Vaig viure quinze anys a Canes sense aturar-me mai a Sant-Rafèu i ara, que visc tan lluny de la Provença, passegi un cop o dos a l'any, pels seus carrers.

     Hi vaig anar, per primera vegada, amb en Jean Centini. Des d'uns quants mesos, em tenien intrigat el campanar neo-bizantí de l'església i el rieral. Era una nit estrellada entre Nadal i el Cap d'any. Una nit negríssima. Vam arribar a Sant-Rafèu cap a les set. Vam entrar a la llibreria de vell de l'Avenue Victor-Hugo a prop de l'estació d'autobusos i d'un restaurant xinès. Una vella estufa estossegava vora un piano. Les parets cobertes d'un verd, color catifa de billar, feien joc amb la moqueta, amb els objectes heteròclits del segle XIX, les vistes marítimes i les tovalles de randa. Velles patotes de porcellana somreien, crispades. En Centini va demanar al llibreter si no tenia no sé quin llibrot en llatí. Per la meua part, vaig trobar un llibre del 1970 amb tots els plànols dels suburbis de París, molt útil per la redacció de les meues memòries.

En sortir de la cova d'Ali Babà, vaig recordar la Chantal L. Per primer cop, m'atacava a una dona casada i mainadada. Ens aveníem molt. Com m'atreïa amb la seua frescor, la seua originalitat, el seu riure de guerrer bantú! I quin cos de dona! Sempre que em parlava del seu marit, el presentava com un pioc. I ara, lluny d'ella durant les festes, esmorzava amb el pot de confitura de toronjo amarg que m'havia regalat.   Vam passar sota el pont del ferrocarril a la recerca d'un restaurant. La fredor era viva. Vam decidir de sopar a una pizzeria de la Rue Alphonse-Karr. Aquell escriptor va popularitzar la ciutat al segle passat. Què en queda tret de la famosa frase a propòsit de la pena de mort?  " Que Messieurs les assassins commencent les premiers! "Una dona desitjable d'uns trenta-cinc anys sopava sola amb les seues filles. Els parlava italià i les nines responien en francès.    Acàbavem de marxar quan vaig reconèixer la Sagan. A causa de la seua retirada amb la novel·lista, jo havia motejat així la Marie-Pierre Gaviano, antiga companya de Khâgne i natural de Sant-Rafèu, precisament. La dona més intel·ligent que he conegut. Davant seu, igual que davant en Centini, em sentia apocat, acomplexat. Cada trimestre, ella acabava primera en totes les assignatures. Capbussejava en tots els sistemes filosòfics, en les conjugacions gregues i llatines. Un gorg de cultura...La vida va separar-nos. Tretze anys després en aquella nit de Sant-Rafèu, la veia que caminava sense que pogués cridar-la. Quan en Centini va desfer el camí, la Marie-Pierre ja se n'havia anat. Vaig començar a queixar-me. El meu amic em va tallar: 

—Si us apreciàveu tant, no us hauríeu perdut de vista...  

    Tots els llums de la badia de Frejus cascadejaven de turó en turó i estàvem sols, enyoradissos, davant la mar, esplèndida i sola.    

    Vaig tornar a Sant-Rafèu, tres mesos després. Tot havia canviat. Havia esbrinat la psicologia de la Chantal L. Malgrat els seus somriures, totes les nostres cites, tots els nostres dinars en tête à tête, havia admès que mai no seria meua.Un sol fràgil il·luminava els carrers, els edificis del segle XIX, espectaculars però a escala humana. Un luxe gens agressiu, contrariàment a la resta de la costa. Les poques botigues obertes ja preparaven l'estiu. Venien les mateixes foteses que a qualsevol estació turística. Unes xarxes que destenyien a la primera bugada, petxines amb una postal blavíssima. Patotes amb vestits provençals; les inevitables monografies locals per elevar el nivell.Vaig tornar a la llibreria de vell. Ni tenien l'edició crítica de Lorenzaccio que em feia menester per preparar cursos.     Dos illots de roques roges, el Lion de terre i el Lion de mer, vibraven al vent. Com a Marsella o a l'Estartit, amos de vapors proposaven excursions marítimes.   Aquella passejada a Sant-Rafèu, que havia projectat durant tres mesos, no la vaig voler prolongar. Em tardava d'anar-me'n. No! Decididament, no hi havia res a fer a Sant-Rafèu.   

