VEF Blog

Autobiografia dislocada

Adrià Pujol Cruells

Picadura de Barcelona

Edicions Sidillà

octubre del 2014

La Bisbal d'Empordà, 205 pàgines

EL TEMPS  

Em pensava que els narradors catalans havien relinquit per sempre l'estil al rebost amb altres estris inútils. M'equivocava. Miracle! Acabi de descobrir que a casa nostra alguns escriptors encara saben escriure sense emprar el verb 'ser' a cada frase. Mirant de llegir una novel·la famosa i premiada de l'any passat, l'he trobat setze vegades en divuit ratlles. Vaig deixar de comptar després, fastiguejat. Per fi, la lectura de Picadura de Barcelona d'Adrià Pujol Cruells m'ha permès de conèixer un veritable estilista, com ' les maîtres d'autrefois ' (A Perpinyà també sabem francès...) amb un vocabulari ric i precís que no recula pas davant dels dialectalismes com 'nyaufar.' '' Als volàtils com jo, a ciutat les rutines ens nyaufen l'humor. '' ( pàgina 85) M'imaginava que aquest verb tan expressiu només es deia al Rosselló i havia desaparegut amb el meu avi cap al paradís dels tresors perduts.

Resumir aquest llibre em sembla difícil. Sense trama ni argument, l'autor reïx el miracle que delejava Flaubert. '' Faire quelque chose de rien. '' (Fer quelcom amb no res.) Sense avorrir mai el lector, el narrador, begurenc perdut a la capital, vagareja per la Barcelona post-olímpica que '' actuava de ciutat ensuperbida, amb elefantiasi del jo, però en realitat presentava un centre pudibund, i catacumbes i barriades. Una amalgama social abracadabrant. Un popurri que, fet i fet, en confegia l'essència. '' ( pàgina 10) Adrià Pujol Cruells segueix la seua imaginació com el nebot de Rameau vist per Denis Diderot. '' [Ses] pensées ce sont [ses] catins. '' El narrador empaita les seues cabòries amb un humor constant, un humor cortés que ens vol fer oblidar una estoneta l'absurditat de l'existència. '' Se sap que el guru de Llofriu també estimava més els gats, independents i desconfiats com ell. Se sap o fa de bon suposar, perquè s'han atribuït tantes manies i sentències a Pla, que de vegades sembla que l'autor de tots els pensaments mínimament afusats dels catalans. O potser és que només hem llegit Pla. '' ( pàgina 92) Tot el llibre es revela clafert de passatges brillants com aquest. A vegades en fa un gra massa potser, però deu ser el rescat de la comicitat. '' Borden a les botigues i et reciten el càntic dels càntics dels càntirs.'' ( pàgina 88) Confessi, malgrat tot, que m'ha fet somriure aquest joc de paraules. ' penjar les fotos a les xacres socials. ' ( pàgina 84 ) La mare del narrador mor de malaltia, però ell mira de quedar-se dret en aquest món tràgic mitjançant el llenguatge. Les seues frases dúctils, les gratificacions verbals il·luminen el llibre. '' La Barcelona primordial es pot travessar en una hora. '' (pàgina7)

Les referències culturals, molt sovint franceses, ritmen el llibre sense pedantisme. El narrador esmenta Jean Genêt com si l'hagués conegut al Barri Xino. Per ell, la literatura és una experiència real, vital i no un pretext per sortir als diaris i insinuar-se amb minyonetes sentimentals als clubs de lectura. '' Conrad, Stevenson i Baudelaire ens van com l'anell al dit. '' ( pàgina81) El narrador ens confia la seua incapacitat actual a escriure novel·les. Màrius Serra ' és capaç d'escriure una novel·la i jo no, això també és veritat. '' (pàgina 67) Que Adrià Pujol es tranquil·litzi! Ha sabut allunyar-se dels altiplans estèrils del 'nouveau roman' per jugar ben bé amb el llenguatge. Amb ell, la llengua catalana apareix d'una real plasticitat, moderna i clàssica a l'encop. Tot servant les sentors de la seua terra, transmuta el dialecte empordanès per elevar-lo a la categoria del jiddisch de Nova York. Gràcies senyor Adrià Pujol Cruells per aquestes violetes.