VEF Blog

Sempre m'he fet un embolic amb la grafia correcta de Villalonga. Entre Vilallonga de la Salanca, Vilallonga dels Monts, Llorenç Villalonga i Pons ( el novel·lista mallorquí del qual us parlaré un dia... ) i don José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca, francament, n'hi pas per venir boig.

Acabi de llegir Otros mundos, otra vida, el segon volum de les Memorias no autorizadas de José Luis de Vilallonga

Recordi, per exemple, un passatge d'un còmic extraordinari quan narra la seua trobada amb Atahualpa Yupanqui " la gran veu de les Amèriques " en un restaurant de Buenos Aires. La Pilar Puig Palau, una amiga catalana d'en Vilallonga es queixa en catalanesc quan Yupanqui li contesta, " — Jo també sóc català...De Terrassa. " Aquesta afirmació provoca un escàndol entre els clients argentins que ja havien admès amb prou feines que Carlos Gardel ( àlies Charles Gardes ) era un occità de Tolosa...Els amics de la catalana li diuen " ¡ Cállese, señora¡ Por todos los santos, ¡ cállese ! ¡ Aquí nos estamos jugando la vida! "

Amb el seu talent, Vilallonga proposa una evocació humorística i tendra alhora del general De Gaulle, que surt més humà i més simpàtic que de costum. Abans de morir-me, m'agradaria de crear una associació, tipus llei del 1901, per demanar a la Santa Seu la beatificació de Charles De Gaulle. Si compartiu aquest ideal, escriviu-me a la redacció.

LE PARIS

Mai no m'han agradat el rock ni els rockers, els bruiteurs com els anomenava el malaguanyat Jean-Claude Pascal, però sempre he tingut una certa debilitat per Eddy Mitchell. Un home intel·ligent, amb un humor d'espia britànic jubilat al Carib. Ha interpretat una cançó que m'emociona " La dernière séance."

Tothom ha conegut aquestes sales cotnoses, incòmodes i delicioses a anys llum de les fortaleses actuals, com el complex de Ribesaltes, amb cans i vigilants.

Jo havia llegit a la premsa que el cinema Le Paris seria destruït pel setembre. La nova no em va fer pler, ja que encara plori per Le Nouveau Théâtre on vaig veure per primer cop Allò que el vent s'endugué. Aquest vell cinema formava part de la qualitat de l'espectacle. Hi contribu‹a tant com el ninot de Jean Lumière amb el pic, els bonbons Kréma, les fotos dels artistes realitzades als estudis Harcourt penjades pels passadissos vermells.

El dilluns 6 de setembre, caminava pel voral de Barcelona quan vaig veure el crim. Le Paris fet un antigot, Le Paris ultratjat, martiritzat, la sala on havia conegut tantes hores de delícia, aquells moments escassos quan el suïcidi sembla una idea ridícula.

Si tres segles després, encara no m'he empassat el tractat dels Pirineus, com voleu que accepti la destrucció dels vells cines. Trist, vaig recordar que, tres anys enrere, s'havia organitzat a Perpinyà, un festival que es deia " Revoir Jouvet."

Vaig pensar en aquella vetllada, dins d'una butaca atrotinada que grinyolava a dalt d'aquell vell Paris que retirava tant als teatres parisencs on Louis Jouvet feia la seua investigació. Ja ho sé que cada dia duu el seu viatge de contrarietats i disgustos. Tallen plataners, edifiquen cases i carreteres enmig de les vinyes, destrueixen cines, no saben qui eren Louis Jouvet i Gérard Philipe, assassinen la llengua catalana i tothom se'n fot.

Aquesta pobra llengua nostra que els joves ignoren, tret de tres renecs i de la lletra de " L'Estaca " i de " Els hi fotrem! "...

Publicat al Punt de Perpinyà el dimecres 13 d'octubre del 1999

                        Monsieur X

   Els dies com els mesos tenen llur perfum. M'agrada particularment el dissabte que no té la tristor del diumenge. Empleni la garbilla del Tiercé, faig un cafè a Canet davant la mar provant d'oblidar les dones que he estimat i a un quart de dues, cada dissabte —si cap obligació social o professional no em molesta— , tinc cita amb un desconegut: Monsieur X. El senyor X, que preten ser un antic membre dels serveis d'espionatge francesos, revela a Patrick Peynot, en les ones de France-Inter, alguns dels secrets més ben guardats de la història del segle XX. De l'afer Ciceró fins al pronunciament dels generals d'Alger passant per les platges de Cuba i els llacs de Sibèria.