Malgrat tot, hi vaig tornar una tercera vegada. A l'estiu. Gràcies a la marinada, la temperatura era agradable. La llibreria obria a les tres. Vaig entrar en un cafè on vaig entaular conversa amb l'amo. Alt, fort, amb la cara característica dels jugadors de rugby. Jo tenia raó. El cafeter, nadiu d'Agen, havia jugat a l'USAP uns quants anys. Enyorava Perpinyà, però s'havia casat amb una provençal.      Vaig visitar l'església Notre-Dame-de-la-Victoire. Em van impressionar tant els vitralls, la blancor de les pedres, les seues dimensions que tendeixi a anomenar-la catedral. Tot denotava molta activitat en la parròquia. Un plànol de la ciutat indicava els llocs de culte oberts. A les parets, havien encartellat fotos de peregrinatges a Roma i Lorda.    

  Quan torni a Sant-Rafèu, ja no pensi en la Chantal L, ara que n'estimi una altra dona. Fa poc, la Chantal ha parlat de mi a un amic.  — Com es deia aquell home tan divertit? Saps, el polonès aquest?    Recordi tots els afanys de l'antic festeig, i ric, davant la mar...   

Extracte d' Una educació francesa.  El llibre ha arribat a les llibreries el 12 de març

Каждую ночь я вижу во сне дом, в котором я жил, когда был ребёнком.

El poble de l’alemany, o el diari dels germans Schiller

Boualem Sansal  

     De Gaulle va confiar al seu ministre de cultura. ‘ En el fons, Malraux, Algèria es quedarà francesa com la Gàl·lia es va quedar romana.’ L’obra de Boualem Sansal comprova aquesta previsió. Per mi, Sansal és un dels millors escriptors vius en llengua francesa. Amb una barreja de classicisme, d’àrab magribí i d’argot— un francès encara més sumptuós que la parla de Kateb Yacine— Sansal basteix una obra que desmitifica tots els articles del credo de l’Algèria oficial.  El poble de l’alemany apareix com una nova temptativa per descobrir la realitat del passat del seu país. Dos germans, que viuen als afores de París, redacten un dietari. Llur pare, Hans Schiller, heroi de la guerra d’independència, era un oficial de les SS que islamistes acaben de degollar. Sansal aborda un tema tabú : les col·lusions del nazisme i de l’islamisme. Malrich considera l’imam de la seva ciutat com un SS ‘ quan veig el que els islamistes fan a casa nostra i en altres llocs, penso que superaran els nazis si un dia tenen el poder. ‘ Els nazis  transformaren un poble culte en una secta al servei de l'Extermini. Per l’autor, Algèria comparteix molts valors del Tercer Reich : un partit únic, un país militaritzat, un rentat de cervell col·lectiu, una falsificació  de la història, una exaltació de la raça, l’afirmació constant de l'existència d'un complot en contra del país. Sansal és coratjós però, amb la seva voluntat d’imposar la seva tesis, oblida els personatges, engolits en una Història tràgica.  No m’ha convençut el canvi de veus narratives. El recurs a l’argot i a la grolleria per distingir  Malrich del francès acadèmic de Rachel m’ha semblat forçat. ‘ ell té els seus collons, jo tinc els meus. ‘ (que P J Hernàndez  tradueix per ‘ja s’ho farà…’ ! ! !  p 10) Aquesta no és la millor novel·la de Sansal, però el lector hi retrobarà el seu estil— malgrat les mancances de la traducció— la mateixa honestedat intel·lectual  i una fabulosa capacitat per crear un món de paper. Amb l’humor melangiós de les novel·les d’Emmanuel Bove, Sansal estima amb un desesperat dolor aquesta seva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.  ‘ Déu méu, com deu ser d’humiliant i perillós ser algerià a jornada completa ! ‘ (p 23) En el fons, els algerians són molt forts en francès encara que sigui llur segona llengua…    

Митрофан Тихонович Безсонов

Je connais mieux la vie de Frédéric Mistral ou de Pierre Benoit que celle de mon grand-père russe. Je sais qu’il s’appelait Mitrophan. Les Russes prononcent Mitrafán. Mitrophan Tikhonovich Bezsonov. Comme tous les Russes, il avait trois noms. Le sien, son patronyme et son nom de famille. Il est né le 7 août 1901 selon le calendrier julien c’est-à-dire le 20 août selon le nôtre. Il venait de Voronej.  Son père s’appelait Tikhone, sa mère Anna Grigorieva, son frère Leonid (prononcez Leonít), ses sœurs Anna et Olga. Un de leurs ancêtres avait été pope. On le prénomma Mitrophan sans doute en hommage à saint Mitrophan de Voronej, une des plus illustres figures de l’église orthodoxe qui avait donné son nom au plus grand monastère de la ville. Mon grand-père russe, qui est mort sept ans avant  ma naissance, m’a toujours compliqué la vie.

