Avui us parlaré d’en Claudi, ‘’ tonton Claude ‘’ que li deia quan era petit. El meu avi Jean Montalat l’adorava. Durant la seua primera nit a Nils de retorn del seu viatge de noces, en Claudi, encara infant, s’havia introduït dins la seua cambra i havia demanat desconcertat ‘’ Qui és aqueixa dona que és amb mon oncle ? ‘’
El meu avi m’havia transmès, com un heretatge, aquest afecte profund pel seu nebot. Quan era un mainatge, era, amb el padrí Jean, el meu idol, el meu mestre de vida i de català. Admirava la seua bellesa viril, el seu humor, la seua facilitat per relacionar-se amb la gent, la seua elegància, la seua intel·ligència aguda. Recordi que m’havia regalat el meu primer mètode de català, el del professor Llech Walter. Més tard, li vaig manllevar el seu diccionari de català que mai no li he tornat. Em sembla que aquest manlleu llarg fou fructuós. Adult, aquesta veneració es va transformar en amistat nodrida de passions comunes. La política, les llengües catalana i castellana, la cultura llatina. A en Claudi li agradaven els mots rars en les nostres dues llengües, les paradoxes, les bromes. Sovint dinàvem als petits restaurants de l’Empordà i de Girona. Li encantaven la paella dels dijous, l’ànec amb naps. En entrar sempre demanava ‘ que feu arròs ? ‘ Refèiem el món, parlàvem de Déu, comentàvem els darrers llibres que havíem llegit. S’estimava la vida i la vida l’estimava.
A dir veritat, tots l’estimàvem i cadascú podria evocar durant hores el seu propi Claudi, aquesta amistat que continua més enllà de la vida, de la nostra joventut i de la nostra pena.