VEF Blog

Voltaire

Càndid o l'optimisme

traducció de Jordi Llovet

Il·lustracions de Quentin Blake

Blackie Books

Si no tinc res en contra de França i dels francesos, us haig de confessar que no m'agrada gaire llur república. Ens va exterminar així com els nostres germans occitans i els nostres amics bascos, bretons, flamencs, alsacians i corsos en nom dels drets humans. Què voleu que us digui? Per mi, la revolució francesa és indissociable de la dringadissa de la guillotina. El famós segle de les llums no em fa pas saltironejar d'alegria. Reconec, però, que mai no es va escriure un francès tan pur com en aquell temps. Voltaire en constitueix l'exemple paradigmàtic. M'impressionen l'orgull admirable, la dedicació insensata d'un traductor com Jordi Llovet que es confronta amb la llengua de Voltaire i mira de transmetre'n les gúspires al lector català. ' Notre langue un peu sèche, et sans inversions, / Peut-elle subjuguer les autres nations? ' (La nostra llengua un poc seca, i sense inversions, / pot subjugar les altres nacions?)

Voltaire, escriptor genial, era un mal jutge. Considerava Càndid com una 'collonada' (sic) i es pensava que passaria a la posteritat gràcies a les seues tragèdies que ningú ja no llegeix i la seua poesia —il·legible, llevat d'alguns versos harmoniosos com ' Je t'écris aujourd'hui, voluptueux Horace, / À toi qui respiras la mollesse et la grâce, / Qui, facile en tes vers, et gai dans tes discours, / Chantas les doux loisirs, les vins, et les amours, ' ( T'escric avui, voluptuós Horaci, / a tu que vas respirar la mol·lície i la gràcia, / que, fàcil en els teus versos, i alegre en els teus discursos, / vas cantar els dolços lleures, els vins, i els amors,) 

Càndid és una màquina de guerra contra l'optimisme. Més que Leibniz, l'autor ataca Christian Wolff, el seu epígon. Com podríem oblidar aquesta definició?

' L'optimisme c'est la rage de soutenir que tout est bien quand on est mal. ' El president Hollande i els seus ministres podrien meditar-la. Càndid dóna la volta al món i cada etapa l'encara amb una nova monstruositat. La guerra, la inquisició, les violacions, l'esclavitud, la ingratitud, la mort de l'amor. A tot arreu, la mateixa crueltat, la mateixa imbecil·litat, la mateixa inhumanitat.

Amb un somriure, el somriure dels músics del Titanic que continuaven tocant valsos mentre el paquebot s'enfonsava, Voltaire riu. Un riure atroç que ens persegueix. Massa lúcid per proposar cap lliçó, més modest que Jean-Jacques Rousseau, Voltaire ens dóna un consell senzill. ' Il faut cultiver notre jardin. ' (Cal conrear el nostre hort.)

       Jusqu'à l'été 1944, Königsberg, patrie de Kant était une très belle ville. Elle possédaitt un patrimoine exceptionnel, la plus grande bibliothèque d'Europe et un centre historique intact, préservé des guerres depuis huit siècles.

     Depuis janvier 1945, il n'en reste à peu près rien, sauf quelques villas en banlieue, la tombe d'Emmanuel Kant et quelques bâtiments. L'Armée Rouge a conquis la Prusse orientale et le nord de la province a été incorporé à l'URSS. On expulsa les derniers Allemands qui y étaient restés. Königsberg est devenu Kaliningrad. De huit siècles de présence allemande il ne demeure presque rien à la surface hormis la cathédrale.

   Cependant, chaque fois que l'on effectue des fouilles quelque part dans la ville, le passé germanique resurgit comme Tenochtitlan qui dort sous Mexico. Sous les ruines du château de Königsberg, où l'on couronnait les rois de Prusse, se trouverait encore la célèbre Chambre d'Ambre Depuis la fin de la Seconde Guerre mondiale, de nombreuses villes sont revenues à la vie comme Dresde, Varsovie, Beauvais, Breslau (alias Wroclaw) telles qu'elles étaient en 1939.

    Certains amoureux de Königsberg ont fait un rêve. Ils voudraient reconstruire le centre de la vieille ville, maintenant occupée par des jardins, des terrains-vagues et des avenues soviétiques. L'architecte russe Arthur Samitz dirige ce projet gigantesque qui pourrait attirer des milliers de touristes nostalgiques. Jetez un coup d'œil sur son site et vous pourrez vous faire une idée de la splendeur de la ville. https://www.youtube.com/watch?v=4OoQRyd5mkU

     Peut-être les rêves peuvent-ils se transformer en pierres.

