Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

Periphériques. TV3 dans une de ses meilleures émissions "Els Matins" a reçu il n'y a pas longtemps. Joan Daniel Beszonoff et Bruno Saada: deux "périphériques", deux cas. Le premier continue à écrire des romans...en catalan, depuis Nyls ou Perpinyà. Et pondre en catalan, un livre consacré a "una educació francesa" ça émoustille les cils d'une curiosité toute folklorique. Quant au second qui relance le groupe "Los Rumberos" accroche rumba et flamenco à ses cordes de guitares, il n'y aurait rien de vraiment original à relever si ce n'est qu'il créa aussi l'étonnement en interprétant, "en directe si's plau" une chanson flamenco en catalan. En catalan? Et, oui, et maintenant ça y est, la preuve a été enregistrée, mise en cage cathodique, par TV3, "el flamenc català" est une réalité. La rencontre des deux "originals" (au seul sens roussillonais du terme) Joan Daniel et Bruno face à deux "encantades" (au sens roussillonnais et non roussillonnais du terme) qui visiblement n'en revenaient pas était-elle tout à fait fortuite ou scientifiquement préparée. Ah! tout de même ces périphériques, ça apporte un tonus de l'au-delà, une bouffée d'exotisme, un plein de pittoresque ! Rappelez moi... Perpinyà, c'est à combien de Barcelona? -Si j'en crois mon ami Xavier Febrés qui connaît la musique et la littérature aussi bien que la route "a tres quarts d'hora".

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Actualitat literària

0 comentaris коментарии

el 25-03-2009 14:24

El sacrifici dels cucs 25/03/2009

Ressenya publicada al Periódico

LA POR
Gabriel Chevalier
Trad.: José Ramón Monreal / Pau Joan Hernàndez. Acantilado / Quaderns Crema. 361 / 347 páginas. 22 euros

Totes les famílies felices s’assemblen», diu Tolstoi al començament d’Anna Karenina. Es podria dir el mateix de tantes novel·les franceses, alemanyes o angleses sobre la primera guerra mundial davant Verdun o a les ribes del Somme. Les Croix de boix, de Roland Dorgelès, Le feu, de Henri Barbusse, Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque, Ceux de 14, de Maurice Genevoix, expliquen les mateixes atrocitats, descriuen les mateixes trinxeres plenes de sang i de fang, el mateix dolor de perdre companys en circumstàncies horribles. La por de Gabriel Chevallier no s’inscriu en aquest gènere i accedeix a un lirisme còsmic. «Cadàvers sencers, serens i correctes com sants de reliquiari; cadàvers intactes, sense senyals de ferides; cadàvers empastifats de sang, bruts, com tirats en pastura a bèsties immundes».
Com acostuma a passar al Viatge al fons de la nit de Louis-Ferdinand Céline, l’acumulació de cossos, d’horrors, provoca sovint un riure forçat, un riure atroç i vergonyós. Durant un permís, un amic del seu pare li demana si els soldats se la xalen : «Ens divertim molt: cada nit enterrem els nostres companys!», contesta.
Chevallier no es mofa pas dels pobres morts, francesos o alemanys, sinó de la mort. El narrador té més por dels seus superiors estúpids que no de l’enemic. Mai no oblidaré la figura grotesca del coronel. «Aquest oficial, antic colonial, robust i sanguini, tenia passió per apallissar els soldats. (...) Cridava un home, feia que s’acostés, l’interrogava en to suau per fer-li agafar confiança, amb un ampli somriure —però els ulls li brillaven d’una manera estranya i les venes se li inflaven. I de cop i volta, etzibava un fort cop de puny a la cara del subordinat, acompanyat d’un devessall d’injúries».
Els veterans revelen al narrador que uns cordons ben lligats, uns elàstics ben col·locats li poden salvar la vida. Compartim el seu odi pels polls. «Vaig treure així el meu primer poll, pàl·lid i gras (...) L’insecte tenia ja companys i, a les costures, vaig descobrir els punts blancs dels seus ous». L’autor, però, mai no cau en la simplificació d’un Barbusse que odiava tots els oficials. Amb Chevallier, no tots els oficials són uns assassins. Ens presenta tinents, comandants, generals respectables i respectats. «L’exèrcit confia en el general Pétain, que es preocupa pels soldats. Té fama de voler estalviar vides».
Chevallier sap retranscriure l’horror de la guerra amb imatges magnífiques. «Som cucs que es torcen per escapar-se de la palafanga». Ens descriu una França encara rica amb la seva diversitat lingüística. Un soldat bretó agonitzant «és completament illetrat i parla un dialecte incomprensible, del qual només es distingeixen els insults». Els occitans s’injurien amicalment : «Ta maire la putan !; Què fas aquí ?; Lo capitani m’a colhonat ; ‘ fant de puta!; Balha-me una cigareta!».
Ara que s’esmenta tant el deure de memòria, és hora de rellegir aquest clàssic oblidat. Us emocionaran i enriolaran alhora aquestes evocacions inoblidables, aquesta empatia amb els soldats. Ja sé que aquesta és una paraula que cal fer servir amb tanta precaució com la dinamita, però ens trobem davant d’una obra mestra incontestable. He descobert en Chevallier el poeta còmic i desesperat d’una generació sacrificada. Com ho deia Pierre Dac, «l’humor és la cortesia de la desesperança».

