VEF Blog

Crònica del Paradís

JOAN GARI                     l'ARA  20/06/2015

  Per a més d’una generació de francesos, Algèria és l’autèntic paradís perdut. Al capdavall, feia més d’un segle que hi eren quan es van veure obligats a fugir-ne –com Adam, com Eva- amb un pàmpol tapant-los les vergonyes. No fou una renúncia senzilla: l’èxode va ocasionar els excessos terroristes de l’OAS i després la incomoditat dels pieds-noirs. Entre els descendents d’aquells colons primigenis, però, s’ha mantingut intacta una memòria mítica, que els anys no han aconseguit esborrar.
  Madame Arnoul és un dels fruits més bells d’aquesta memòria. Jean-Nöel Pancrazi va ser un d’aquells pieds-noirs expulsat del jardí somiat l’any 1962. Llavors tenia 13 anys. Com sa mare era de Perpinyà, va recalar-hi per fer l’educació secundària. Després seria l’escriptor d’èxit capaç de collir tots els premis (el Marcel Pagnol, el François Mauriac, el de l’Acadèmia Francesa). Per Madame Arnoul, específicament, va rebre el premi Livre Inter, el Maurice-Genevoix i l’Albert Camus.
  Pancrazi, però, seria un perfecte desconegut en català de no ser per l’esforç de Joan Daniel Bezsonoff, que ha realitzat la primera traducció al nostre idioma d’una de les seues obres. L’elecció de La senyora Arnoul és perfectament comprensible. Al capdavall, també Bezsonoff és un enamorat de la memòria algeriana, un addicte a les bondats literàries del mite del primer paradís, com es pot comprovar en les seues novel·les. 
  Un dels encerts més evidents d’aquest petit relat és el punt de vista. La felicitat, però també la tragèdia, és observada pels ulls d’un infant. Un xaval a qui la senyora Arnoul fa de segona mare –perquè la pròpia està massa ocupada, segurament. Ella hi troba el fill que no ha tingut, i així s’oblida, de passada, d’un marit massa amic de les efusions etíliques. 
  La senyora Arnoul ensenya al protagonista a explorar en un globus terraqüi les ciutats i els països que encara no coneix, mentre aquest sent parlar als grans de la “metròpoli” com d’un magatzem immens, que s’enfilava fins al cel. 
  Quan “els terroristes” començaran a ensenyorir-se de la vida quotidiana, madame Arnoul els fa costat. És detinguda, davant el desconcert del seu protegit, i ja res no tornarà a ser com abans. Un món s’ensorra i els més lúcids –com Arnoul- canten la cançó d’Édith Piaff: “Non, je ne regrette rien…”
  Miniatura intensa, petit tresor de prosa cisellada, La senyora Arnoul és un relat escrit com un riu dibuixaria la seua llera. I Bezsonoff ha sabut traslladar al català la densa emoció de la gran literatura.