Avui us parlaré d’en Claudi, ‘’ tonton Claude ‘’ que li deia quan era petit. El meu avi Jean Montalat l’adorava. Durant la seua primera nit a Nils de retorn del seu viatge de noces, en Claudi, encara infant, s’havia introduït dins la seua cambra i havia demanat desconcertat ‘’ Qui és aqueixa dona que és amb mon oncle ? ‘’
El meu avi m’havia transmès, com un heretatge, aquest afecte profund pel seu nebot. Quan era un mainatge, era, amb el padrí Jean, el meu idol, el meu mestre de vida i de català. Admirava la seua bellesa viril, el seu humor, la seua facilitat per relacionar-se amb la gent, la seua elegància, la seua intel·ligència aguda. Recordi que m’havia regalat el meu primer mètode de català, el del professor Llech Walter. Més tard, li vaig manllevar el seu diccionari de català que mai no li he tornat. Em sembla que aquest manlleu llarg fou fructuós. Adult, aquesta veneració es va transformar en amistat nodrida de passions comunes. La política, les llengües catalana i castellana, la cultura llatina. A en Claudi li agradaven els mots rars en les nostres dues llengües, les paradoxes, les bromes. Sovint dinàvem als petits restaurants de l’Empordà i de Girona. Li encantaven la paella dels dijous, l’ànec amb naps. En entrar sempre demanava ‘ que feu arròs ? ‘ Refèiem el món, parlàvem de Déu, comentàvem els darrers llibres que havíem llegit. S’estimava la vida i la vida l’estimava.
A dir veritat, tots l’estimàvem i cadascú podria evocar durant hores el seu propi Claudi, aquesta amistat que continua més enllà de la vida, de la nostra joventut i de la nostra pena.
Aujourd’hui, je vous parlerai de Claude, tonton Claude comme je l’appelais quand j’étais petit. Mon grand-père Jean Montalat l’adorait. Lors de sa première nuit à Nyls au retour de son voyage de noce, Claude petit garçon s’était introduit dans sa chambre et avait demandé interloqué
-->Qui és aquesta dona que és amb mon oncle ?-->Mon grand-père m’avait transmis, comme en héritage, cette affection profonde pour Claude. Quand j’étais petit, il était, avec mon grand-père Jean, mon idole, mon maître de vie et de catalan. J’admirais sa beauté, son humour, son aisance en société, son entregent, son intelligence déliée. Je me rappelle qu’il m’avait offert ma première méthode de catalan, celle du professeur Llech Walter. Plus tard, je lui empruntai son dictionnaire de catalan que je ne lui ai jamais rendu. Je crois que ce long emprunt fut fructueux. Adulte, cette vénération se transforma en amitié nourrie de passions communes. La politique, les langues catalane et espagnole, la culture latine. Claude aimait les mots rares dans nos deux langues, les paradoxes, les plaisanteries. Souvent nous allions manger dans les petits restaurants de l’Empordà et de Girona. Il adorait la paella du jeudi. Quand il entrait au restaurant il demandait toujours ‘ que feu arròs ? ‘ Nous refaisions le monde, parlions des derniers livres que nous avions lus. Il aimait la vie et la vie l’aimait.
Nous l'aimions tous et chacun pourrait évoquer pendant des heures son propre Claude, cette amitié qui continue au-delà de la vie, de notre jeunesse et de notre peine.
Aquest matí ha mort el meu oncle Claudi Sarrahy i Montalat. Amb el meu avi Joan, era el meu referent lingüístic. Em va regalar el meu primer mètode per perfeccionar-me en català.
Li vaig manllevar el meu primer diccionari de català que mai no li he tornat. Més que un parent, perdi un amic.