«Todas las famílias felices se parecen», dice Tolstoi al principio de Ana Karenina. Se podría decir lo mismo de tantas novelas francesas, alemanas o inglesas sobre la primera guerra mundial. Les Croix de bois, de Roland Dorgelès, Le feu, de Henri Barbusse, Sin novedad en el frente de Erich Maria Remarque, Ceux de 14, de Maurice Genevoix explican las mismas atrocidades, describen las mismas trincheras llenas de sangre y de barro, el mismo dolor de perder a compañeros en circunstancias horribles. El miedo, de Gabriel Chevallier (Lyón, 1895–Cannes, 1969) no se inscribe en este género, sino que alcanza un lirismo cósmico: «Cadáveres enteros, serenos y correctos como santos de relicario; cadáveres intactos, sin rastro de heridas; cadáveres churreteados de sangre, manchados y como arrojados a la rebatiña de unas bestias inmundas». Como suele suceder en el Viaje al final de la noche de Louis-Ferdinand Céline, la acumulación de cuerpos, de horrores, provoca a menudo una risa forzada, una risa atroz y vergonzosa. Durante un permiso, un amigo del padre del protagonista le pregunta si los soldados lo pasan bien: «Y bien que se divierte uno: ¡todas las noches enterramos a compañeros nuestros!», contesta.
Chevallier no se mofa de los pobres muertos, franceses o alemanes, sino de la muerte. El narrador tiene más miedo de sus superiores estúpidos que del enemigo. Nunca olvidaré la figura grotesta del coronel. «Antiguo soldado de la infantería colonial, robusto y sanguíneo, este oficial sentía pasión por zurrar a los soldados (...) Interpelaba a un hombre, le hacía acercarse, le preguntaba con suavidad para ganarse su confianza, con una bonita sonrisa, pero sus ojos brillaban de un modo extraño y sus venas se hinchaban. Y súbitamente lanzaba un gran puñetazo a la cara del subordinado, acompañado de un torrente de insultos».
Los veteranos revelan al narrador que unos cordones bien atados, unos elásticos bien colocados, le pueden salvar la vida. Compartimos su odio por los piojos –«Saqué mi primer piojo, pálido y gordo (...) El insecto tenía compañía, y, en las costuras, descubrí los puntitos blancos de sus huevos»–. El autor, sin embargo, nunca cae en la simplificación de un Barbusse que odiaba a todos los oficiales. Con Chevallier, no todos los oficiales son unos asesinos. Nos presenta también tenientes, comandantes, generales, respetables y respetados. Del general Pétain dice: «se ha preocupado por el soldado».
Chevalier sabe transcribir el horror con imágenes magníficas: «Som os gusanos que se returcen para escaparse de la palangana». Nos describe una Francia rica aún con su diversidad lingüística. Un soldado bretón agonizante «habla en una jerga dialectal incomprensible, de la que solo resultan inteligibles los groseros insultos». Los occitanos se insultan amistosamente: «Ta maire la putan!; Què fas aquí?; Lo capitani m’a colhonat; fant de puta!; Balha-me una cigareta...»
Ahora que se habla tanto del deber de la memoria, es hora de releer este clásico olvidado. Os conmoverán y alegrarán al mismo tiempo estas evocaciones involvidables, esta empatía con los soldados. Ya sé que esta es una palabra que se debe utilizar con tanta precaución como la dinamita: pero nos encontramos ante una obra maestra incontestable. He descubierto en Chevallier al poeta cómico y desesperado de una generación sacrificada. Porque como decía Pierre Dac, «el humor es la cortesía de la desesperación».