La majoria d'aquestes revelacions són el secret de l'ametller. Una lectura atenta de la premsa, un xic de seny, d'esperit de deducció ja donaven aquestes informacions...No em va venir de nou, per exemple, el dia quan el senyor X va revelar que la CIA era compromesa en l'assassinat del president Kennedy a Dallas o que el KGB havia infiltrat l'alta administració de la República francesa. Però, aquests secrets d'opereta, el senyor X els confia amb algunes entonacions de l'Alain Delon dels millors dies, amb al fons de la veu el gust dels conyacs-sodes de Saigon, de l'aniset d'Orà i de la sorra de de tantes colònies perdudes. En un francès, un bri preciós amb incursions en l'argot dels anys cinquanta a mig camí dels diàlegs d'Henri Jeanson i dels estirabots d'Alphonse Boudard, el senyor X, malgrat una admiració que jutgi incomprensible pel general De Gaulle, porta en els homes una mirada indulgent i desenganyada en un riure inimitable i discret.

 Retirat en un despatx d'Import-Export, el senyor X ho ha vist tot, ho ha sentit tot i, ara, a poques braces de la mort, contra la qual ha lluitat tantes vegades a la Indoxina, a Algèria, a Berlín i Tànger, ell, a la manera d'un duc de Saint-Simon interpretat per Paul Meurisse, ens lliura el gran secret. L'home, malgrat les lliçons de la vida, s'embadaleix amb les boniques històries.

   Demà escriuré una lletra a Jean Dutourd. Fa molts anys que llegeixi l'obra de Jules Roy i sempre havia pensat escriure-li per expressar la meua admiració. Potser li hauria fet gràcia de llegir les explicacions d'uns textos seus que feia a classe amb els meus alumnes.

Mai no ho he fet per peresa i timidesa. Francès d'Algèria, nascut a Rovigo el 1907, Jules Roy fou militar de carrera dins les forces aèries. Va accedir al grau de coronel i va dimitir arran els crims de guerra comesos per l'exèrcit francès a l'Indoxina. Enamorat de la seua terra, Jules Roy es manifestà sempre com un adversari declarat del colonialisme. Sense les ambigüitats del seu amic Albert Camus, defensava, en contra de la majoria dels " potes-negres " el dret d'Algèria a independitzar-se de la metròpoli, sense portar mai cap maleta per al FLN. El seu combat s'expressava a través de pamplets coratjosos. Amb les qualitats estílistiques, allò que admiri més en Jules Roy és la seua lucidesa i la seua honestedat intel·lectual.

Si el famós cicle dels Chevaux du soleil, on narra la història de l'Algèria francesa presència francesa, és, per a mi, un conjunt novel·lesc sobrevalorat i més aviat decebedor, us recomani la lectura dels seus Mémoires barbares. Mai no oblidaré les pàgines molt fortes que ha escrit sobre la profanació de la tomba de la seua mare. Girant full, us diré que el seu estudi apassionat sobre la batalla de Diên-Biên-Phu decortica, amb un lirisme assassí, les raons d'un desastre perfectament evitable.

He llegit fa poc Le grand naufrage, un assaig dedicat al procés del mariscal Pétain. Contrariàment a la majoria dels llibres sobre el tema que conec, que quasibé sempre cauen en l'hagiografia o en la difamació, Jules Roy mira només d´ésser honest i de situar els esdeveniments en llur context. A la fi de la seua vida, s'havia instal·lat al puig de Vézelay, en la falda de l'abadia. Els croats, que no eren gens tendres, ploraven en reveure la seua silueta quan tornaven de Terra Santa. Demà, escriuré a Jean Dutourd.