E-notícies, 16/08/2014

Fins a l'estiu de l'any 1944, Königsberg, la pàtria d'Immanuel Kant, era una ciutat molt bonica. Posseïa un patrimoni exepcional, la més gran llibreria d'Europa i un casc antic intacte, preservat de les guerres de vuit segles ençà.

Des del gener del 1945 no en queda quasi res, llevat d'algunes vil·les als afores, de la tomba de Kant i pocs edificis. L'Exèrcit Roig va conquerir la Prússia Oriental i el nord de la província es va incorporar a l'URSS. Van expulsar els darrers alemanys que hi havien restat. Königsberg va esdevenir Kaliningrad. De vuit segles de presència alemanya no queda quasi res a la superfície tret de la catedral.

Ara, cada cop que fan excavacions en algun lloc de la ciutat, tot el passat germànic ressorgeix com Tenochtitlan que dorm sota la Ciutat de Mèxic. Sota les ruïnes del castell de Königsberg,on es coronaven els reis de Prússia, encara es trobaria la famosa Cambra d'Ambre D'ençà de la fi de la segona guerra mundial, moltes ciutats han tornat a néixer com Dresden, Varsòvia, Beauvais, Breslau (àlies Wrocław) tals com eren el 1939.

Uns enamorats de Königsberg han fet un somni. Voldrien reconstruir l'antic centre de la ciutat, ocupat actualment per jardins, solars i avingudes soviètiques. L'arquitecte rus Arthur Samitz encapçala aquest projecte gegantí que podria atreure milers de turistes nostàlgics. Doneu un cop d'ull a la seva web i podreu fer-vos una idea de l'esplendor de la ciutat. https://www.youtube.com/watch?v=4OoQRyd5mkU

Potser els somnis poden transformar-se en pedres. 

Cinquanta anys és una bona edat per fer un balanç. Uns gegants com Gustave Flaubert, Lev Tolstoi, Marcel Proust, Clarín, Henry de Montherlant m'han impressionat, però l'escriptor que m'ha influït més deu ser Pierre Benoit. Aquest novel·lista mig oblidat inaugurà Le Livre de Poche, col·lecció sense la qual un autor no existeix a França. Si no hi surts, pots plegar. Pierre Benoit té alguna obra traduïda al català (El pas dels gegants) i quasi totes les novel·les al castellà. És el novel·lista de l'aventura, del somni, de l'exotisme, de les colònies i també del país natal. Sense pretendre revolucionar la història de la literatura, va saber seduir generacions de lectors, com un bon artesà, amb llibres populars i dignes alhora.

Xavier Deulonder i Camins

Els reis destronats

Llibres de l'Índex, juny del 2014

251 pàgines

A la darrera escena de Topaze, una obra teatral on Marcel Pagnol denuncia la prevaricació, Topaze declara al seu amic Tamise ' Tu n'es pas un de ceux qui nourrissent la flamme, mais tu la protèges de tes pauvres mains. ' (No ets un dels que nodreixen la flama, però la protegeixes amb les teves pobres mans.) Aquesta citació defineix perfectament el talent de l'historiador Xavier Deulonder i Camins. Els reis destronats, la seva última monografia, m'ha encantat.

En un país normal, Deulonder s'hauria fet ric amb els seus llibres de divulgació històrica. Si més no a França...La seva trajectòria em recorda la feina tossuda d'Alain Decaux i André Castelot que, any rere any, han permès a generacions de francesos de conèixer millor la història. Aquest estudi dels reis que han perdut llur corona és tot un passeig per l'Europa d'antany. Amb frases precises, un humor discret, analisis d'alt nivell, Deulonder sap orientar-nos per la selva dinàstica. Subratlla la ' ineptitud política ' ( pàg 27) de Nicolau II: ' no es desentengué pas dels afers de govern; ara bé, per la seva educació, intel·ligència i temperament, no disposava pas de les capacitats necessàries per dirigir la política d'un país i, menys encara, de fer-ho d'una manera personal i directa tal com com li dictava el seu model d'autòcrata moscovita. ' ( ibid)

Al meu parer, l'autor potser no insisteix prou en la tragèdia que va constituir l'assassinat de Stolypin el 1911, únic polític capaç de modernitzar i salvar la monarquia. En un món ben fet, Nicolau II hauria estat tinent de la guàrdia imperial. Si el pobre Lluís XVI no es podia valer de la Revolució Anglesa, el Tsar coneixia el precedent de la Revolució Francesa. Com ho deia Dalí en un estirabot profundíssim. ' La Revolució Russa és la Revolució Francesa que arriba tard, per culpa del fred. ' Deulonder sap evocar amb humanitat la santa figura de l'emperador Carles d'Àustria.

