http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 15-07-2015 18:02

Un castor herculéen

<!-- Google Tag Manager --> &amp;lt;iframe src="//www.googletagmanager.com/ns.html?id=GTM-PXZQ89" height="0" width="0" style="display:none;visibility:hidden"&amp;gt;&amp;lt;/iframe&amp;gt; <!-- End Google Tag Manager -->

jeudi 9 juillet 2015                                                        JAUME QUERALT
 
 
 
 
 
 

Bezsonoff est un insatiable. De l'écriture et de l'histoire. De la fiction et de la recherche. Il était connu jusqu'ici par sa douzaine de romans, il le sera désormais par son "Diccionari occità provençal-català", passerelle tendre et ornementée entre ces deux grands amours de langue: l"occità" et le "català". Tendresse! Il a fallu qu'elle soit sincère et profonde pour ne pas la voir s'effilocher au fil des années austères de son élaboration. Ornementée! Puisque notre nouveau lexicographe philologue, ne se contente pas de construire des ponts aériens ou des voies souterraines, il importe qu'ils le soient dans une parfaite intelligibilité. Si Bezsonoff a puisé dans des dictionnaires, des mémoires et quelques plages encore vivantes de l'usage, il a sollicité la Littérature occitane d'hier et d'aujourd'hui, pour éclairer ou restaurer un sens oublié, perdu, déplacé. Un mot n'est qu'un tic sonore si la chair d'une phrase ne lui donne vie. Il n'est pas exagéré de dire que dans ce travail d'assez longue haleine (une quinzaine d'années), Bezsonoff a connu -pensons-nous- une triple joie: celle du linguiste, celle du littérateur et celle du passeur. Pour ce travail, signé Joan-Daniel Bezsonoff Montalat, l'auteur ne revendique comme seuls titre et fonction l'humilité d'un "soci del Felibritge", quitte à en éloigner les savants professionnels du genre qui -elles et eux- n'acceptent de boxer que dans les catégories bien plus huppées.

Cependant, tout lecteur plus attentif au produit qu'à l'enseigne, et qui ouvre le livre (un pavé de plus de 500 pages) découvre un "prefaci" signé Gerard Joan Barceló "ancian escolan de l'Ecole Normale Supérieure de Paris, director de la revista academica Lingüistica Occitana". N'est-ce pas un bon visa pour voyager sans tracasseries? Bezsonoff ne semble pas avoir confectionné son livre pour s'inscrire à quelque concours Lépine des arbitrages des élégances académiques dans la section des langues minoritaires qui, pour être dites de France, n'en sont pas moins minorées. Stop!  Il l'a confectionné, bichonné, accompagné comme une dette morale envers des personnes (regrettées) qui, d'une façon ou d'une autre, l'ont éveillé ou gardé sur les sentiers et du provençal et du roussillonnais, de l'ociitan et du catalan. Ce "Diccionari" est dédié à la mémoire de Lluís Marquet et de Lluís Creixell et s'ouvre sur une citation du poète Enric Danoy -dont nous devons la découverte à Bezsonoff. On ne s'étonnera donc pas que ce thésaurus d'amour, de reconnaissance et de célébration fasse un très bon poids intellectuel avec "13 000 entrées, 3500 synonymes, 5000 variantes dialectales, 4300 rémissions et 2000 citations des meilleurs auteurs1. C'est là le chef-d'oeuvre, dirons-nous,  d'un castor herculéen, d'un bâtisseur/ restaurateur d'un château-fort, bâti en terres soeurs, assiégé, malmené mais jamais entièrement effondré. Le pont-levis de ce château-fort est abaissé du côté de la Catalogne. C'est prioritairement à ses habitants, à ses catalanoparlants, qu'il offre son hospitalité. Non pas une hospitalité pour une sieste touristique, mais une hospitalité autour d'une bonne table de connaissances, de plus dressée au centre d'une bibliothèque avec cent mille fleurs et plus de rhétorique. Il suffit de saisir l'ouvrage (accouché par Llibres de l'Índex-Barcilona) et de se retrouver dans les monts et vallées, les littoraux et arrière-pays, les villes et les villages d'un vaste pays et d'une très ancienne histoire, dominé par un phare: Mistrau/ Mistral. Sans doute celui qui maîtrise bien les langues du château (issues des temps romans) s'y trouvera bien. Celui dont la maîtrise est plus débutante se sentira paumé et regrettera l'absence d'un appui français. La mission de l'auteur n'était pas trilatérale mais bilatérale. Le "Diccionari" est une porte ouverte d'accès à l'occitan pour les Catalans.