L’Indépendant, 14 de gener del 2018
Édith Piaf i Jean Cocteau van morir l’11 d’octubre del 1963. Acaben de deixar-nos Jean d’Ormesson i Johnny Hallyday. Malgrat el seu talent incontestable, a Jean d’O se’l coneixia sobretot com un conversador a la manera de Jacques Chazot, altra encarnació en el seu temps de la gràcia francesa. L’antic director de Le Figaro tenia prou intel·ligencia, cultura, luciditat i perspectiva històrica per envisar-se que, malgrat la seua incorporació a la Pléiade, mai no arribaria a la sola de Proust, de Flaubert sense parlar del seu tan admirat Chateaubriand. A la fi de la seua vida, demanava amb inquietud als seus amics si era un gran escriptor. Sabia que hi cabia més geni en un petit llibre sublim com Le diable au corps que en tota la seua obra. Pel que fa a Johnny qui el coneix enfora dels països francòfons ? Aneu a Girona i demaneu a la gent si li agraden les cançons de Hallyday. En canvi, un artista com Aznavour sí que gaudeix d’una fama mundial. De la Patagònia al Kamtxaka, trobareu admiradors seus. Existeixen versions de les cançons de Jacques Brel en moltes llengües. No vull ser desagradable i criticar un bon escriptor i un cantant popular molt simpàtics, però tot el xou que s’ha muntat arran de llur desaparició palesa la decadència francesa. Hem passat de Piaf a Johnny, de Cocteau a Jean d’O, del general De Gaulle al president Macron. Cada època té els herois que pot…
Autor: Iris Murdoch
Títol original: The Sea, the Sea
Premi Pulitzer 1978
Traducció de Laura Baena
Editorial del 1984
Per què és aconsellable
Perquè és una novel·la brillant, una paròdia de memòries que, més enllà del pastitx, s’endinsa pels secrets de l’ànima humana.
L’obra i l’autora
Iris Murdoch (1919-1999) filla d’anglesos establerts a Irlanda, va néixer a Dublín i va viure a Londres durant la seua joventut. Va cursar estudis de filosofia. Under the Net la seua primera novel·la es va publicar el 1954. Escriurà vint-i-cinc novel·les i obres teatrals.
Resum
El llibre es presenta com les memòries d’un actor anglès que s’ha retirat en una caseta vora mar. Rere els trets d’una vella del poble, reconeix la noia que va estimar adolescent.
Personatges principals
Charles Arrowby, el narrador, actor jubilat
Mary Hartley Smith, la xicota del narrador quan era adolescent
Ben Fitch, marit de la Hartley
James, militar jubilat, cosí del narrador
Titus, fill adoptiu de la Hartley
Lizzie, amiga del narrador
Rosina, amiga del narrador
L’obra i l’època
El llibre apareix com una parodia de les memòries d’actors. Amb ductilitat i un domini de la narració, Iris Murdoch ens proposa una gran novel·la sobre l’amor, la mort i la vida.
‘’ All right, you knew Mary a long time ago, but a long time ago is a long time ago. She doesn’t want to know you now, and I don’t want to start, see. You don’t have to see people now because you saw them once or went to school with them or what. ‘’
‘’ D’acord, antany vostè va conèixer la Mary, però antany és antany. Ara no el vol conèixer, i jo no vull començar, sap. Un no ha de veure gent ara perquè els va tractar antany o anava a l’escola amb ells o què. ‘’
‘’ Time can divorce us from the reality of people, it can separate us from people and turn them into ghosts. Or rather it is us who turn them into ghosts and demons. Some kinds of fruitless preoccupations with the past can create such simulacre, and they can exercise power, like those heroes at Troy fighting for a phantom Helen. ‘’
‘’ El temps ens pot fer divorciar de la realitat de la gent. Ens pot separar de la gent i convertir-la en fantasmes. O som més aviat nosaltres que els convertim en fantasmes i dimonis. Algunes obsessions estèrils lligades al passat poden crear simulacres i poden poderejar, com aquests herois de Troia lluitant pel fantasma d’Helena. ‘’
‘’ Your love for this girl, when she was a girl, was put by schock into a state of suspended-animation. Now the shock of meeting her again has led you to re-enact all your old feelings for her. It’s a mental charade, a necessary one perhaps, it has its own necessity, but not like what you think. ‘’
‘’ El teu amor per aquesta noia, quan era una noia, s’ha trobat, sota l’efecte del xoc, en estat de coma. Ara el xoc de reveure-la t’ha portat a tornar a representar tots els sentiments que t’inspirava antany. És una xarada mental, necessària potser, però no és el que penses. ‘’
‘’ Love makes nonsense of that sort of mean psychology. You seem unable to imagine that love can endure. But just that endurance belongs to its miraculous nature. ‘’
‘’ L’amor converteix en absurditat aquesta mena de psicologia. Sembles incapaç d’imaginar que l’amor pugui sobreviure. Quan és justament aquesta aptitud a sobreviure que pertany a la seua natura miraculosa. ‘’
‘’ I have battered destructively and in vain upon the mistery of someone else’s life and must cease at least. ‘’
‘’ M’he abocat en una lluita destructora i vana contra el misteri de la vida d’una altra persona, i és hora que pari. ‘’
<!--EndFragment-->
Autor: Jean-Didier Wolfromm
Títol original: Diane Lanster
Premi Interallié 1978
Que jo sàpiga no existeix cap traducció catalana o castellana d’aquesta novel·la.