Amb anècdotes ben triades ens permet copsar la psicologia d'un sobirà. Nicolau II ho volia tot controlar. ' Així, per exemple, si els jugadors d'escacs d'elit, se'ls denomina avui dia grans mestres és perquè Nicolau II va concedir el títol de gran mestre als cinc primers classificats del Torneig de Sant Petersburg. ' ( pàg 28 )

Ja sabem que aquests petits detalls fan la grandesa de les nacions, però potser en aquell temps hi havia mesures més urgents...Deulonder pot passar amb soltesa de l'alta política a l'ultra local esmentant un escriptor oblidat com Enric Danoy.

Amb una prosa agradable, amena, Xavier Deulonder proposa al públic culte no especialista una aproximació apassionant a la història del segle XX. No crec que se'l pugui considerar com un súbdit entusiasta del nou rei d'Espanya, però sé que és un servidor lleial de Catalunya.

Els asteques anomenaven ' in xochitl in cuicatl ' (la flor i el cant) la poesia.

L'onanisme és la forma màxima de l'autonomia.

Entre sort i mort, només hi ha una lletra de diferència. Cal llestar la bona.

J'aime trop les glaces et pas assez les miroirs.

La vie est-elle une farce ou une garce ?

Il faut quand même reconnaître que le tourisme en France a fait des progrès depuis l'affaire Dominici.

Un carrer d'Itàlia. Una noia en un vell Fiat. La vida és dolça.

L'amour n'est pas toujours glamour

A la novel.la actual li sol mancar èpica. Eros I Tanatos són les fonts d'una bona novel.la. La resta no passa d'un experiment eixut, avorrit.

Vicenç Pagès rep el Premi Nacional de cultura! Horaci, si's plau,deixa'm el Nobel.

Com explicaré a la meua gata que l'amo és un novel·lista postmodern?

Sóc fadrí i professor, tinc un gat i cap nin, l'ideal per un escriptor...L'infern per un home.

• Si el 1/01/2015 el nostre somni no s'ha convertit en realitat, me posaré a escriure en provençal amb grafia mistralenca. El pack complet

El tríptic de la meua vida. Hiroshima sentimental, Nagasaki professional. Stalingrad literari.

Les bones novel·les comencen vora mar i s'acaben a la muntanya.

Per qué sempre me vénen idees quan me cal tornar les galerades corregides a l'editor ?

E-notícies, 30/07/2014

Tenia vint anys. Era un capvespre de juliol a l'estació de Sevilla. Feia un calmàs insuportable. Una colla de soldats avançaven pel moll amb l'uniforme xop com si acabessin de banyar-se.

Em trobava sol al tren de Barcelona abans que s'instal·lés al compartiment un soldat. Al cap de pocs minuts, vam saber que érem tots dos catalans. Sense molestar ningú, xerràvem en català, la llengua que vam heretar de la nostra gent. Si bé no tinc vuit cognoms bascos, dos són russos (Bezsonov, Grigoriev) i sis catalans (Montalat, Bertrana, Bau, Pujol, Bertran, Brial). Cap de francès...Désolé. Estàvem conversant en català quan hi va sorgir el revisor.

En reconèixer el nostre idioma, digué enfurismat. ' En español ¡ coño! ' Érem joves i no vam respondre res. Un mes enrere, havia travessat tot Espanya parlant francès amb un amic sense cap comentari. En aquell tren, vaig descobrir una veritat desagradable. Molts espanyols odien la llengua catalana. A casa nostra també hi ha gent d'aquesta mena que manifesten un odi patològic contra els espanyols i la llengua castellana.

Francament, creieu que aquesta hostilitat secular pot continuar? No m'interessa pas saber si Catalunya tingué o no un estat propi a l'edat mitjana. Som al segle XXI i veig que molts catalans volen decidir el seu futur. Molts catalans delegen un estat plenament català.

Quants anys Espanya farà cara d'ignorar que molts ciutadans seus ja no volen ser espanyols? Trobeu normal que estadis sencers xiulin l'himne nacional i cremin la foto del rei d'Espanya? Us agrada que tants ciutadans espanyols s'alegrin de les derrotes de la seva selecció de futbol i s'enfadin si els consideren espanyols? A quin país s'ha vist? Què haurem de fer per que ho entenguin a Madrid? Caldrà que catalans encenguin fogueres immolant-s'hi davant del Corte Inglés com els bonzes de Saigon?

Acceptant una consulta sobre el futur de Catalunya, Espanya perdrà potser la seva província més rica, però a la llarga hi sortirà més respectada i més estimada.