Celles et ceux qui s'y trouvent à l'aise y prennent bien des bonheurs. L'un d'entre eux étant de se divertir à comparer. Rien de mieux, peut-être, pour voir ce qui rapproche un mot d'un autre et ce qui les éloigne. Dans la forme graphique, la phonie, la signification. La familiarité et l'exotisme. Jeu intellectuel...et alors? comme si se délurer les neurones était chose pathologique. La lecture apporte d'autres bonheurs, même si question étymologie et philologie on reste sur sa faim. L'auteur certainement s'en défendra en plaidant que ce n'était pas dans son programme. Si le "Diccionari" est un château-fort, nous le voyons ainsi, c'est un château-fort vivant, dans tous les sens. Avec ses mémoires, ses histoires et ses oublis. Certes, l'ouvrage de Bezsonoff ne renferme qu'une partie du lexique occitan, dont il a élevé au premier rang, par coup de coeur et par allégeance félibréenne, sa variété provençale encore fort vivace, sans négliger bien sûr d'autres expressions dialectales: limousine, languedocienne, gasconne... Quiconque a la fringale des mots (des absorptions modernes aussi bien que des maintiens archaïques) se régalera à parcourir les pages d'un livre qui peut, mais si, devenir un livre de chevet, car il contient aussi des contes de mille et une nuits. Il s'adresse à l'étudiant qui s'engage dans la carrière des anciens et qui n'aime pas la confusion sémantique. Il s'adresse aux anciens nostalgiques de ces temps où l'on naissait tout simplement bilingues ainsi qu' aux mainteneurs pinailleurs de cercles d'érudition. Il s'adresse encore à l'aventurier partant à la reconquête d'îles abandonnées, comme à tout instituteur des laïcités transcendantales qui devrait savoir qu'il n'y a pas de hiérarchies de vertus entre les langues et qui pleure à chaque mise à pied ou en congé de certaines d'entre elles. Enfin, Joan-Daniel Bezsonoff Montalat, qu'il faut reconnaître en figure de savant lettré, a raison de nous inviter à nous rapprocher de l'occitan, et de lire les Aubanèu( La Mióug) Mistrau (Lo pouémo dóu rose, Mireió, Lis isclo d'or) Roumanilho ...mais encore les Delpastre, Lafont (Lis camins de la saba), Roqueta (Made in France), Gras (Papalino) ...sans oublier Bonnet (Vido d'enfant) et plusieurs dizaines d'autres auteurs de cette originale anthologie littéraire bilingue qui donne couleur, saveur et charme au "Diccionari occità provençal-català". Il n'est jamais trop tard pour se jeter au cou d'une belle langue, et toutes précautions d'apprentissage ayant été prisés, de danser avec elle jusqu'au petit matin. En tout cas, Bezsonoff nous fournit un outil de séduction bien pratique. Avons-nous le droit de profiter de cet outil sans en parler à tous nos amis présents et à venir?

 

1. Nous regrettons l'absence de troubadours.

 

 

 

 

 

 


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 14-07-2015 20:13

Des de l'Anoia

 

S’acosten dies de preparar rutes i fer maletes per canviar d’escenari. Potser hi haurà estones de lectura de llarg recorregut, de novel·les riu, aquells clàssics que se suposa que ja hauríem d’haver llegit i potser no encetarem mai... Desenganyem-nos: a vegades l’aire xardorós convida justament a la lleugeresa, això sí, ben escrita. En aquest ‘Preferit’ d’estiu us presento un llibre que acaba de sortir i es pot llegir com el que diu el títol que és, una guia amb tots els ets i uts, i prenent el “sentimental” que la qualifica, com una guia personal de viatge interior, enrere en el passat i alhora clavada al present. El sumari, ben descriptiu, mostra una estructura en tres blocs: “Coses que els visitants heu de saber”, dividit en dinou capitolets d’una pàgina que són com píndoles que tracten des de la història i les tradicions fins el parlar; “La vila de Perpinyà”, amb vint-i-cinc apartats que permeten recórrer carrers, restaurants, places, boulevards i llibreries; i “Rodalia”, amb quinze poblacions (Cotlliure, Elna, Salses...) per poder fer un perímetre d’una trentena de quilòmetres, més l’afegit d’un vocabulari i una bibliografia que s’agraeixen.

Aquesta guia sincera té el plus de ser escrita en primera persona amb el talent literari de Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà el 1963, que aquests dies també ha presentat el laboriós Diccionari occità provençal-català: “Sempre m’he sentit català (...) el meu port d’amarratge era el Rosselló.” La seva història personal ja la va narrar de manera prou interessant a Una educació francesa, on vam saber de la seva relació amb la Catalunya Nord i el català (“La llengua em regava com una planta.” “Fa anys, panys i candaules que em preocupa l’essència de la catalanitat”) i també del seu avi rus, Mitrofan Tikhonovtx Bezsonov (d’aquí el nom del blog, que val una visita.

Com a endreça ha triat una cita, “Ambulo, ergo sum”, de Pierre Gassendi, filòsof francès del XVII, que és tota una declaració de principis perquè Bezsonoff volta i volta, i nosaltres anem amb ell. "Malgrat la desaparició física de la frontera, una gran ignorància recíproca encara divideix el nord del sud" i descobrim Perpinyà avui, més enllà de la sardana i de la USAP i “la seva catalanitat de fira”. De la mà d’aquest autor honest, coneixem racons i passegem pel Quai de Vauban (l’enemic mortal de Barcelona), on “la vida és bonica com un matí d’estiu.” Sabem de poetes com Josep Sebastià Pons o Jordi Pere Cerdà, cantants com Jordi Barre o el músic Pascal Comelade, i personalitats com Joan Pere Le Bihan, dedicat molts anys a la xarxa d’escoles privades catalanes, la Bressola. Parla dels gitanos que han eixamenat el català per tot Occitània des del segle XV. S'entusiasma deambulant fins al Castellet i en el capítol “Els darrers mohicans” llista els comerços que ens atendran en català, això sí, en horari europeu. A Cotlliure recomana anar-hi una tarda d'hivern i entrar a l'església per veure l'altar de Josep Sunyer, en canvi, no es pot estar d'etzibar que la tomba de Machado ell la retornaria a Sevilla.

Ara Bezsonoff mira la ciutat on va néixer amb indulgència i confessa que li té “una tendresa discreta i sorruda”. Si fos una noia -diu, gastant el tòpic ciutat dona-, no te n’enamoraries a primera vista. Però (em permeto esmenar-lo) potser per això el seu perfum és més durador i l’efecte de conèixer-la creix quan la saps.