    Acabi de comprar la novel·la La petite absente de Didier Cohen. No l'he pogut llegir fins a la fi perquè trapi que és escrita amb un estil insostenible, clafert d'expressions grotesques i pretensioses com " Avec cet air arrogant du prédateur qui sait qu'il a bientôt gagné un bon déjeuner " o " Cette nuit-là leurs corps s'étaient livrés l'un à l'autre avec violence. Jusqu'à l'épuisement " Podeu agafar qualsevol pàgina i trobareu genialitats d'aquesta mena. Tanmateix, aquesta novel·la conta el retrobament molt emocionant de dos amants, deu anys després de la mort de llur nina de tres mesos. Malgrat aquesta escena, forta i inoblidable, el llibre no val gran cosa. Per què us en parli, doncs? Senzillament, perquè la seua adaptació televisiva és admirable.

Tots els defectes de la novel·la, la preciositat moderna creada a la cafeteria de Canal Plus, s'esvaneixen. Aquest telefilm el qualificaré d'obra mestra.

M'ha passat més o menys el mateix amb Kronika wypadków milosnych és a dir Crònica dels esdeveniments amorosos. El film de Wadja, ple de delicadesa i sensibilitat, il·luminat per un humor melangiós, reconstitueix una història d'amor a la Lituània polonesa a l'estiu del 1939, poques setmanes abans que els exèrcits alemanys destruïssin aquest món, exterminessin els jueus i els gitanos. En aquesta pel·lícula, on sentim les cançons de moda llavors així com la música de Wojcieh Kilar, s'hi respira tota l'atmosfera encantadora d'una Europa que ja no existeix amb minyones boniques i sentimentals. M'agrada tant aquest film que m'he decidit a comprar la novel·la de Tadeusz Konwicki a partir de la qual el mateix escriptor va escriure el guió del film. No sé polonès i, per tant, no em mostraré tant categòric com per La petite absente. Amb totes les reserves degudes a la meua ignorància de la llengua polonesa, us diré que el llibre, sense que sigui indigne, es pot oblidar sense vergonya. No hi he retrobat, evidentment, la cara magnífica de Paulina Mlynarska, ni tota la riquesa, totes les sensacions, tota aquella felicitat amenaçada que es respira a la pantalla. Aquest podria constituir el tema d'un debat. Perquè una adaptació cinematogràfica sigui encertada, cal que s'inspiri d'una novel.la original sense gran interès?

   Llevat de les adaptacions que Marcel Pagnol va fer de les seues pròpies obres així com de les de Jean Giono, conec pocs bons films inspirats d'una bona novel·la. Crec que la Lolita de Stanley Kubrick és molt superior a la Lolita de Vladimir Nabokov i El doctor Gívago de David Lean m'agrada molt més que el llibre de Boris Pasternak.

No sóc prou intel·ligent per conceptualitzar totes aquestes reflexions en un corpus ben ordenat i agrairia tots els lectors de bona voluntat, interessats per aquest tema, que em podrien ajudar a treure-ne l'entrellat. En canvi, mai no he vist un film a l'altura d'una obra mestra de la literatura. No admeti que uns guionistes, faltats d'inspiració, es permetin de trair Alexandre Dumas o Tolstoi. Si no els agraden les històries concebudes per aquests artesans genials, que adaptin altres llibres o que inventin històries!

Comprenc que tots aquestes evocacions de films i de llibres que m'agraden puguin avorrir el lector. Per la meua part, em negui a considerar el català com una llengua de necròpoli únicament vàlida per parlar de Catalunya, de la majestat del Canigó a l'hivern i de les vinyes vora el mar a la tardor. Fa cinc segles que la nostra llengua catalana és ( està, pels correctors de Girona...) amenaçada. No vull amargar-me més pensant tothora en el vaixell que s'enfonsa. No voldria que el Punt se convertís en butlletí parroquial de la secta on només denunciaríem els botiflers, la imbecil·litats dels jacobins. S'ha de fer, de tant en tant, és clar, però com m'agradaria que el català fos una llengua qualsevol. Una llengua normal. Vull parlar en català de l'Indoxina, dels films de Bogart, de l'olor del metro de París i de la bellesa dels canals de Bruges, tal com ho faria si escrivia en francès o en castellà. Vull que els mots que m'ha ensenyat el meu padrí travessin els oceans, es perfumin a les muntanyes de la Xina. Val més que pari. Comenci a escriure tan malament com Didier Cohen.