E-notícies, 23/07/2014

L'onze de juliol era a Grenoble per celebrar els 80 anys del meu pare. L'endemà, no se us va escapar que es jugava la final de la copa del món de futbol.Un tinent-coronel jubilat de 88 anys, amic de mon pare, va voler mirar el partit. Li vaig deixar amb plaer el seient d'honor. L'alegria d'aquell home formava part de l'espectacle.

Deu minuts abans de la fi quan els argentins miraven de marcar el gol salvador, hi va sorgir la seua dona. Enfurismada que es pogués divertir sense ella, li digué secament que els esperava un amic per portar-los a l'hotel, a cinc minuts de cotxe. Perquè el coronel veiés el partit fins a la fi, vaig suggerir que el podria conduir a l'hotel després. El vell oficial va somriure fins que el seu drac conclogués. ' No! Torna ara mateix. '

El vell se'n va anar, capcot. Té 88 anys i potser no arribarà als 92 anys per seguir la propera final. Em van indignar l'egoisme i sobretot el menyspreu d'aquella donota. Li sortia dels ulls. Per ella, el futbol és una ocupació de cretins.

Sempre he sentit aversió pel tennis. Potser perquè mon pare m'obligava a jugar-hi quan era petit. En canvi sempre m'han interessat el futbol i el rugbi. Entenc que certa gent tingui mania al futbol. Ho entenc perfectament, però no m'agrada que presentin els seus seguidors com hordes de porcs.

Quan t'agrada, el futbol et reserva moltes joies. M'agrada reconèixer la manera de jugar que es transmet generació rere generació. Hi ha un estil del Barça, del Real, una escola francesa, un sistema de joc italià etc.

Com els artesans de l'edat mitjana que adaptaven el romànic a les inflexions de llur país, els futbolistes ens deixen entreveure a vegades un trosset d'eternitat.  

Oriol Ponsatí-Murlà

Totes les estacions de França

Premi de novel·la curta, Just M.Casero, 2013

Editorial Empúries, gener 2014

124 pàgines

EL TEMPS, 8/07/2014 

Entre els numerosos premis de la cultura catalana, conservi un afecte especial pel premi Just Manuel Casero, atorgat per la llibreria 22 de Girona, que conclou les fires de Sant Narcís. Anar-hi és un dels plaers de la vida que fan més curta la tardor. L'últim guanyador es diu Oriol Ponsatí-Murlà, doctor en filosofia i editor, i la seua obra Totes les estacions de França.

Esperava molt d'aquest llibre, sens dubte massa perquè l'acció transcorre a les estacions del RER B, als afores meridionals de París on vaig passar una bona part de la meua infantesa. Vivia a Massy i els meus tiets s'estaven a Orsay, poblacions que surten sovint esmentades al llibre. Si bé el senyor Ponsatí-Murlà s'ha documentat gràcies a Sant Google descrivint fil per randa una pizzeria davant de l'estació d'Orsay-Ville, a vegades s'equivoca. El 1940, Massy no era encara ' una petita ciutat al sud de París ' ( pàgina 17) sinó un poble molt rural de quatre mil habitants. A més, trobar París ' més lluminosa i calma ' (pàgina 18) assegut en el vagó d'una línia soterrània sembla difícil. Malgrat la virtuositat tècnica de l'escriptor m'he avorrit quasi tant com amb les novel·les de Philippe Claudel, parangó de l'avorriment per mi.

Jean Gabin, un dels tres millors actors francesos del segle XX, solia donar el secret d'una pel·lícula reeixida. ' Un bon film c'est d'abord une bonne histoire, puis une bonne histoire, enfin une bonne histoire. ' Aquí no hi cap història com a tants llibres actuals sinó una infinitat de petites històries avortades. Oriol Ponsatí-Murlà sembla que s'ho passi bé fent variacions sobre el mateix tema. Per mi sobren moltes maletes perdudes en els vagons del RER B. De fet, l'explicació és claríssima. Realitzant aquest exercici d'alexandrinisme ferroviari, l'autor no tenia res a dir, absolutament res Sentim sovint que, encarrilat en una història digna, l'autor podria emergir de l'atordiment narratiu. ' Per regla general, el melòman no va a l'auditori a escoltar-lo sinó a picar de mans com un primat i a esgargamellar-se com un orat. ' ( pàgina 51). En el mateix capítol inspirat s'entreveu fins i tot una clariana d'humor, absent de la resta del llibre. ' Al capdavall, ell ha pagat l'entrada per poder aplaudir i aplaudeix tant bon punt sent que hi ha un moment de silenci sobre l'escenari. ' (pàgina 52) En tot el llibre apareixen jardins claferts de bones granes literàries, però l'autor corre com el metro cap al final d'una història absurda.