Els diumenges al migdia trobarem Bezsonoff al forn de Malloles menjant éclairs de xicolata. Fa delir! Prenem la votura i amb el llibre a la bossa, ens hi plantem en unes hores. Adiu.

 

<!-- /pjax-container -->

<!-- START Nielsen Online SiteCensus V6.0 --><!-- COPYRIGHT 2009 Nielsen Online --> <div> <img src="//secure-uk.imrworldwide.com/cgi-bin/m?ci=es-anoiadiaricat&cg=0&cc=1&ts=noscript" width="1" height="1" alt="" /> </div> <!-- END Nielsen Online SiteCensus V6.0 -->

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 04-07-2015 18:50

El viatge interior de Bezsonoff a Perpinyà

ignasi Aragay l'Ara 4/07/2015

 

 

 

 

Un home convertit en una ciutat, o viceversa. Una mirada tan penetrant que ho transforma tot. L’home és Joan Daniel Bezsonoff. La ciutat, Perpinyà. El llibre, Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic), una crònica perfumada d’olors personals, de records, que regalima literatura pels quatre costats. Un text tan nostàlgic com vital, ideològic i amorós: “Potser les dones que estimem ens serveixen d’antídot contra el record de les dones que hem perdut”. Una guia de viatge tan personal que l’autor fins i tot t’insinua que no cal que viatgis perquè “els millors viatges són interiors”. En realitat el llibre és això, un viatge interior de Bezsonoff, com el que ja va fer a Un país de butxaca, aquest cop amb l’excusa de Perpinyà. Val la pena acompanyar-lo.

El dol per la llengua tenyeix la guia de principi a fi. “França és abans de tot una llengua”. I Perpinyà lentament va perdent la seva -“el català a casa nostra és com un gat vell que conviu des de sempre amb nosaltres”-, però l’ Homo catalanicus encara hi és. És aquest home el que ens acompanya pels carrers i les places, els restaurants, els temples i les cases. “Ara els catalans del nord fan rotondes i supermercats; en un altre temps esculpien claustres màgics, fràgils com la felicitat”.

De la mà de l’autor coneixerem escriptors i llibreries, racons perduts, moments màgics, els gitanos que parlen català -però la seva “veritable llengua és la música”- o els refugis de la identitat nord-catalana: la cuina, la sardana i el rugbi: “Quin esport més paradoxal que per avançar cal passar la pilota enrere!” Bezsonoff, igual com li passa al català al Rosselló, també avança anant enrere, mirant enrere. Però avança. Recorda i escriu. I amb ell aquest català antic agafa nova embranzida.

Sabeu qui és Vauban, oi? Barcelona va caure per culpa seva... “És molt trist que un dels carrers més agradables de Perpinyà homenatgi un enemic del poble català”, diu Bezsonoff, que assegut en una terrassa del Quai Vauban és feliç: “T’adones que la vida és bonica com un matí d’estiu i la mort no vindrà mai...” Al Baix Vernet, “un ca plora en un balcó de ferro forjat. Tombem els carrers dels pescaires. La perruqueria sense clients, com antany. La casa vella amb tant de caràcter. Em fascinava quan era petit. Ara la voldria analitzar? Voldria capir-ne la bellesa leprosa. Entrem al carrer de les vinyes. Les parets descolorides, les mesquites juxtaposen llurs tristeses. Ara el cel està rúfol. Fugim”.

Entre laments i cants a la vida, deixant-nos portar, amb Bezsonoff ens adonem que és molt difícil matar del tot una llengua i una història mil·lenària, tant com no estimar la ciutat i el país on vius

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 03-07-2015 23:34

Entrevista a E-notícies

E-notícies, 3/07/2015

 

 

 

 

  • Com es porta la catalanitat a la Catalunya-Nord?


Si voleu tenir la resposta, llegiu el llibre. No ho puc revelar tot...


  • Encara hi ha complex de superioritat respecte a Espanya que hi havia durant el franquisme?

Al contrari. Si el francès mitjà no considera Espanya com un país seriós, el nord català ara sent un sentiment d'inferioritat cap al Principat vist com una petita Califòrnia. Barcelona constitueix un somni, un referent important per la gent.



  • Vostè critica la "manca de visió política de Jaume I" per dividir el regne entre els seus fills. Això és gairebé una heretgia en els temps que corren


No sóc historiador. Repeteixo el que el he llegit en molts llibres sobre la història del Rosselló.


  • Lluís XIV va ser pitjor que Felip V?


No. No juguen a la mateixa divisió. Lluís XIV va prohibir l'ús del català, però és el rei Sol. Va protegir les arts i la literatura. Li devem el palau de Versalles i moltes meravelles. Pel que sé, el seu descendent Felip V no li arribava a la sola de les sabates.


 

  • "A hores d'ara, la nostra llengua està agonitzant i no sabem si les escoles catalanes i la voluntat d'alguns pares la salvaran de la mort". La frase és seva. Tan malament està?


Si creieu tot el que dic, aneu malament, senyor Rius. La llengua heretada dels avis, que va travessar els segles des dels romans, està agonitzant, però hi ha molts brots. Una certa revifalla es pot produir si els catalans del nord ho volen de debò.



  • Fins i tot parla d'"assassinat programat" o "assasinat col·lectiu"

Ho mantinc. Des de fa tres segles, els governs francesos successius van escanyar la nostra parla/


  • La situació del català a Perpinyà també és tan "desesperada" com diu?

  • Crec que sí. El català és viu a la rodalia, però Perpinyà ara és ben bé una vila francesa.