Per què és aconsellable
Perquè és molt més que una educació sentimental, obre reflexions sobre els valors, explícits i sobreentesos, en què es basa la societat.
L’obra i l’autor
Jean-Didier Wolfromm (1941-1994) crític literari al Magazine littéraire, a France-Soir i al prestigiós programa radiofònic Le Masque et la plume, Wolfromm va publicar tres novel·les Lueur de plomb (1963), Diane Lanster (1978) Premi Interallié i La leçon inaugurale (1989). Patia d’al·lèrgie i d’un èczema crònic.
Resum
Sota la forma d’una lletra d’adéu, el llibre narra la història d’un amor impossible emmarcada en la fi dels anys 1950 a París.
Personatges principals
Thierry, el narrador
Diane Lanster, amiga del narrador que n’està enamorat
Noël Dancre, amic del narrador
Nadine Gauthiot, amiga del narrador i de la Diane
Jérôme Lanster, germà de la Diane
L’obra i l’època
Dos anys després, en Thierry escriu una lletra a Diane i li confessa el seu amor. Més enllà del cinisme del narrador i de l’evocació d’una època, se sent el cant de la tendresa, el silenci de la confessió i una passió d’un altre temps.
Je vais tâcher de garder mon humour, j’ai tant de choses à vous révéler, à vous démontrer. Pour ce qui est des ravages, Diane: mission accomplie.
‘’ Miraré de conservar el meu humor, tinc tantes coses a revelar-vos, a demostrar-vos. Pel que fa als estralls, Diane, missió complerta. ‘’
‘’ Je vous parlais à la deuxième personne du pluriel parce que soudain nous étions deux. J’ai tutoyé Nadine très rapidement, mais vous, mais vous, vous étiez vous, une autre, ailleurs, à part. La langue française nous offre ce choix et nous n’en profitons pas assez. On n’avait pas au premier abord l’idée de vous tutoyer, mais plus on vous connaissait, Diane, moins en avait envie. ‘’
‘’ Us parlava a la segona persona del plural perquè de sobte érem dos. Vaig tutejar la Nadine molt aviat però vós, però vós, éreu vós, una altra, en un altre lloc, a part. La llengua francesa ens ofereix aquesta tria i no ens n’aprofitem prou. Un de primer moment no tenia la idea de dir-vos tu, però com més us coneixia menys en tenia ganes. ‘’
Elle était grande, Diane, plus que moi même assise, son pantalon de velours touchait presque ma jambe. Vous étiez là, posée à côté de moi muette et pour la première fois de ma vie je compris, dans la fraîcheur du soir, dans cette lumière du premier printemps, que vous étiez belle. Je ne vous voyais pas mais je ne vous ai peut-être jamais mieux regardée qu’à cet instant précis.
‘’ Era alta, la Diane, molt més que jo, asseguda i tot, els seus pantalons de vellut quasi em tocaven la cama. Éreu aquí, instal·lada vora meu muda i per primer cop en ma vida vaig comprendre, en la frescor del vespre, en aquella llum de la primera primavera, que éreu bonica. No us veia pas, però potser mai no la vaig mirar tant com en aquell instant precís. ‘’
Comme tous ceux qui ne lisent rien, elle disait toujours d'un auteur: "J'ai relu ... J'ai relu Montesquieu."
Com tots els que no llegeixen res, ella sempre deia d’un autor: ‘’ he rellegit...He rellegit Montesquieu. ‘‘
Page après page, je vous ai suicidée.
Pàgina rere pàgina, us he suïcidat.
Nous ne nous reverrons plus, je n’en ai ni la tentation ni la crainte, mais, jusqu’à présent, je n’ai aimé que vous, Diane Lanster.