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Ressenyes

0 comentaris коментарии

el 25-03-2009 13:09

МОИ РУССКИЕ ТЁТИ

Какая была судьба тётей Безсоновых и моих двоюродных братьев? Как бы знать шестьдесят лет спустя? Мой двоюродный брат Карим-Иван, сын Жанет (Жанна Митрофановна Безсонова) работает в Москве и свободно говорит на языке нашего деда. Он ездил в Воронеж. Он сфотографировал главные памятники города, но не успел начать поиски в городском архиве, который не работал, когда он зашёл туда в одно летнее воскресенье. И кто знает, не сгорели ли архивы во время Гражданской войны или Великой Отечественной войны? Какая была ваша судьба, тёти из России? Ваш каталанский племянник передаёт вам привет и желает вам покоя по правую руку нашего Господа, который понимает все наши бедные человеческие языки.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА

0 comentaris коментарии

el 24-03-2009 21:09

Rússia al cor

Ressenya d'Oriol Ribas Mulet al seu blog

http://russialcor.blogspot.com/

Recentment, l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff ha publicat Una educació francesa (L'Avenç, 2009). Aquest autor, una de les veus més conegudes de la literatura catalana actual, repassa en moltes de les seves obres el fet de ser un català nascut a França; quina es la situació de la nostra llengua a la Catalunya Nord i quines perspectives de futur es contemplen. Es un tema que coneix bé, ja que es professor de català a Perpinyà. Tambè ha publicat novel.les com La presonera d'Alger (2002) i La guerra dels cornuts(2004).

El 2007, l'editorial Empúries va publicar Els taxistes del tsar, una crònica familiar sobre els avantpassats russos de Bezsonoff. El seu avi, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov (els francesos transcrigueren el seu cognom com a Bezsonoff) fou un dels milers d'exiliats russos que abandonaren la seva pàtria desprès de la Revolució de 1917 i la posterior Guerra Civil Russa (1917-1923). La majoria emigraren a Occident (França, Alemanya, Bèlgica...), i d'altres fins i tot a la Xina (a la ciutat de Harbin encara hi ha un barri rus, creat als anys 20 per russos blancs i que conegué un gran esplendor fins a la II Guerra Mundial). Doncs bé, l'avi del nostre escriptor fou un d'aquells emigrants que s'instal.laren a França i tingueren de viure enmig d'una gent que parlava un idioma diferent i que poc tenien a veure amb la Rússia ancestral que havien deixat.

Al llarg de les 120 pàgines del llibre, Bezsonoff descriu el seu interès per la terra dels seus avantpassats; la joventut del seu avi i el seu oncle a Voronej; la seva participació a la Gran Guerra i el seu exili a França, on hagueren de sobreviure des de zero per guanyar-se les garrofes...També ens parla, com no, del seu interès per la llengua i literatura russes.

Així doncs, recomanem la lectura d'aquest llibre escrit per un català d'orígen rus per veure com, no solament aquestes dues identitats, sino també qualssevol altres, poden viure en completa harmonia.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Els taxistes del tsar