  • "El sentiment identitari català no va més enllà del rugbi i la sardana". A Barcelona potser es pensen que com que la USAP llueix la senyera són catalanistes


És per això que he escrit aquest llibre. He mirat de descriure la realitat amb objectivitat. Hem d'anar més enllà dels clixés sentimentals.


  • Manuel Valls ha fet alguna cosa pel català?

  • Que jo sàpiga mai. Té poca memòria. M'han dit que era un alumne mediocre i que, sense les proves de català i de castellà al batxillerat, li hauria acostat aprovar al batxillerat.

  •  

  • Això del Joan-Lluís Lluís i vostè té molt de mèrit: en el fons són els que aguanten la flama

Ell, jo i tants més, ho fem perquè creiem que és just.


  • També recorda que "els prussians i els silesians ja no existeixen". Ens pot passar als catalans?

Sí. Königsberg fou una ciutat alemanya durant vuit segles. Hi va néixer Immanuel Kant i, des del 1945, és una ciutat russa. Igual per l'antiga Breslau que ara es troba a Polònia.

Podríem citar el cas de la Louisiana on el francès fou la llengua majoritària durant molts anys. El gran Sidney Bechet, l'autor de ' Petite fleur ', era francòfon.

 

https://www.youtube.com/watch?v=J7u9x50GGGs


- Compara Lenin amb un "gran criminal". Quin és el pitjor criminal de la història per a vostè?

No seré gaire original i diré Adolf Hitler.


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Oleksiy  le 04-07-2015 à 20:15:52  (web)

Voldria matisar allò de "prussians, silesians"
Els alemanys van conquerir les terres de Silèsia, Pomerània, Prússia i assimilar la població local gairebé sense deixar-ne rastres. Durant sis segles van ser part de l'àrea cultural alemanya aportant-hi personatges tan importants com ara Kant, Herder, Lessing, etc.
El 1945, Stalin va annexionar per raons estratègiques la part nord de Prússia Oriental i deixar que Polònia, com a seu aliat, "recuperi" els terrenys restants de Prússia, Pomerània i Silèsia, antigament poblades per eslaus. Els milions d'alemanys van ser expulsats i els russos es van dedicar a esborrar tot allò alemany a la seva part, i els polonesos van restaurar el patrimoni cultural com si fos d'ells (p.e. els centres històrics de Breslau-Wrocław, Danzig-Gdańsk). Els comunistes parlaven de restablir la "justícia històrica", però ho van fer pitjor que els feudals alemanys: aquests imposaven el seu poder sobre els autòctons, però els comunistes despoblaven els terrenys ocupats i hi manaven gent desarrelada d'altres llocs que ni numèricament abastava per reemplaçar els alemanys desterrats. Aquesta política ha destruït el conjunt històric-cultural d'aquells terrenys sense poder crear-hi un substitut més o menys comparable.
On cap una comparació amb Catalunya-Nord? Només en el període inicial dels territoris de l'"Est Alemany": Invasió i assimilació. França, enamorada de la seva grandària cultural, no vol veure que no fa res per revertir a Catalunya-Nord l'actitud d'"invasor superior" ni adonar-se que el dominat té una cultura gens inferior, com FA SEGLES va ser el cas dels eslaus i prussos a l'Est d'Alemanya.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 03-07-2015 17:19

Autobiografia dislocada

Adrià Pujol Cruells

Picadura de Barcelona

Edicions Sidillà

octubre del 2014

La Bisbal d'Empordà, 205 pàgines

 

EL TEMPS  

 

 

 

 

Em pensava que els narradors catalans havien relinquit per sempre l'estil al rebost amb altres estris inútils. M'equivocava. Miracle! Acabi de descobrir que a casa nostra alguns escriptors encara saben escriure sense emprar el verb 'ser' a cada frase. Mirant de llegir una novel·la famosa i premiada de l'any passat, l'he trobat setze vegades en divuit ratlles. Vaig deixar de comptar després, fastiguejat. Per fi, la lectura de Picadura de Barcelona d'Adrià Pujol Cruells m'ha permès de conèixer un veritable estilista, com ' les maîtres d'autrefois ' (A Perpinyà també sabem francès...) amb un vocabulari ric i precís que no recula pas davant dels dialectalismes com 'nyaufar.' '' Als volàtils com jo, a ciutat les rutines ens nyaufen l'humor. '' ( pàgina 85) M'imaginava que aquest verb tan expressiu només es deia al Rosselló i havia desaparegut amb el meu avi cap al paradís dels tresors perduts.

Resumir aquest llibre em sembla difícil. Sense trama ni argument, l'autor reïx el miracle que delejava Flaubert. '' Faire quelque chose de rien. '' (Fer quelcom amb no res.) Sense avorrir mai el lector, el narrador, begurenc perdut a la capital, vagareja per la Barcelona post-olímpica que '' actuava de ciutat ensuperbida, amb elefantiasi del jo, però en realitat presentava un centre pudibund, i catacumbes i barriades. Una amalgama social abracadabrant. Un popurri que, fet i fet, en confegia l'essència. '' ( pàgina 10) Adrià Pujol Cruells segueix la seua imaginació com el nebot de Rameau vist per Denis Diderot. '' [Ses] pensées ce sont [ses] catins. '' El narrador empaita les seues cabòries amb un humor constant, un humor cortés que ens vol fer oblidar una estoneta l'absurditat de l'existència. '' Se sap que el guru de Llofriu també estimava més els gats, independents i desconfiats com ell. Se sap o fa de bon suposar, perquè s'han atribuït tantes manies i sentències a Pla, que de vegades sembla que l'autor de tots els pensaments mínimament afusats dels catalans. O potser és que només hem llegit Pla. '' ( pàgina 92) Tot el llibre es revela clafert de passatges brillants com aquest. A vegades en fa un gra massa potser, però deu ser el rescat de la comicitat. '' Borden a les botigues i et reciten el càntic dels càntics dels càntirs.'' ( pàgina 88) Confessi, malgrat tot, que m'ha fet somriure aquest joc de paraules. ' penjar les fotos a les xacres socials. ' ( pàgina 84 ) La mare del narrador mor de malaltia, però ell mira de quedar-se dret en aquest món tràgic mitjançant el llenguatge. Les seues frases dúctils, les gratificacions verbals il·luminen el llibre. '' La Barcelona primordial es pot travessar en una hora. '' (pàgina7)