No ens tornarem a veure mai més. No en tinc ni la temptació ni el temor, però sou l’única persona que he estimat, Diane Lanster.
L’any 1983, la televisió va emetre una adaptació de Jacques Queysanne. El repartiment és aquest:
Diane Lanster Anicée Alvina
Thierry Jacques Spiesser
Nadine Jacqueline Parent
Noël Philippe Deplanche
Jérôme Lanster Didier Clerc
Autor: Dino Buzzati
Títol original: Un amore
Que jo sàpiga no existeix cap traducció catalana d’aquesta novel·la.
L’editorial Gardir va publicar una traducció castellana del llibre.
Per què és aconsellable
Perquè és una obra mestra, molt diferent de les altres obres de l’autor, que descriu amb sensualitat i delicadesa els estralls de la passió amorosa.
L’obra i l’autor
Dino Buzzati (1941-1972) és un dels autors italians del segle XX més originals. Va escriure cròniques al Corriere della Sera. Va assolir una fama mundial amb la novel·la El desert dels tàrtars.
Resum
El llibre narra la història d’un amor impossible entre un arquitecte madur i una jove prostituta en el Milà del 1960.
Personatges principals
Antonio Dorigo, arquitecte enamorat l narrador
Laide, prostituta
Signora Ermelina, ‘‘madame” que presenta la Laide a en Dorrigo
L’obra i l’època
Més enllà de la passió d’Antonio, Buzzati pinta amb un gran talent la ciutat de Milà que apareix com el retrat d’una Babilònia moderna al començamet dels anys 1960.
“”Ma a questo punto gli veniva la rabbia della rabbia? Perché se la prendeva così? Perché stava a smangiarsi il fegato?’’
‘’ En aquell punt, però, li venia una ràbia incontrolable. Per què s’ho agafava així? Per què es posava pedres al fetge? ‘’
‘’ Già in passato, piú di una volta, aveva constato la incredibile potenza dell’amore, capace di riannodare, con infinita sagacia e pazienzia, attraverso vertiginose catene di apparenti casi, due sottilissimi fili che si erano persi nella confuzione della vita, da un capo all’altro del mondo. ‘’
‘’ Ja en el passat, més d’una vegada, havia constatat la increïble potència de l’amor, capaç de lligar de nou, amb una sagacitat infinita i paciència, a través de vertiginoses cadenes d’atzars aparents, dos fils molt fins que s’havien perdut en la confusió de la vida, d’una punta a l’altra del món. ‘’
‘’ Meglio così, pensava soddisfatto, farsi desiderare è sempre la tattica migliore. ‘’
‘’ Millor així, pensava satisfet, fer-se desitjar és sempre la millor tàctica. ‘’
‘’ L’idea di andare a prendere Laide in un’automobile scoperta, tipo sport, rinfrancò Antonio. Di queste stupidissime illusioni è fatta la nosta vita, in fondo. ‘’
‘’ La idea d’anar a recollir la Laide en un automòbil cobert, tipus esport, va animar l’Antonio. D’aquestes il·lusions molt estúpides està feta la nostra vida, en el fons.’’
‘’ Solo adesso, finalmente, si rendeva conto del segreto. Un segreto molto semplice: l’amore. Tutto ciò que ci affascina nel mondo inanimato, i boschi, le pianure, i fiumi, le montagne, i mari, le valli, le steppe, di più, di più, le città, i palazzi, le pietre, di più, il cielo, i tramonti, le tempeste, di più, la neve, di più, la notte, le stelle, il vento, tutte queste cose, di per sé vuote e indifferenti, si caricano di significato umano perché, senza che noi lo sospettiamo, contengono un presentimento d’amore. ‘’
‘’ Només ara, finalment, s’adonava del secret. Un secret molt senzill: l’amor. Tot allò que ens fascina en el món inanimat, els boscos, les planes, els rius, les muntanyes, els mars, les valls, les estepes, encara més, les ciutats, els palaus, les pedres, encara més, el cel, les postes de sol, les tempestes, encara més, la neu, encara, la nit, els estels, el vent, totes aquestes coses, buides i indiferents per si mateixes, es carregaven d’un significat humà perquè, sense que ho sospitem, contenen un pressentiment d’amor. ‘’
‘’ Ti sei ostinato in un gioco sconosciuto che non era per te? Ti sei creduto di poter tornaré bambino? Ci voleva altra faccia che la tua. La partita è chiusa, il conto torna. Le porte che si chiudono, la solitudine, il vuoto, il deserto, i muti singhiozzi che non udrà nessuno. ‘’
‘’ T’has obstinat en un joc desconegut que no era per ti? T’has cregut que podries tornar a ser un nen? Calia tenir una altra cara que la teva. El partit s’ha acabat, el compte ha sortit rodó. Les portes que es tanquen, la solitud, el buit, el desert, els sanglots muts que no sentirà ningú. ‘’
.