0 comentaris коментарии

el 24-03-2009 19:06

An affair to remember

Publicat al Punt de Perpinyà, dimarts 19 d'octubre del 1999

Ja se sap que, travessant l'Atlàntic, les pel·lícules nord-americanes coneixen una sort estranya. Així An affair to remember ( Una història d'amor que s'ha de recordar ) esdevé Elle et lui a França, Tu y yo a Espanya i, no cal dir-ho, Tu i jo a Catalunya...Aquesta comèdia romàntica del 1957 de Léo Carey és la segona versió del film Love affair del mateix cineasta realitzada el 1939. L'argument n'és ben conegut. A bord d'un paquebot, una dona ( Déborah Kerr ) i un home ( Cary Grant ) s'enamoren bojament l'un de l'altre. Arribats a Nova York, els dos enamorats decideixen de reveure's, sis mesos després, al cim de l'Empire States Building quan hauran adobat llur vida professional i sentimental, ja que cada un festejava. Naturalment, els dos enamorats acudeixen a la cita però, fatalitas!, la Terry és atropellada per un taxi i, clar, no pot comparèixer a la cita. Mentre en Nicki l'espera, desesperat, la pobra Terry aprèn a l'hospital que ha perdut l'ús de les cames. Per tal de no ser una càrrega no dóna senyals de vida a l'home que estima. La vida, però, els reunirà la revetlla de Nadal. Aquest retrobament, la darrera escena de la pel·lícula, és, al meu parer, la fi més bonica de tota la història del cinema amb la de Casablanca. A poc a poc, Cary Grant, prodigiós en aquest paper, va descobrint la veritat i comprèn que la Terry és esguerrada. No sé quantes vegades he tornat a veure aquesta escena, en diferents llengües. Cada cop he tingut la pell de gallina davant de la carona magnífica de Déborah Kerr, el somriure greu de Cary Grant. Malgrat que el film comenci com una comèdia mundana, un xic vana, com n'hi havia tantes en aquesta època, conec poques obres que han sabut restituir tan bé i amb tanta sobrietat la desesperança amorosa. Podria citar tantes escenes. M'encanta la variació sobre el tòpic romàntic de l'amant solitari que torna als llocs on fou feliç amb la dona que ha perdut. Amb la música, allò que prefereixi és potser la recerca de la felicitat dels dos amants, conscients de viure moments màgics. Aquelles estones s'esforcen de merèixer-les per fer-ne records tenaços i encaparradors com els toronjos de la infància vençuda.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Cinema

0 comentaris коментарии

el 23-03-2009 16:55

Article de Miquel Darnés revista LA BURXA de Sants

ressenya de Miquel Darnés publicada a la revista La burxa de Sants

Les set vides d’en Bezsonoff

La descatalanització del Rosselló i terres contigües és un fet inqüestionable, irremeiable –si hom no creu en miracles- i llastimós, però com diu en Joan-Daniel, no s’elimina una cultura i idioma mil·lenaris tan fàcilment. Ells n’és una bona mostra. Malgrat la “Grandeur”, el pare militar de la República i unes quantes raons més per deixar de ser català, doncs més aviat al contrari. Com més va més català. I aquí ens en alegrem, no estem per fer ascos a ningú. Sí a més és una persona lúcida en els seus anàlisis: “Teniu una televisió pròpia i no li traieu profit”, ve a dir -que és una manera elegant de dir sou fluixos de collons- millor que millor. I paradoxes de la història, molts de nosaltres sospirem per un república catalana -si pot ser “socialista” molt millor, almenys en el meu cas-, i en canvi ell està fins al cap de munt de la república francesa.”La llengua de la República és el francès”, se’n fot. Veu República per tot arreu, com si fos un fantasma que el persegueix allà on vagi.Tot això que us explico ho vaig escoltar en la presentació del seu darrer llibre Una educació francesa, publicat per L’avenç, a la llibreria Laie de Barcelona el dimecres 18 de març davant una nombrosa concurrència i amb un presentador de luxe: Albert Sánchez Piñol (en Piñol”, que li diu ell). Em van dir que L’Albert va fer una presentació brillant, com li pertoca, que em vaig perdre per culpa de confiar en el transport públic metropolità. Per sort després vam anar sopar tot una colla en un restaurant del carrer Muntaner on la mestressa és una xinesa que parla català deu vegades millor que en Montilla i en Corbacho junts, i vaig poder continuar gaudint de la joie de vivre, envoltat de gent que no s’acaba de creure res del tot. Bé doncs, en sabia ben poca cosa d’en Joan-Daniel Bezsonoff i ara ja m’he llegit el seu llibre amb delit, i segurament serà dels pocs escriptors dels quals en llegiré un altre, com a mínim.....Hi ha tanta cosa per llegir i que com que diuen que la majoria d’escriptors fan sempre la mateixa novel·la, doncs això.Per anar acabant vull reproduir un petit fragment que em va fer pensar força i riure més, en el qual parla de l’estat actual de la llengua allà dalt: “.....Llurs néts aprenen un català de laboratori- el català de TV3 i de Digui, digui- que pronuncien amb accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació adreceu-vos a la república francesa que ena ha anorreat i a l’exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes...”Amic meu, l’exèrcit que tu dius no recuperarà mai un tros de la nostra nació. En primer lloc perquè, com va dir i dibuixar en Junceda al Cu-Cut!, si algú estava celebrant un banquet de la victòria havien de ser civils i no militars per raons òbvies. I en segon lloc perquè mai alliberarien un tros de la nostra nació, no fos cas que algun dia fóssim més a fer pinya contra ells.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Una educació francesa