Les referències culturals, molt sovint franceses, ritmen el llibre sense pedantisme. El narrador esmenta Jean Genêt com si l'hagués conegut al Barri Xino. Per ell, la literatura és una experiència real, vital i no un pretext per sortir als diaris i insinuar-se amb minyonetes sentimentals als clubs de lectura. '' Conrad, Stevenson i Baudelaire ens van com l'anell al dit. '' ( pàgina81) El narrador ens confia la seua incapacitat actual a escriure novel·les. Màrius Serra ' és capaç d'escriure una novel·la i jo no, això també és veritat. '' (pàgina 67) Que Adrià Pujol es tranquil·litzi! Ha sabut allunyar-se dels altiplans estèrils del 'nouveau roman' per jugar ben bé amb el llenguatge. Amb ell, la llengua catalana apareix d'una real plasticitat, moderna i clàssica a l'encop. Tot servant les sentors de la seua terra, transmuta el dialecte empordanès per elevar-lo a la categoria del jiddisch de Nova York. Gràcies senyor Adrià Pujol Cruells per aquestes violetes.


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 25-06-2015 19:24

Resposta a l'oncle Jaume

 

 

 

 

 

 

La heterogeneïtat del contingut ens desarma.

M'han demanat de redactar una guia turística amb informacions pels visitants.





L'autor escriu ni tres ratlles sobre Ceret, Prada, o la Cerdanya. Clar, el títol de l'obra és ben explícit, ens indica que l'espai és Perpinyà.



Tu mateix ho dius, oncle Jaume, es tracta d'una guia de Perpinyà i rodalia. No podia anar a més de 25 kms de Perpinyà. L'única exepció que em vaig autoritzar és Virà.





aquí ens adonem d'unes mancances bastant greus :

calia parlar de Perpinyà i no de la muntanya.



Llibre heteròclit (on cohabiten Seneca i...Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, Sor Maria Antigó i... l'admirada Eliane Comelade, Thomas Cook i... Kateb Yacine, Django Reinhardt i..Barend Britz o J-F. Imbernon) com a totes les guies humanes



Si massa pàgines del seu llibre retiren, al nostre parer, a fitxes pràctiques una mica eixutes o desimboltes, i no pas a pàgines amb prosa ben dominada,

mira de fer literatura amb aparcaments i ja veuràs...



 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Escafarlata  le 07-11-2015 à 18:51:58

Amunt, fringaire, amunt!!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 25-06-2015 19:15

Aquest no és el millor opus de Bezsonoff


Jaume QUERALT


 


 



Opinant sobre the utimated Bezsonoff

A Bezsonoff no li falta estil, estil i aranya i quan li pica, tusta i fa mal. Si, per exemple, no dissimula la seva tendresa pel teatre de Perpinyà que bateja el "Capitoli de butxaca", abat el seu mall sobre el teatre de l'Arxipèlag qualificat de "gripau de formigó". La cultura no se les passa gaire bé dins la "Guia sentimental de Perpinyà". Llegiu i veureu. Però també, l'autor sap capgirar-se en la dolçura del respecte, gairebé de l'homenatge, com quan parla, de Jordi Pere Cerdà, el nostre gran poeta desaparegut l'any 2011. L'anomena "el Lleó de la muntanya" i el presenta amb les paraules que segueixen

"Com el millor Jacint Verdaguer, o el Mistral del Poema del Roine, Cerdà tenia les seves entrades a la internacional dels poetes. Esperi que Virgili l'acollirà, amb un ramell a la mà, al Paradís en què no creia. " (p. 38).

