalunya, de la majestat del Canigó a l'hivern i de les vinyes vora el mar a la tardor. Fa cinc segles que la nostra llengua catalana és ( està, pels correctors de Girona...) amenaçada. No vull amargar-me més pensant tothora en el vaixell que s'enfonsa. No voldria que el Punt se convertís en butlletí parroquial de la secta on només denunciaríem els botiflers, la imbecil·litats dels jacobins. S'ha de fer, de tant en tant, és clar, però com m'agradaria que el català fos una llengua qualsevol. Una llengua normal. Vull parlar en català de l'Indoxina, dels films de Bogart, de l'olor del metro de París i de la bellesa dels canals de Bruges, tal com ho faria si escrivia en francès o en castellà. Vull que els mots que m'ha ensenyat el meu padrí travessin els oceans, es perfumin a les muntanyes de la Xina. Val més que pari. Comenci a escriure tan malament com Didier Cohen.