L’any 1965, Gianni Vernuccio va realitzar Un amore, adaptació cinematogràfica de la novel·la. El repartiment és aquest:
Antonio Dorrigo Rossano Brazzi
Laide Agnès Spaak
Ermelina Marisa Merlini
<!--EndFragment-->
Autor: Jean Dutourd
Títol original: Les horreurs de l’amour
Per què és aconsellable
Perquè sota l’aparença d’un adulteri parisenc, és una història universal, plena d’humanitat.
L’obra i l’autor
Jean Dutourd (1920-12011) va néixer a París. Presoner durant la campanya del 1940, s’escapa i pot tornar a França. El 1942 s’allista a la Resistència. A la fi de la guerra s’instal·la a Londres on aprèn l’anglès. De retorn a París, treballa per les edicions Gallimard i escriu editorials a France Soir. Guanya el premi Interalliés amb la novel·la Au bon beurre. Membre de l’Académie française.
Resum
El llibre es presenta com un llarg diàleg on dos amics evoquen un diputat enamorat de la seva secretària.
Personatges principals
Edouard Roberti, diputat enamorat de la Solange
Solange Mignot, amant d’Edouard Roberti
Agnès, dona de Roberti
Valentin Mignot, germà de la Solange
‘’ Les femmes choisissent et les hommes obtempèrent.’’
‘’ Les dones escullen i els homes obtemperen. ‘’
‘’ L’enfer, ce serait tout simplement la réalisation pour l’éternité des désirs qui ont occupé les hommes de leur vivant. ‘’
‘’ L’infern seria senzillament la realització per l’eternitat dels desigs que han ocupat els homes en vida seva. ‘’
‘’ L’amour demande des loisirs. Pas de loisirs, pas d’amour.’’
‘’ L’amor demana lleures. Cap lleure, cap amor. ‘’
‘’ Etre amoureux est ridicule. ‘’
‘’ Estar enamorat és ridícul. ‘’
‘’ Il savait que la première chose à faire, c’est de boucher l’horizon de celles qu’on aime ou qu’on veut posséder, de se dresser entre elles et l’univers, de les obséder. C’est le cadeau auquel elles sont le plus sensibles. Cela tient à leur nature. Quelqu’un qui les recherche assidûment, sans discrétion, qui les dérange sans cesse par des lettres, est sûr d’être toujours bien reçu. Leur tolérance à ce sujet est surprenante. ‘’
‘’ Ja sabia que el primer que s’ha de fer, és tapar l’horitzó de les que estimem ou que volem posseir, d’aixecar entre elles i l’univers, d’obsedir-les. Aquest és el regal que aprecien més. Això ve de la seva natura. Algú que les recerca assíduament, sense discreció, que les molesta sense parar amb cartes, està segur que sempre el rebran. La seva tolerància sobre aquest punt és sorprenent. ‘’
‘’ C’est pourquoi les amours contrariées sont si tenaces, en général. Tout ce que l’on ne voit pas de l’être aimé, on le remplace par de la poésie. ‘’
‘’ És per això que els amors incorrespostos solen ser tenaços. Tot allò que no veiem de la persona estimada, ho substituïm amb poesia. ‘’
‘’ Cette poésie poignante et exquise de l’attente, de l’absence, de la solitude amoureuse, dont son âme avait sans doute besoin. ‘’
‘’ Aquesta poesia punyent i exquisida de l’espera, de l’absència, de la solitud amorosa, que necessitava sens dubte la seva ànima. ‘’
‘’ Un chagrin d’amour cela s’organise et cela se savoure.’’