Moltes coses, paisatges, gent i monuments, es succeixen en el transcurs del llibret. Menys de 150 pàgines, un aplec d'une seixantena de croniquetes, més o menys temàtiques, d'un a tres fulls, i una vintena de fotografies en negre i blanc. Resumir-lo és tan inútil com carregós.La heterogeneïtat del contingut ens desarma. Sobretot que, més d'una volta, Joan Daniel Bezsonoff fa pensar que no es troba molt bé amb el què se li va encarregar i que, ailas, va acceptar, bon soldat, de dur a terme. En efecte, si el sumari és bastant detallat (noms de carrers i barris de Perpinyà, altres pobles), moltes coses a les quals podia esperar-se el lector foraster al país com el que hi resideix,  no hi són, deixades de banda per banda o per...mandra. L'autor escriu ni tres ratlles sobre Ceret, Prada, o la Cerdanya. Clar, el títol de l'obra és ben explícit, ens indica que l'espai és Perpinyà. Espai que Bezsonoff ell mateix desborda per anar a Argelers o Cotlliure, Bulaternera o Ribesaltes, Tuïr o Salses. Ja s'entén, una guia pot difícilment ser exhaustiva, mes aquí ens adonem d'unes mancances bastant greus, tot i justicar-les el tipus, el format de llibre i la la subjectivitat iconoclasta i "castigadora" de l'autor que retreurà una inèpcia, una injustícia, una censura al poble o al barri ràpidament pintat. No sé què n'esperava l'editor? Però es pot conjecturar que li resultarà difícil iniciar els lectors (del sud del Pirineu, principalment) a una "identitat" de Perpinyà i de la Catalunya Nord, clarament escassa i prima. Ara bé, qui sap, si el nostre autor no ho ha pas fet expressament no pas per revenjar-se sinó perquè no ignora pas ell estudiós de lletres que la frustració així com la seducció pot posar-se com a objectiu literari. I, d'aquest punt de vist, l'autor se la xala més bé que tres arquebisbes al Vaticà...  Ara bé, no discutirem més llargament les discriminacions d'un Joan Daniel Bezsonoff que diu s'estimar Perpinyà però reduint-la a un molt petit format, tant se val el que idolatra i el que descarta o talla en bocinets. Llibre heteròclit (on cohabiten Seneca i...Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, Sor Maria Antigó i... l'admirada Eliane Comelade, Thomas Cook i... Kateb Yacine, Django Reinhardt i..Barend Britz o J-F. Imbernon), s'ha de llegir com es presenta, barrija barreja.  Lliurement, sensa pressa. No és pas una novel.la. Tampoc es vol tractat antropòlogic. S'hi entra i s'en surt com és vol. Com en un cafè, un cinema, una llibreria o un bar. No sempre ens sallim satisfet, però tampoc decebut, frustrat en absolut. Mes l'autor no es desfà pas del tot del seu paper d'orientador, de mestre i confia al lector cartes i fins i tot un glossari amb setanta tres paraules rosselloneses... Joan Daniel Bezsonoff també es rememora que és un escriptor amb autèntic i confirmat talent literari. Si massa pàgines del seu llibre retiren, al nostre parer, a fitxes pràctiques una mica eixutes o desimboltes, i no pas a pàgines amb prosa ben dominada, a la qual ens havia acostumat el narrador de"Una educació francesa" o de "Matar de Gaulle", s'hi troben, tanmateix, uns fragments de bella escriptura, personal i profunda, en laqual erudició, lucidesa i emoció es coagulen per corprendre el lector el més distanciat (cf. la nostàlgeria). I si l'autor, (no és gens absurd preguntar-s'ho) tot d'una, fent-se conscient de trobar-se engabiatpel genère que, per primera vegada, assajava, havia volgut, aci i allà, brutalement evadirse'n? El talent literari de Bezsonoff es veu en la seva habilitat pictòrica o musical per descriure un lloc. Per exemple, el mas Rombeau a Ribesaltes que li evoca "una catedral wagneriana", o les Dames de France a Perpinyà "dreçat com un castell tudorià". Es veu, també, la dexteritat de l'autor en l'agudesa de la seva observació: "un vagabund badalla, voludat en les vinyes de la misèria " o,  més miserabilista encara : "Els escamots de captaires planyívols, els cagallons dels cans i els sots fan aquesta avinguda digna de les pitjors pàgines d'Emile Zola a pesar dels casals d'antany i llurs jardins deserts" (S'haurà reconegut l'avinguda de l'estació? ). I dins del manejament de la tècnica comparatista, mobilitzant l'ull, la representació i la memòria: "A dalt de l'escalinata de la plaça Molière, pensi de nou en les fotos i les velles postals d'Indoxina. Aquells bancs verds tenen bessons devant le teatre de Haiphong". Bezsonoff, si no ho sabieu, apunteu-vos ho, habita en els seus llibres i els habita com una mina barroca, manllevant-hi uns records brillants que incrusta dins els seus relats, o s'hi vessen "providencialment". Records de tota mena, de cinema, d'escola, de lectures, de concerts...però estilitzats. Joan-Daniel Bezsonoff, el lletraferit, no firma, prou n'està conscient, amb aquesta "Guia" de Pòrtic, el Castellet il.lustrant la seva portada, el seu millor opus i s'encamina representar una pauta feble, anècdotica en la seva bibliografia, però, no la desertem, donement-li una ullada per envisar-nous que hi alternen l'observació periodística, la notació pedagògica, l'anunci publicitari, la potada satírica, l'energia panfletària, el gust de la passejada, del diàleg melàncolic amb si mateix, la tendresa poètica i la passió per la defensa de "l'Homo catalanicus encara viu" (p. 23).  

Heus ací alguns extractes d'aquesta "Guia". Un epítom, per mostrar el nostre deure al grec.

"A poc a poc, les padrines ens van deixar per preparar bunyetes per als àngels i la llengua catalana va desaparéixer en sorres movevisses. De tant en tant sorgeix com un illot volcànic abans d'endinsar-se en la mar de l'oblit." (p. 67)

"La plaça Grétry se m'obre de bat a bat. Recordi cada cop un tarda en què havia vist l'Audrey Hepburn a War & Peace, dins d'un cinema de la Rue des Ecoles a Paris. M'agradaria de saber per què mai no he oblidat aquella tarda del 1993. La claror? Un olor?

"L'absència dels arbres es nota particularment els dies d'hivern, quan la tramuntana s'espleteix i bufa com un stradivarius espatllat." (P. 93)

"Un per un, com tots els mots, tots els sons, tots els girs de la nosta llengua, aquests noms desapareixen com les darreres notes d'un vals en la nit." (p. 97)

 

"M'agrada particularment el retaule and sant Francesc de Paula, amb la seva barba, digna d'en Serpico." (p. 105).