Si hagués nascut ric com la mar, m'hauria agradat de visitar Yamoussoukro, la rèplica de Sant Pere de Roma que el malaguanyat president de la Costa d'Ivori havia fet edificar. Al rei Lluís II de Baviera, l'encantava tant l'arquitectura clàssica que ens va deixar Herrenchiemsee i Linderhof. A la França d'en Bernard Bonnet, el patrimoni el deixen cotiu. Em semblaria massa fàcil de parlar altre cop del pillatge del nostre dissortat país, fomentat per tants botiflers...Conec a prop de Crest, no gaire lluny de la ratlla entre la Provença i el Delfinat, una petita joia, amagada al fons del bosc de Sòu (Saou in French) que podreix sense pena ni glòria. A quin estat de bàrbars ens ha tocat de viure, Verge santíssima? Els anys 1930, Burrus, magnat alsacià del tabac que va finançar les excavacions arqueològiques a Vaison (li han afegit la romana per atreure els badocs ), havia fet construir l'Hôtel des Dauphins, una còpia del Petit Trianon en un marc meravellós al cor de les muntanyes i d'un parc amb espècies de plantes tan rares com a l'Albera. Malauradament, la guerra va arruinar els seus projectes. De llavors ençà, el palau s'esfondra i el parc s'esfuma, al peu del pic dels Tres Becs, sense que cap polític, democràticament elegit això sí, se'n cuidi. A la vora, el financer Crémieux s'havia instal·lat en una torre romana, la vil·la Tibur, destruïda fa uns trenta anys... " France, mère des arts, des armes et des lois..."

Quan vaig fullejar el diccionari aquest, vaig retrobar la paraula màgica de Pla. Després del primer embadaliment, tinc ganes de matisar. M'ha sorprès de no trobar cap menció d'Henry de Montherlant o de Graham Greene. La seua nota sobre el meu compatriota Nabokov m'ha empipat i entristit. En Pla devia estar molt cansat aquell dia. Com més m'endinsava en la lectura, més em sentia decebut. No retrobava el to de Pla, la seua veu i la seua mirada desenganyada sobre el món. Llegint fragments, deslligats els uns dels altres, quasi tot el perfum de Pla s'esbrava. Al meu parer, l'obra planiana constitueix un conjunt, un " tot " Frase rere frase, clafertes de prosaïsmes i provocacions xucoses, Pla recrea un món. Les seues evocacions de les planes flamenques, posem per cas, en Una aventura al Canal o de les nits d'estiu a la rambla de Sant Feliu de Guíxols et donen la il·lusió que a vegades la vida és bonica i té potser un sentit.

Tinc guies de tot Europa i dels països que formaven part de l'imperi francès, a diferents èpoques. M'encanten les guies blaves cap al 1930...Vaig esperar una colla d'anys abans de trobar a un preu irrisòri, un dissabte a la passejada de les platanes, la famosa guia Madrolle de la Indoxina del nord. Tota una enciclopèdia del Tonquín. Tot hi és! La genealogia dels sobirans d'Annam, l'horari dels trens, l'adreça dels museus, el nom dels directors de les biblioteques. Aquestes guies Madrolle, concebudes per a un turiste culte, no tenien res a envejar a la famosa col·lecció de les guies Joanne i sobretot Baedeker.

Amb l'American way of life, les guies turístiques s'han degradat força. Hi ha tantes diferències entre una guia Madrolle i Le Guide du Routard que entre Georges Clemenceau i Jacques Chirac.

Fins ara, la casa Michelin havia resistit a la vulgaritat i a la incultura. Sé que en Bibendum era un jacobí, que menyspreava les llengües de França i barrejava les regions. La nostra dissortarda Catalunya-Nord, segons els capricis de la moda o els edictes de París, venia descrita amb el Pirineu, el Llenguadoc o l'Albigès! La Provença, la tractaven en tres guies...La toponímia de Catalunya (és a dir el Principat) era un batibull castellano-franco-català digne de L'Indépendant. Mes, des de fa alguns anys, en Bibendum ho tenia més clar.(Proposa, per exemple, un resum excel·lent de la literatura occitana a la guia de Provença.) Ara, en Bibendum s'ha desbotat i la guia verda, nova de trinca, retira a la propaganda d'una àrea d'autopista...