Ponsatí-Murlà, ple de talents potencials, hauria de deixar aquests experiments inhumans tant de moda sense humor, sense atmosfera on els personatges són titelles que es desplacen en un no-lloc. Aquest llibre, prometedor a vegades, m'ha decebut. Potser hauria d'abandonar els llibres per dedicar-me a escriure articles sobre el futbol. Un dia en vaig fer un i me'l van pagar tant com si hagués escrit cinc ressenyes. La pilota paga més que la lítote.

E-notícies, 20/06/2014

S'acaben de publicar dos llibres molt importants per a conèixer millor la figura del mariscal Philippe Pétain. Aquest heroi nacional el 1918, condemnat el 1945 per col·laboració amb l'enemic, és una de les figures més tràgiques de la història de França. Com deia el general De Gaulle ' Pétain, c'est un grand drame historique, et un drame historique n'est jamais terminé. '

1/ La guerre mondiale 1914-1918, Maréchal Pétain, Privat, Tolosa, 2014

Jean-Jacques Dumur, oficial jubilat, acaba de publicar un manuscrit inèdit de Philippe Pétain, que havia conservat un paleta italià després d'obres realitzades a l'Hermitage, vil·la que el mariscal posseïa a Vilanòva-Lobet. Fins ara, els historiadors repetien que a Pétain no li agradava escriure. Solia confiar la redacció dels seus discursos a oficials del seu estat major com el comandant Charles De Gaulle.

Protegit pel mariscal que el considerava com el seu fill, De Gaulle va renyir amb ell quan no li va cedir l'autoria del llibre Le fil de l'épée, tot dedicant-li ' Car rien ne montre mieux que votre gloire, quelle vertu l'action peut tirer des lumières de la pensée. '

El mariscal Pétain tenia exigències estilístiques molt precises. Volia obtenir la senzillesa d'expressió, escriure com Stendhal. Dictava les idees generals als seus col·laboradors. El mariscal esmenava els textos, els polia, els ribotava fins a fer-los seus.

Aquest estudi de la primera guerra mundial, redactat pel mariscal, constitueix un document extraordinari pels amants de la història. El vencedor de Verdun hi comenta totes les batalles del conflicte, fins i tot a l'Àfrica i a l'Orient mitjà. Els mapes, dibuixats per l'autor, palesen l'excel·lència de la formació intel·lectual dels oficials d'antany.

2/ Pétain en vérité, Marc Ferro, Tallandier, París, octubre 2013

Aquest segon llibre és apassionant. Es tracta d'una sèrie de converses entre un historiador i Marc Ferro, el millor biògraf de Philippe Pétain. Ferro afirma que ' il a été le meilleur stratège de 14-18 mais qu'il n'a pas su valoriser ses idées. Il n'a pas manifesté le calme olympique de Joffre, reculant de la Belgique jusqu'à la Marne. Il n'a pas non plus montré l'ardeur de Foch, ce charisme qui révèle l'audace d'un vrai chef. Mais en épargnant le sang de ses hommes pour que la victoire ne soit pas leur tombeau, les soldats l'ont reconnu —et l'histoire aussi— comme celui qui s'est révélé être le gardien de la terre. ' ( p.51)

Ferro no amaga res de la política antisemita del règim de Vichy i la feblesa del mariscal arran de les exigències dels nazis. Si bé conservava una vitalitat extraordinària per un home d'aquesta edat (86 anys el 1942 quan els alemanys van envair la Zona Lliure) Pétain solia tenir absències. Visitant l'ajuntament de Lió demana ' On som ? Què hi estic fent aquí ? ' Durant les reunions del novembre del 1942, no pot seguir les reunions amb els seus ministres que duren dies i nits sencers i es nega a refugiar-se a Alger. Recordi unes imatges punyents. Hi veiem com el vell mariscal surt del seu cotxe, completament despistat, amb la mirada espaordida dels avis, abans que uns policies l'agafin per les espatlles i el guiïn cap a la bona direcció. Pobre titella ! Pobre fantasma que, volent sacrificar-se pel seu país, va acabar complint actes inacceptables tot perdent el seu honor.

Aquest llibre de Ferro és una joia. Conclouré aquesta història, trista i massa llarga, com l'he començada amb uan citació de Charles De Gaulle. ' La vieillesse est un naufrage...Pour que rien ne nous fût épargné, la vieillesse du maréchal Pétain allait s'identifier avec le naufrage de la France. " ( v.12)