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 23-06-2015 19:53

La guia sentimental de Sant Cugat del Vallès

Jordi Van Campen 
Si un editor em demanés una guia sentimental de Sant Cugat... 

 
      dubtaria de com enfocar-la

Em caldria ser objectiu?, o bé repassar aquells espais, personatges i persones que m’han afectat a mi, tot i que resultin desconeguts a d’altres persones? De quina de les dues maneres podria aportar més veritat al lector?

 

A la seva Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic, 2015), el novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff ha optat per un tríptic: en primer lloc l’enciclopèdia general de Perpinyà, en la qual sens dubte és la part més reeixida del llibre; després la guia pròpiament dita, és a dir, un repàs superficial a aquells racons de la vila que el propi lector pot visitar algun dia (Le vieux Fournil, una de les meves adreces preferides, on és molt fàcil aparcar”); i en tercer lloc l’urbanisme de rodalies, apunts ràpids sobre els pobles del voltant. Tot plegat justifica la citació inicial: “Ambulo, ergo sum”.

 

El lector avesat a Bezsonoff ja sap què esperar d’un autor tan particular, com d’un vell amic a qui fa temps que no veu, i a qui es vol perdonar les rareses; el lector novell en pot esperar qualsevol cosa, però que no hi busqui objectivitat: l’itinerari és personal, quasi privat, i només el to de complicitat del text ens convida a compartir els petits secrets amb l’autor. Amb dinamisme, en segona persona com si conegués el lector de tota la vida, Bezsonoff ens confia els racons preferits d’una ciutat que, si bé estima, no té gens idealitzada: “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart”.

 

És sabut que Bezsonoff és un afamat novel·lista històric (La guerra dels cornutsLes amnèsies de DéuMatar De Gaulle...), i respectat per la crítica pel seu fascinant vessant autobiogràfic (Els taxistes del tsarUna educació francesaUn país de butxaca Les meues universitats). Aquesta suposada guia entronca amb la faceta autobiogràfica, ja que no s’escapa de les seves dèries habituals: la catalanitat i la seva progressiva evaporació (“A poc a poc les vinyes anaven desapareixent com les paraules de la llengua catalana”), la relació entre història i la llengua (“El 1700, el rei Lluís XIV prohibeix l’ús oficial del català”), la tradició contra l’estupidesa de la globalització, o el paradís que signifiquen el cinema i la música de cinquanta anys enrere.

 

Malgrat el format poc literari d’una guia, gènere en què pocs literats han reeixit, aquest llibre pot marcar l’inici d’una etapa en aquest escriptor: capítols com “Thomas Cook”, “Sant Aciscle” o “El viatge de Tots Sants” aporten una visió poètica inèdita en ell, suau i reflexiva, més donada als homenatges que al desig i a les obsessions terrenals que fins ara vessaven de les seves obres. Perquè no sigui dit, però, els combina amb la seva franquesa habitual, que a voltes resulta excessiva: no se’n salva ni don Antonio; Machado, vull dir: “Si m’haguessin elegit batlle de Cotlliure, hauria tornat el seu taüt i el de la seua mare a Sevilla”.

 

El cas és que el lector es fa una idea clara dels llocs que, citats al llibre, li plauria de visitar. Sospito que aquesta publicació provocarà força visites a Perpinyà, tant dels joves que potser desconeixen la Catalunya Nord com dels ja-no-tan-joves que, com bé diu el llibre, solien freqüentar Perpinyà en temps més difícils, a la recerca d’una llibertat que no trobaven a Barcelona.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 21-06-2015 11:59

El diccionari vist des de Quilhan


http://www.jornalet.com/nova/5302/lo-diccionari-occitan-provencal-catalan-de-jd-bezsonoff-un-esplech-per-far-pais

Lo Jornalet Terric Lausa

Lo diccionari occitan provençal-catalan de JD Bezsonoff: un esplech per far país

 

 

 

 

 

 

 

 

Aqueste diccionari de 504 paginas es un prètzfach de 15 ans coma o declarèt l’autor a l’acte de presentacion








Regularament l’actualitat editoriala es piquetada de bonas surpresas e, de còps que i a, d’excellentas surpresas. Uèi lo jorn nos arriba un joièl editorial vertadièr qu’en realitat es un eveniment. Ven de crebar l’uòu en çò de l’editor Llibres de l’Índex de Barcelona lo Diccionari occitan provençau-catalanescrich per l’escriveire nòrd-catalan Joan-Daniel Bezsonoff.
 
I a d’òmes que son bons a tot. Joan-Daniel Bezsonoff n’es un. Es conegut e reconegut de pertot dins los Païses Catalans e Occitània coma romancièr, traductor, poèta, cercaire e cronicaire de premsa. Recebèt mai d’un prèmi literari prestigiós. L’òme es un aimador de la lenga occitana. Ne parla sovent amb una bèla afeccion dins la siá òbra romanesca. Afogat de la literatura nòstra en general, ten un estrambòrd particular per l’òbra de Mistral.
 
Aqueste diccionari de 504 paginas es un prètzfach de 15 ans coma o declarèt l’autor a l’
acte de presentacion. E d’efièch a cada linha se sentís lo trabalh de formiga necessari a son escritura. La particularitat d’aqueste diccionari, qu’i cabon 13 000 entradas, es que l’autor a illustrat las traduccions de mai de 2000 citacions d’autors occitans. Una caracteristica sieuna mai qu’interessanta, es que, quand es lo cas, las citacions son escrichas d’en primièr en grafia mistralenca, puèi viradas en grafia classica e traduchas en catalan.
 