0 comentaris коментарии

el 23-03-2009 07:34

RUSOS BLANCOS XAVIER THEROS EL PAIS 23/03/2009

El País: XAVIER THEROS

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Rusos/blancos/elpepuespcat/20090323elpcat_4/Tes

La historia rusa es de un caudal impredecible. Mientras el zarismo vuelve a ponerse de moda allí, sus descendientes directos -los nietos del exilio que provocó la revolución- contemplan con asombro el país de sus abuelos, sin entender muy bien a qué se debe tanto entusiasmo imperial. A casi un siglo de distancia, cuando parecían condenados al desván del olvido, los rusos blancos vuelven a ser actualidad.

La semana pasada estuvo en Barcelona Joan Daniel Bezsonoff -ese estupendo novelista catalán de origen ruso, nacido en Perpiñán-, que vino a presentar su último trabajo en la librería Laie. En Una educació francesa (L'Avenç) se narra la desaparición de un mundo -la niñez del autor en el Rosellón- visto atropelladamente como un lugar donde "el presidente de la república publicaba antologías poéticas y todos los catalanes hablaban catalán". Una Francia infantil tan contradictoria e indescifrable como la diáspora rusa que retrataba en su anterior novela: Els taxistes del tsar, donde contaba las peripecias de los Bezsonoff -dos hermanos que se refugian en la Cataluña norte- y de su nieto, un escritor que intenta aprender el ruso para leer Guerra y paz en su lengua original, sin conseguirlo.

Las revoluciones tienen estas cosas, dispersan a la gente y complican las identidades. Tras el primer aldabonazo en 1917 y hasta el final de su guerra civil -en 1921-, miles de rusos tuvieron que huir. Condes que terminaban trabajando de camareros y generales haciendo de taxistas, como los que tanto impresionaron a Franco cuando -en su juventud- visitó París. La capital francesa era el destino preferido de aquella expatriación, pero no el único. Barcelona también fue lugar de cobijo para muchos de ellos.

Lo había sido ya cuando el zar expulsó a León Trotski, que visitó la ciudad y cuya mujer e hija vivieron un tiempo en la calle de Balmes. Después, quienes llegaron fueron los opositores al comunismo. Algunos de pega, como el hipnotizador Onofroff -del que otro día les hablaré-, que decía ser ruso o italiano según fuera el caso. Otros de tanto porte como Vladimir, el celebérrimo portero del hotel Colón de la plaza de Catalunya, siempre con su uniforme de oficial zarista. Aunque el más famoso de todos fue el príncipe Yusupov -el asesino de Rasputín-, que pasaba temporadas por aquí frecuentando el Excelsior de La Rambla y las playas de S'Agaró.

Era una comunidad pequeña en la que destacaban varios pintores, como la ucrania Chana Orloff, a través de la cual vinieron Hélene Grunhoff y Serge Charchoune, o la también pintora Olga Sacharoff, que murió en su casa del Putxet en 1967. Un colectivo muy discreto, al que se añadirían linajes como el de los príncipes Demidoff; una dinastía de ricos mecenas cuya historia fue recopilada -hace algunos años- por una de sus parientas barcelonesas. Así como algún familiar del duque Vitte o el hijo de Vladimir Lamsdorff -ministro de Asuntos Exteriores de Nicolás II-, conocido abogado y uno de los traductores de Solzhenitsin al castellano.

En general, sus descendientes no parecen muy dados a las nostalgias prerrevolucionarias que tanto éxito desatan en la antigua Unión Soviética. Tampoco es la añoranza lo que hace reflexionar tan a menudo a Bezsonoff sobre su historia personal, sino más bien la pura estupefacción. Este "francés que se está curando", que ama desaforadamente a Luis Mariano, a Rusia y a Francia (por este orden), se muestra, sin embargo -con su estilo siempre atrabiliario y sentencioso-, como alguien al que la melancolía no ciega hasta el punto de borrar sus contradicciones. "Yo no perdono nada porque lo recuerdo todo", pura dialéctica de la memoria para estos tiempos que corren.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Una educació francesa

0 comentaris коментарии

el 23-03-2009 07:25

Article de Valèria GAILLARD EL PUNT 23/03/2009

Joan-Daniel Bezsonoff: «Sóc francès, però m'estic curant»

L'escriptor s'endinsa en l'univers contradictori dels seus referents culturals a «Una educació francesa»

23/03/09 02:00 - Barcelona - valèria gaillard

Joan-Daniel Bezsonoff, dimecres passat, durant la presentació del llibre./ Foto: GABRIEL MASSANA.