‘’ Això que en diuen una pena d’amor s’organitza i s’assaboreix. ‘’
‘’ Mais à vingt-cinq ans, on supporte tout. Le cœur est aussi résistant que le corps. On est fort tolerant aussi. On croit qu’il faut avoir de la patience, qu’il ne faut pas se fier aux apparences, qu’il faut persévérer dans les entreprises, que l’on est toujours récompensé de son endurance. On a de la peine, enfin, à admettre que l’on s’est bercé d’illusions, que l’on s’est trompé. On s’acharne à rendre vrai ce que tout proclame faux. ‘’
‘’ A vint-i-cinc anys, però, ho aguantem tot. El cor és tan resistent com el cos. Som molt tolerants també. Creiem que cal tenir paciència, que no cal fiar-se de les aparences, que cal perseverar en les empreses, que sempre estem recompensats per la nostra resistència. Ens costa, per fi, admetre que ens fet il·lusions, que ens hem equivocat. Ens acarnissem fer veritat allò que tot proclama fals.’’
Autor: Graham Greene
Títol original: The End of the Affair.
Que jo sàpiga no existeix cap traducció catalana publicada d’aquesta novel·la. El 1955 va sortir, a l’editorial Edhasa, una traducció castellana de Ricardo Baeza sota el títol de El fin de la aventura.
Per què és aconsellable
Perquè és una reflexió apassionant i apassionada sobre l’amor, la malaltia i Déu. Potser la millor novel·la de l’autor.
L’obra i l’autor
Graham Greene (1904-1991) considerat com un dels meus millors autors anglesos del segle XX. La gran aventura de la seua vida fou la seua conversió al catolicisme. Els seus nombrosos viatges van nodrir la seua novel·lística. Els rocs de Brighton (1938), El poder i la glòria (1940), El tercer home (1949), L’americà pacífic (1955), El nostre home a l’Havana (1958)
Resum
A Londres, a la fi de la Segona Guerra mundial, Morris Bendrix, escriptor de professió, topa amb el seu amic Henry Miles, diplomàtic, que no havia vist de dos anys ençà. Es va casar amb la Sarah, que va ser l’amant del novel·lista durant la guerra i va abandonar-lo després d’un bombardeig, sense cap explicació. I ara què fa ? Estima un altre home ?
Personatges principals
Sarah Miles, amant del narrador
Maurice Bendrix, el narrador, amant de Sarah
Henry Miles, marit de Sarah
Sr Parkis, detectiu contractat per Bendrix
Mossèn Richard, confessor de Sarah
L’obra i l’època
Aquesta història d’amor molt emocionant transcorre en temps de guerra. Déu és el gran personatge invisible de la novel·la.
“ I measured love by the extent of my jealousy.”
‘’ Mesurava l’amor per l’extensió de la meua gelosia. ‘’
‘’ what kinf of friend ? and it pleased me. For I was a human being to her and not a writer. ‘’
‘’ quina mena d’amistat ? i m’agradava perquè per ella era una persona i no un escriptor. ‘’
“I can never think of you as a friend.”
‘’ Mai no et podré considerar com una amiga. ‘’
“As long as one suffers one lives.”
‘’ Mentre un pateix, un viu. ‘’
“O God, You've done enough, You've robbed me of enough, I'm too tired and old to learn to love, leave me alone for ever.”
‘’ O Senyor, me n’heu fet prou. M’heu robat prou. Sóc massa vell i massa cansat per aprendre a estimar, deixeu-me tranquil per sempre més. ‘
Pel que sé, existeixen dues adaptacions cinematogràfiques de la novel·la.
The End of the Affair amb el mateix nom que l’obra original..
La primera d’Edward Dmytryk es va estrenar el 1955. Els actors principals són Deborah Kerr, Van Johnson i John Mills
Déu sap com m’agrada el cinema dels anys 1950, però la versió dels 1999 realitzada per Neil Jordan em sembla molt superior a la primera versió. Limitat per la censura, l’amor entre els dos joves no es percep en la seua plenitud en la primera versio en a qual els dos enamorats es fan un petó amb prou feines. A la versió recent, Julianne Moore i Ralph Fiennes són admirables. La música, en particular la cançó Haunted heart interpretada per Joe Stafford, contribueix a la màgia del film.