Lo diccionari, que se concentra sul parlar provençal, es obèrt a quantitats d’entradas en provenença d’autras regions occitanas. Per çò de la presentacion dels mots, dels diferents registres de lenga, dels diferents senses, lo Joan-Daniel Bezsonoff a fach òbra d’un suènh impecable dels ponches de vista scientific e literari. Consultar aqueste diccionari es d’una facilitat agradiva.
 
Mas se limitar a una consultacion seriá coma d’anar a la plaja sens i agachar la mar. Lo plaser vertadièr d’aqueste diccionari n’es la lectura. Cal prene lo temps de viatjar d’un article a l’autre, de lispar d’una citacion a l’autra, de religar los mots d’una meteissa familha, de descobrir lo suspens que nos resèrva la pagina seguenta. En Bezsonoff a redigit un diccionari qu’es tanben una òbra literària. Se legís coma un roman en encara melhor ja que se pòt obrir a quina pagina que siá: cada article es un nòu raconte de l’istòria e de la vida de la nòstra lenga. Un delici!
 
La lectura de las traduccions catalanas del 
Diccionari occitan provençau-catalan per nosautres occitans es coma una mesa en acòrdi universal. Lo passatge de l’occitan al catalan nos permet de vestir d’una autra manièra, mas gaireben de la meteissa manièra, la lenga nòstra. Las similituds son talament nombrosas e vesinas que sovent cal soscar dos còps per saber se legissèm lo mot en occitan o sa traduccion en catalan. Lo prefacièr occitan d’aqueste diccionari, lo professor e lingüista Gerard Joan Barceló, s’apièja sus la qualitat de l’òbra per encoratjar occitans e catalans al desvolopament de nòstra coneissença mutuala.
 
Joan-Daniel Bezsonoff, dins l’introduccion del libre, escriu: 
“Cresèm qu’es tròp tard per unificar las doas lengas bessonas, mas esperam qu’aqueste diccionari permeta de viatjar per la memòria de la nòstra lenga. [...] Nos agradariá que la nòstra òbra ajudèsse los catalans a far front a la castelhanizacion del catalan e que los occitans se rendèsson compte de la francizacion de lor parlar. Se las doas comunautats fan un pas una cap a l’autra, nos aprocharem de la koinè medievala que constituriá un esplech magnific dins la recuperacion d’un espaci catalanooccitan per un futur ensolelhat”. I a pas cap de dobte possible, lo Diccionari occitan provençau-catalan serà una pèira angulara d’aquesta recuperacion. Ja es una òbra d’utilitat publica que cal legir a bodre.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 20-06-2015 18:12

Crònica del Paradís

 

JOAN GARI                     l'ARA  20/06/2015

 

 

 

 

 

  Per a més d’una generació de francesos, Algèria és l’autèntic paradís perdut. Al capdavall, feia més d’un segle que hi eren quan es van veure obligats a fugir-ne –com Adam, com Eva- amb un pàmpol tapant-los les vergonyes. No fou una renúncia senzilla: l’èxode va ocasionar els excessos terroristes de l’OAS i després la incomoditat dels pieds-noirs. Entre els descendents d’aquells colons primigenis, però, s’ha mantingut intacta una memòria mítica, que els anys no han aconseguit esborrar.
  Madame Arnoul és un dels fruits més bells d’aquesta memòria. Jean-Nöel Pancrazi va ser un d’aquells pieds-noirs expulsat del jardí somiat l’any 1962. Llavors tenia 13 anys. Com sa mare era de Perpinyà, va recalar-hi per fer l’educació secundària. Després seria l’escriptor d’èxit capaç de collir tots els premis (el Marcel Pagnol, el François Mauriac, el de l’Acadèmia Francesa). Per Madame Arnoul, específicament, va rebre el premi Livre Inter, el Maurice-Genevoix i l’Albert Camus.
  Pancrazi, però, seria un perfecte desconegut en català de no ser per l’esforç de Joan Daniel Bezsonoff, que ha realitzat la primera traducció al nostre idioma d’una de les seues obres. L’elecció de La senyora Arnoul és perfectament comprensible. Al capdavall, també Bezsonoff és un enamorat de la memòria algeriana, un addicte a les bondats literàries del mite del primer paradís, com es pot comprovar en les seues novel·les. 
  Un dels encerts més evidents d’aquest petit relat és el punt de vista. La felicitat, però també la tragèdia, és observada pels ulls d’un infant. Un xaval a qui la senyora Arnoul fa de segona mare –perquè la pròpia està massa ocupada, segurament. Ella hi troba el fill que no ha tingut, i així s’oblida, de passada, d’un marit massa amic de les efusions etíliques. 
  La senyora Arnoul ensenya al protagonista a explorar en un globus terraqüi les ciutats i els països que encara no coneix, mentre aquest sent parlar als grans de la “metròpoli” com d’un magatzem immens, que s’enfilava fins al cel. 
  Quan “els terroristes” començaran a ensenyorir-se de la vida quotidiana, madame Arnoul els fa costat. És detinguda, davant el desconcert del seu protegit, i ja res no tornarà a ser com abans. Un món s’ensorra i els més lúcids –com Arnoul- canten la cançó d’Édith Piaff: “Non, je ne regrette rien…
  Miniatura intensa, petit tresor de prosa cisellada, La senyora Arnoul és un relat escrit com un riu dibuixaria la seua llera. I Bezsonoff ha sabut traslladar al català la densa emoció de la gran literatura.


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article