Quand j’étais petit, les autres enfants se moquaient de moi en criant Mertoutzov ou Konkounov. Je n’ai su écrire notre nom qu’à l’âge de huit ans et il ne passe pas une semaine sans que l’on m’interroge sur mes origines. D’où sort cet homme qui parle un mixture francisée de majorquin et d’ ampourdanais ?

Bezsonov  dérive des équivalents russes d’ insomnie et insomniaque. Une «  nuit de Bezsonov » se traduit par nuit blanche. Без  veut dire sans, сон sommeil ou  songe comme l’espagnol sueño  Je préfère l’étymologie без сна sans rêve. Je pourrais ainsi soupirer avec Salvador Espriu :

«  un home sense somnis en la meva solitud. »  [1]

Je ne sais presque rien de mon grand-père. Je ne connais ni son rire, ni son sourire, ni sa langue, ni sa voix.

Sur les vieilles photographies, j’ai vu un homme de taille moyenne, blond, bien proportionné, avec un nez un peu trop long qui n’altérait nullement l’harmonie du visage. Un grand Russien de la forêt, avec les yeux bleus et des traits pas du tout asiates. On  m’a dit qu’il parlait, lentement, avec une voix douce, à peine colorée par les restes d’un accent russe presque oublié et inaudible comme le chant des dernières cigales à la fin de l’été.

Mon grand-père était un homme avec des goûts simples. Il fumait du gris. Il aimait les films de Charlot, Laurel et Hardy. Il riait fort avec un rire si communicatif que mon père, gêné, lui disait:

— Ne ries pas si fort, papa… 

 A cette époque le cinéma était une affaire sérieuse. Une fois, mon grand-père russe, incrédule, avait vu, sur le trottoir devant le Comedia, des spectateurs en venir aux mains, parce qu’ils s’accusaient d’être passés devant les autres.

Il appréciait la compagnie des enfants et des chats, le cirque et les clowns. Il cuisinait très bien et raffolait des poires et des concombres.

J’aurai du mal à l’appeler grand-père. Mon grand-père, pour moi, sera toujours mon grand-père Montalat. Il n’aurait pas aimé ce livre, lui qui était si jaloux qu’il avait déchiré les langes de son petit frère Raymond. J’aurai trop de mal à nommer grand-père un homme que je n’ai pas connu. Dorénavant, je l’appellerai Mitrophan.

Els taxistes del tsar

---

[1] «  un homme sans rêves dans ma solitude. »

 

El Periódico de Catalunya, 15 d'octubre del 2008

L’avi misteriós Una novel·la russa Emmanuel Carrère   És una trista banalitat afirmar que la literatura francesa no travessa actualment un dels seus períodes més fecunds. Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, hem d’alegrar-nos de la publicació en català d’Una novel·la russa d’Emmanuel Carrère. L’autor ha decidit d’obrir l’armari dels secrets familiars. Parla d’un besoncle, Victor Komarowski, homònim de l’amant de Lara al Doctor Gívago, el dolent de la novel·la. Es tracta d’un private joke ?Mira d’esbrinar la personalitat del seu avi rus, un fantasma molest. ‘ Et puis il y a eu dans un petit journal d’extrême droite, Présent, un article qui faisait allusion à son père. On disait quelque chose comme : avec un père collabo, victime de l’épuration, elle devrait être des nôtres, pas du côté de la droite hypocrite. ‘ ( pàg115) Tot indagant la vida de l’avi, Carrère intenta millorar el seu coneixement del rus. ‘ À la première phrase, on croit que je parle couramment. Cette première phrase est souvent : Ia otchen plokho gavariou pa rousski — je parle très mal russe —, et comme je la prononce très bien elle passe pour une coquetterie. ‘ ( pàg 63)  L’autor explica les seves nombroses estades a Kotelnitx, una ciutat perduda en la immensitat del nord de Rússia. En la seva descripció de la Rússia actual poblada de putes, de maffiosi, de funcionaris corruptes i d’intel·lectuals amargats i vodkaitzats, Carrère  aconsegueix l’excel·lència. Si s’hagués limitat a la seva relació amb Rússia, la seva llengua i la seva cultura, Carrère hauria escrit una obra mestra, encara millor que el seu Adversari. Malauradament, com tants novel·listes francesos, no pot estar-se de confiar les seves penes de cor. La decepció sentimental és un gènere que no suporta la mediocritat. Tret de quatre universitaris perversos qui ha llegit la primera Educació sentimental de Flaubert ? La segona, en canvi, podada dels rencors autobiogràfics, constitueix un cim de la novel·listica mundial. El relat eròtic de Carrère, apassionant com una classe de matemàtica en danès medieval, abaixa el nivell de l’obra i m’ha donat ganes d’efectuar un recés espiritual a la gran Cartoixa. Malgrat aquestes reserves, Una novel·la russa és un llibre important. La seva recerca de l’avi tan personal accedeix a l’universal. Tots tenim un avi rus…

