VEF Blog

El riure de Voltaire ELTEMPS 19/08/2014

Voltaire

Càndid o l'optimisme

traducció de Jordi Llovet

Il·lustracions de Quentin Blake

Blackie Books

Si no tinc res en contra de França i dels francesos, us haig de confessar que no m'agrada gaire llur república. Ens va exterminar així com els nostres germans occitans i els nostres amics bascos, bretons, flamencs, alsacians i corsos en nom dels drets humans. Què voleu que us digui? Per mi, la revolució francesa és indissociable de la dringadissa de la guillotina. El famós segle de les llums no em fa pas saltironejar d'alegria. Reconec, però, que mai no es va escriure un francès tan pur com en aquell temps. Voltaire en constitueix l'exemple paradigmàtic. M'impressionen l'orgull admirable, la dedicació insensata d'un traductor com Jordi Llovet que es confronta amb la llengua de Voltaire i mira de transmetre'n les gúspires al lector català. ' Notre langue un peu sèche, et sans inversions, / Peut-elle subjuguer les autres nations? ' (La nostra llengua un poc seca, i sense inversions, / pot subjugar les altres nacions?)

Voltaire, escriptor genial, era un mal jutge. Considerava Càndid com una 'collonada' (sic) i es pensava que passaria a la posteritat gràcies a les seues tragèdies que ningú ja no llegeix i la seua poesia —il·legible, llevat d'alguns versos harmoniosos com ' Je t'écris aujourd'hui, voluptueux Horace, / À toi qui respiras la mollesse et la grâce, / Qui, facile en tes vers, et gai dans tes discours, / Chantas les doux loisirs, les vins, et les amours, ' ( T'escric avui, voluptuós Horaci, / a tu que vas respirar la mol·lície i la gràcia, / que, fàcil en els teus versos, i alegre en els teus discursos, / vas cantar els dolços lleures, els vins, i els amors,) 

Càndid és una màquina de guerra contra l'optimisme. Més que Leibniz, l'autor ataca Christian Wolff, el seu epígon. Com podríem oblidar aquesta definició?

' L'optimisme c'est la rage de soutenir que tout est bien quand on est mal. ' El president Hollande i els seus ministres podrien meditar-la. Càndid dóna la volta al món i cada etapa l'encara amb una nova monstruositat. La guerra, la inquisició, les violacions, l'esclavitud, la ingratitud, la mort de l'amor. A tot arreu, la mateixa crueltat, la mateixa imbecil·litat, la mateixa inhumanitat.

Amb un somriure, el somriure dels músics del Titanic que continuaven tocant valsos mentre el paquebot s'enfonsava, Voltaire riu. Un riure atroç que ens persegueix. Massa lúcid per proposar cap lliçó, més modest que Jean-Jacques Rousseau, Voltaire ens dóna un consell senzill. ' Il faut cultiver notre jardin. ' (Cal conrear el nostre hort.)