Barcelona

«Una educació francesa (L'Avenç) no és pas una autobiografia, tot i que hi parli molt de mi mateix», adverteix Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre, un encàrrec del director de la revista L'Avenç, Josep Maria Muñoz, recull una sèrie d'articles sobre els seus referents culturals, a cavall entre una educació francesa i una de catalana, i acaben dibuixant en conjunt la seva relació amor-odi amb França. L'Algèria francesa, l'anglès, els castells, el català, els francòfons... són uns quants dels capítols que ressegueixen les dèries de Bezsnoff, que diu sense pèls a la llengua i amb un deix nostàlgic: «Sóc francès, però m'estic curant.»

«Aquí hi ha molts intel·lectuals que es pensen que coneixen França i els francesos, i són collonades. Volia explicar el que és realment l'educació francesa.» A causa del debat generat a la Fira de Frankfurt, sobre qui són els escriptors catalans (els que escriuen en català o els que són nascuts a Catalunya, independentment de si escriuen en castellà), Bezsonoff, com a autor català de nacionalitat francesa es pronuncia clarament: «L'escriptor català és el que escriu en català.» Sobre les contradiccions de la identitat, també en parla en el llibre i recull una anècdota ben sucosa d'un viatge que va fer a Salamanca. Resulta que un vell que gastava aires de culte li va dir: «A ver... Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español. No reniegues de tus orígenes, coño...»

Bezsonoff considera que el llibre és un «homenatge» a França i una denúncia al republicanisme, que segons diu, «és insuportable». «Sembla que França s'hagi creat en la Revolució i tota la història anterior amb els seus reis no hagués existit mai; en fi, quan més va, més carlí em torno!» Com no podia ser de cap altra manera, i seguint l'empremta de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, del seu col·lega Joan-Lluís Lluís (a qui, per cert dedica el llibre), l'escriptor tracta de l'«odi» que senten els francesos per la llengua catalana. «Estic fart dels francòfils!», engega. Tot plegat, però, amaga una gran contradicció: «Tinc el record d'una França bonica que m'ha educat i creat, però ara sóc un renegat i vull mostrar el que han fet.» Per acabar-ho d'adobar, el novel·lista també té paraules crítiques per als catalans del sud (és a dir, els del Principat): «Molts es creuen superiors als catalans del nord.»

Aquesta mena d'«autobiografia temàtica» –com l'anomena–, suposa una cartografia personal i íntima d'una França que ha «educat» l'autor, de la mateixa manera que Frédéric Moreau rep la seva «educació sentimental» de (Bezsonoff és un lector devot de Flaubert). El llibre inclou un mapa amb la seva constel·lació de ciutats: Massy (al sud de París), Breisach am Rhein (prop d'Estrasburg), Briançon, Mende, Canes i Perpinyà, on viu actualment (concretament al poblet de Nils).

Al cap i a la fi, Bezsonoff considera que el llibre és «bastant trist» però té «pretensions humorístiques».

L'alternativa d'«Osborne»

Albert Sánchez Piñol, amic de l'escriptor nord-català, va presentar el llibre fa uns dies a la llibreria Laie de Barcelona. «El llibre m'ha servit molt per aprendre coses de Bezsonoff i de la Catalunya del Nord que no coneixia.» Segons l'autor de La pell freda, aquesta «suma de microrelats» permet entendre per què no és «casual» el procés d'assimilació de la Catalunya del Nord. «Mentre allà els oferien llibertat, igualtat i fraternitat, a Espanya t'oferien el toro d'Osborne!»

Seguint la teoria literària de Sánchez Piñol, segons la qual els escriptors es divideixen en xamànics i mediúmics (ell s'inclou en el grup dels xamànics) Bezsonoff és «un bitxo raríssim», ja que «barreja» les dues tendències: «En les seves històries el protagonista sempre és ell, com fa Gerónimo.»