El Periódico de Catalunya, 12 de novembre del 2008        

article publicat al Periódico el 5/03/2009  

Els catalans

Patrick O’Brian

Traducció de Concepció Iribarren

Edicions 62Barcelona, 2009.  231 pàgines

    Com més va més m’agraden els novel·listes anglesos. La millor novel·la que conec sobre l’Indoxina francesa és  L’americà pacífic de Graham Greene amb el cicle de La nuit indochinoise de Jean Hougron. Amb Patrick O’Brian no visitem el Vietnam o l’Índia sinó el Rosselló dels anys 1950, un Rosselló en què tothom parlava català.  ‘ Al passadís, un home carregat de pa        quets (…) va renegar : « Mare de Déu (…) de Déu, Bon Déu, Senyor»  En sentir parlar català, el doctor Roig va obrir els ulls : era la seva llengua materna, i tot i que durant molts anys no l’havia parlada, encara hi somiava. ‘ La seva Catalunya del Nord és molt plausible amb la verema, la sardana, els 4 cavalls, les combinacions polítiques de la Quarta República. Molts parents del doctor Roig han hagut d’exiliar-se a les colònies per guanyar-se la vida. El narrador esmenta Haiphong, Constantina, Hanoi. Tant se val si situa el fictici Sant Feliu dels Aspres a la Marenda, entre Cotlliure i Cervera, però mai no hi ha hagut cap rossellonès de soca-rel protestant. No som pas al Vivarès… ‘ la Madeleine era protestant —una protestant poc convençuda, a la manera dels protestants del poble. ‘ (p.36) Paradoxalment, recomanaré la traducció castellana que no grinyola tant com la catalana. Gràcies aquest llibre deliciós que descriu amb empatia una Catalunya del Nord perduda, el lector hispà descobrirà que això de la cultura catalana no és cap invent de separatistes sonats sinó una realitat. El novel·lista anglès ha sabut descriure un tros de França on la gent parla català, menja anxoves i balla sardanes. Des de llavors, el Rosselló s’ha afrancesat molt, però  les observacions de Patrick O ‘Brian conserven validesa.  Ara, m’ha semblat que l’autor coneixia millor el Rosselló i la seva llengua que no la traductora catalana. Els personatges beuen moscatell i no moscat ! (p 190)  ‘ Els topònims catalans, ortografiats en francès a l’original, no sempre estan escrits en la seva forma catalana correcta. Llegir Cerbère, Amélie, Prades  (p 211) fereix tant els ulls com Gerona o Lérida… A la traductora li ha fet mandra obrir un diccionari, sens dubte…Els diàlegs m’han indignat. Els personatges entranyables d’O Brian s’expressen en el català de Ventdepla.  En una època sense Internet ni mòbils, Sagarra al Cafè de la Marina, Narcís Oller a La febre d’or i Prudenci Bertrana a Jo ! Memòries d’un metge filòsof sabien fer parlar un català septentrional plausible a llurs personatges rossellonesos. Gràcies a aquesta novel·la he arribat a la conclusió que els anglesos potser coneixen millor la Catalunya del Nord que no els catalans del Principat. That’s life !