Oriol Ponsatí-Murlà
Totes les estacions de França
Premi de novel·la curta, Just M.Casero, 2013
Editorial Empúries, gener 2014
124 pàgines
EL TEMPS, 8/07/2014
Entre els numerosos premis de la cultura catalana, conservi un afecte especial pel premi Just Manuel Casero, atorgat per la llibreria 22 de Girona, que conclou les fires de Sant Narcís. Anar-hi és un dels plaers de la vida que fan més curta la tardor. L'últim guanyador es diu Oriol Ponsatí-Murlà, doctor en filosofia i editor, i la seua obra Totes les estacions de França.
Esperava molt d'aquest llibre, sens dubte massa perquè l'acció transcorre a les estacions del RER B, als afores meridionals de París on vaig passar una bona part de la meua infantesa. Vivia a Massy i els meus tiets s'estaven a Orsay, poblacions que surten sovint esmentades al llibre. Si bé el senyor Ponsatí-Murlà s'ha documentat gràcies a Sant Google descrivint fil per randa una pizzeria davant de l'estació d'Orsay-Ville, a vegades s'equivoca. El 1940, Massy no era encara ' una petita ciutat al sud de París ' ( pàgina 17) sinó un poble molt rural de quatre mil habitants. A més, trobar París ' més lluminosa i calma ' (pàgina 18) assegut en el vagó d'una línia soterrània sembla difícil. Malgrat la virtuositat tècnica de l'escriptor m'he avorrit quasi tant com amb les novel·les de Philippe Claudel, parangó de l'avorriment per mi.
Jean Gabin, un dels tres millors actors francesos del segle XX, solia donar el secret d'una pel·lícula reeixida. ' Un bon film c'est d'abord une bonne histoire, puis une bonne histoire, enfin une bonne histoire. ' Aquí no hi cap història com a tants llibres actuals sinó una infinitat de petites històries avortades. Oriol Ponsatí-Murlà sembla que s'ho passi bé fent variacions sobre el mateix tema. Per mi sobren moltes maletes perdudes en els vagons del RER B. De fet, l'explicació és claríssima. Realitzant aquest exercici d'alexandrinisme ferroviari, l'autor no tenia res a dir, absolutament res Sentim sovint que, encarrilat en una història digna, l'autor podria emergir de l'atordiment narratiu. ' Per regla general, el melòman no va a l'auditori a escoltar-lo sinó a picar de mans com un primat i a esgargamellar-se com un orat. ' ( pàgina 51). En el mateix capítol inspirat s'entreveu fins i tot una clariana d'humor, absent de la resta del llibre. ' Al capdavall, ell ha pagat l'entrada per poder aplaudir i aplaudeix tant bon punt sent que hi ha un moment de silenci sobre l'escenari. ' (pàgina 52) En tot el llibre apareixen jardins claferts de bones granes literàries, però l'autor corre com el metro cap al final d'una història absurda.
Ponsatí-Murlà, ple de talents potencials, hauria de deixar aquests experiments inhumans tant de moda sense humor, sense atmosfera on els personatges són titelles que es desplacen en un no-lloc. Aquest llibre, prometedor a vegades, m'ha decebut. Potser hauria d'abandonar els llibres per dedicar-me a escriure articles sobre el futbol. Un dia en vaig fer un i me'l van pagar tant com si hagués escrit cinc ressenyes. La pilota paga més que la lítote.