Després d'Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), la propera novel·la de Bezsonoff, premi Casero el 2003 per La guerra dels cornuts, es titularà La malenconia dels oficials, una obra en què torna al paisatge d'Algèria, que ja va explorar a Les lletres d'amor no serveixen de res (1997) i a La presonera d'Alger (2002).

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Una educació francesa

0 comentaris коментарии

el 22-03-2009 12:42

Un catalán llamado Bezsonoff ANTONI PUIGVERD

Article d'Antoni Puigverd publicat al País, 7/04/2004

La literatura catalana no pasa por sus mejores tiempos. Se editan, sí, muchos libros, algunos de ellos bastante buenos (junto con una enorme cantidad de libros prescindibles o directamente malos). Aparecen con regularidad voces nuevas e interesantes. No faltan las reflexiones críticas (como las que contiene el último ensayo de Valentí Puig: L'os de Cuvier). Pero algo falla. Es como si la literatura en lengua catalana se alzara sobre cimientos de cartón piedra. El público culto en catalán brilla por su ausencia. Se dice que las editoriales están en bancarrota. Las facultades de letras son estrictamente necrófilas. El IEC, que debería ser nuestra Academia, está literariamente (y casi lingüísticamente) desaparecido. Las instituciones están en perpetuo baño maría. No existe sociedad literaria. Las polémicas entre escritores, cuando se producen, son de bolsillo o se refieren al bolsillo. Son bastantes, es cierto, los admirables individuos que siguen dando la vida por un adjetivo o se pelean duramente con las musas por una historia verdadera. Pero el aire que se respira está viciado y flota en el ambiente aquella máxima con la que Monzó, hace ya algunos años, remató uno de sus artículos más realistas: "El último, que apague la luz". De vez en cuando, sin embargo, alguien abre una ventana y penetra un poco aire nuevo. No hace falta que llegue con un gran libro bajo el brazo: basta que venga cargado de excéntricas vitaminas. Vitamínica es, ciertamente, la presencia de Joan-Daniel Bezsonoff, cuyo apellido suscita, ya de por sí, curiosidad. ¿De dónde sale un escritor en catalán con este apellido ruso? De Perpiñán. Gracias a este nieto de un ruso blanco exiliado que sobrevivió en París como taxista, el lector de la Cataluña sureña descubre, maravillado, escenarios completamente imprevistos para unas novelas en lengua propia: Saigón, el Magreb o las trincheras de la Primera Guerra Mundial. De estas trincheras habla precisamente La revolta dels cornuts, novela que desarrolla también, con buen rigor documental, la vida barcelonesa de aquellos años, observada por las miradas de un refinado diplomático francés y de un joven oficial militar del Rosellón. Conocí a Bezsonoff en la Llibreria 22 de Girona, durante la presentación de La guerra dels cornuts (ofició Vicenç Pagès, otro fabricante periférico de vitaminas). Tal como explicaba Jordi Puntí en las páginas del Quadern, La guerra dels cornuts, sin ser extraordinaria, es una novela interesante y amena que destila una notable y muy curiosa expresividad. Expresividad que deriva, por una parte, de la gracia con que Bezsonoff manipula el catalán del Rosellón y, por otra, de su estilo sentencioso, que bebe de la mejor tradición francesa". Traduzco, para que se hagan una idea, algunas de las sentencias que aparecen en boca de distintos personajes: "El onanismo es un humanismo". "Si no hiciéramos más que lo razonable, todos seríamos santos; y la vida un infierno". "La filosofía española es equiparable a la gastronomía de Londres". "La guerra es la única aventura de nuestro tiempo". Bezsonoff no sólo escribe de manera sentenciosa, también habla de esta forma. Y habla mucho, atropelladamente, con mezcla de pasión y razón, rellenando el discurso con todo tipo de referencias ideológicas y culturales, rebozándolo con gran aparato gestual. Maravillado ante este formidable parlanchín, decidí visitarlo en su Perpiñán para observarlo en su salsa. Me citó en un restaurante vietnamita, donde, según me dijo, comeríamos bien. Lo dijo un francés que escribe en catalán "por emmerder mon père"; quiero decir que la cena no respondió para nada al tópico refinamiento francés. Torrencialmente, sin parar de tragar, tan glotón como hablador, Bezsonoff empezó por la historia de su familia (en la que la sangre del ruso blanco exilado se mezcla en venas del Empordà y el Rosellón). Y siguió con las peleas de sus progenitores, su infancia en París con el padre, su juventud en Cannes con la madre, sus veranos en el Rosellón con los abuelos (de ahí el recuerdo de la lengua de los viejos como una especie de regresión infantil: "escribo en catalán y regreso al líquido amniótico"). Me habló del arcaico cantante Luis Mariano (de cuya asociación es miembro). De sus estudios de filología hispánica y francesa en Niza. De su pasión por Cervantes, Luis de León y García Márquez perfectamente mezclados con Gérard de Nerval, Céline y Proust. De sus ilusiones: "Quisiera ser el Frank Sinatra de las letras catalanas: Una gran voz al alcance de todos". De sus problemas: "¿Cómo puedes escribir después de Tolstoi y Flaubert? Somos enanos a su lado". Del teatro: "Este anacronismo tan encantador como el servicio militar". De la importancia de afiliarse a un buen escritor menor (el suyo es Jean Dutourd, del que me recomienda Les horreurs de l'amour (un título que le parece un pleonasmo). De sus problemas con las mujeres: "Clio y Clito son los dos temas de mis novelas: la musa y el clítoris". De la situación del catalán en Francia: "Un patués de lujo". De su interés por escribir en este patués: "Es una lengua virgen: tengo la sensación de ser el primer hombre que la coloniza". De sus aventuras en Valencia conversando sobre Ausiàs March con un taxista blavero. De su visión del mundo: "Todos somos el gabacho de alguien". De su ideal político: "Vivir a la catalana bajo una Administración a la francesa". De las costumbres españolas: "Hay dos tipos de españoles: el que llega tarde y el que llega muy tarde". De su visión de Cataluña: "Es un zombi: tiene el sabor de un estado pero no es un estado, igual que el Canada Dry, la bebida que simulaba ser alcohólica. Eso es una ventaja para el escritor, aunque sea una desgracia para el país". Idea que remata de manera deliciosamente ambigua: "Escribir en catalán es una prueba de orgullo extraordinaria".