1. vicent le 13-03-2018 à 20:30:11
"Sin duda un detective debe considerar tan importante como un novelista el reunir todo el material, por trivial que parezca, antes de determinar los datos significativos. Pero, ¡qué difícil la selección, la determinación del verdadero tema!"
El final de la aventura, Graham Greene.
Autor: Marcel Pagnol
Títol original: La petite fille aux yeux sombres
Per què és aconsellable
Perquè en aquesta novella juvenil ja apareixen l’estil de Marcel Pagnol, el seu amor per Marsella.
L’obra i l’autor
Marcel Pagnol (1895-1974) va néixer a Aubanha (Aubagne) als afores de Marsella, fill d’un mestre d’escola. Arran d’aquesta naixença ja trobem dos dels temes majors de la seua obra. La Provença i l’escola de la República. La petite fille aux yeux sombres es va publicar el 1921 a la revista cultural Fortunio que dirigia Pagnol.
Resum
Cap el 1900, tres amics són feliços de viure a Marsella que consideren la ciutat més bonica del món. L’un d’ells s’enamora d’una noia misteriosa. Què valen totes les teories filosòfiques quan veus passar cada dia, a la mateixa hora, discreta i silenciosa, una noia d’ulls foscos?
Personatges principals
Louis-Irénée Peluque, guardià al jardí zoològic de Marsella
Félix-Antoine Grasset, poeta i filòsof
Jacques Panier, empleat en una petita editorial, enamorat de la noia dels ulls foscos
L’obra i l’època
Més enllà de la història d’amor, el llibre apareix com una evocació molt precisa de la ciutat de Marsella al començament del segle XX. L’autor ens dóna moltes precisions. Els llocs de l’acció són:
el boulevard Philipon
el boulevard Longchamp
la rue Terrusse
el boulevard Mérentié actualment boulevard Eugène-Pierre
la rue Saint-Savournin
el cours Devilliers actualment cours Franklin Roosevelt
el boulevard Chave
la rue Consolat
la rue Thiers
la rue du Loisir
les Allées de Meilhan part superior de la Canebière
le cours Pierre Puget
le cours du Chapitre actualment boulevard de la Libération
place de la Bourse
el boulevard Cassini
el boulevard de la Madeleine
la rue Ferrari
‘’ Il n’y a que les petits garçons ou les petites filles pour croire l’amour éternel. Une séparation prolongée détruit n’importe quel amour. Mais un rapprochement et la satisfaction du désir amoureux est un remède bien agréable, et beaucoup plus rapide. Un amour heureux dure six mois; un amour malheureux peut durer six ans. ‘’
‘’ Només els nens o les nenes creuen en l’amor etern. Una separació prolongada destrueix qualsevol amor. Però un acostament i la satisfacció del desig amorós és un remei d’allò més agradable, i molt més ràpid. Un amor feliç dura sis mesos; un amor infeliç pot durar sis anys. ‘’
‘’ Telle qu’elle était jadis, elle n’eût jamais oublié...Mais elle n’est plus elle, Jacques...Et si ce souvenir est resté dans sa mémoire, elle ne le comprend plus, elle n’en sait plus l’inégalable valeur...Elle m’a semblé bien satisfaite...Et même, si elle quittait tout pour te suivre, crois-tu revivre la nuit divine? Où est ta jeunesse? Jacques, Jacques, les secondes que tue la pendule sont bien mortes, mortes pour jamais...Ta vue ne réveillerait pas en elle la jeune fille aux yeux sombres: on réveille les gens qui dorment: on ne réveille pas les morts...’’
‘’ Tal com era antany, ella mai no hauria oblidat...Però ja no és ella, Jacques...I si aquest record se li ha quedat en la seua memòria, ja no l’entén, ja no en sap el valor l’inigualable...M’ha semblat molt satisfeta...I fins i tot, si ho deixés tot per seguir-te, creus que tornaràs a viure la nit divina? On és la teua joventut? Jacques, Jacques, els segons que mata el rellotge han mort, han mort per sempre...La teua vista no desvetllaria dins seu la noia dels ulls foscos: hom desvetlla la gent que dorm: hom no desvetlla els morts...’’
Existeix una adaptació de la novel·la sota la forma d’un curt metratge de Roger Canto visible a Youtube.
Comentaris/ коментарии