VEF Blog

De la intolerància i del futbol

E-notícies, 23/07/2014

L'onze de juliol era a Grenoble per celebrar els 80 anys del meu pare. L'endemà, no se us va escapar que es jugava la final de la copa del món de futbol.Un tinent-coronel jubilat de 88 anys, amic de mon pare, va voler mirar el partit. Li vaig deixar amb plaer el seient d'honor. L'alegria d'aquell home formava part de l'espectacle.

Deu minuts abans de la fi quan els argentins miraven de marcar el gol salvador, hi va sorgir la seua dona. Enfurismada que es pogués divertir sense ella, li digué secament que els esperava un amic per portar-los a l'hotel, a cinc minuts de cotxe. Perquè el coronel veiés el partit fins a la fi, vaig suggerir que el podria conduir a l'hotel després. El vell oficial va somriure fins que el seu drac conclogués. ' No! Torna ara mateix. '

El vell se'n va anar, capcot. Té 88 anys i potser no arribarà als 92 anys per seguir la propera final. Em van indignar l'egoisme i sobretot el menyspreu d'aquella donota. Li sortia dels ulls. Per ella, el futbol és una ocupació de cretins.

Sempre he sentit aversió pel tennis. Potser perquè mon pare m'obligava a jugar-hi quan era petit. En canvi sempre m'han interessat el futbol i el rugbi. Entenc que certa gent tingui mania al futbol. Ho entenc perfectament, però no m'agrada que presentin els seus seguidors com hordes de porcs.

Quan t'agrada, el futbol et reserva moltes joies. M'agrada reconèixer la manera de jugar que es transmet generació rere generació. Hi ha un estil del Barça, del Real, una escola francesa, un sistema de joc italià etc.

Com els artesans de l'edat mitjana que adaptaven el romànic a les inflexions de llur país, els futbolistes ens deixen entreveure a vegades un trosset d'eternitat.