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

imprimir

vincle

Els meus llibres

0 comentaris коментарии

el 22-03-2009 10:52

Gabriel Bibiloni

Us parlaré avui d'un llibre que totes les persones que s'interessen en la llengua catalana haurien de llegir. Llengua estàndart i variació lingüística publicat per l'editorial valenciana Tres I Quatre. Gabriel Bibiloni, professor ( ell rebutja el castellanisme catedràtic ) a la universitat de les Illes Balears, analitza amb precisió i claredat el concepte de llengua estàndart. Dóna definicions d'unes nocions bàsiques i precisa alhora l'estat de la qüestió. Posa una mica d'ordre en aquest domini massa sovint confús. Ja se sap que tots els catalans són filòlegs i de lingüística catalana tothom en sap...Al meu parer, la gran aportació de Bibiloni és la seva anàlisi del concepte de la interferència: " totes les paraules que han entrat en el català posem del segle XVI ençà han vingut de l'únic lloc d'on podien venir: de la llengua espanyola dominant ( i del francès al nord a partir del XVII )..." ( p.138 ) Bibiloni proposa de continuar l'obra de Fabra, modernitzant-la amb un " aggiornamento raonable " segons l'encertada expressió del malaguanyat Lluís Creixell. Per què el català deixi d'ésser una llengua subordinada, Bibiloni es mostra un partidari ( un altre castellanisme...Què hi farem? ) decidit de la dilució progressiva dels dialectes catalans en una sola i única llengua nacional. " L'ideal fóra que davant la lectura d'un text tothom veiés l'origen geogràfic de qui el llegís però no el de qui l'hagués escrit. " ( p.135 ) Sentimentalment, em costa de subscriure a afirmacions tan categòriques mes, intel·lectualment, crec que Bibiloni té raó. Sense caure en el cofoisme que impera actualment al Principat, denuncia la castellanització esgarrifosa del lèxic i de la fonètica catalans. Quantes vegades he parlat amb ell d'aquest drama al pati del liceu Renouvier! Hem arribat a la mateixa conclusió. Per què la nostra parla no es transformi en dialecte castellà, l'única solució és la creació d'un estat català amb una administració que introduiria a la llarga un vocabulari genuí però això són figues d'un altre paner. Si trobeu castellanismes que m'han escapat, no ho digueu pas a en Gabriel...

http://bibiloni.cat/blog/?p=484 el seu blog