VEF Blog

Tinc respecte pels científics, però no em faran creure que el rossinyol descendeix dels dinosaures.

La religió és una llengua mig oblidada que vam aprendre durant la infantesa i que encara comprenem si bé la parlem amb un accent espantós.

L'été le plus triste de ma vie, j'ai gagné au Tiercé,. Depuis je crois en Dieu par intermittences. 

 Un escriptor és un egocèntric obert als altres.

La padrina Lucienne es mofava dels pagesos que anaven a la vinya amb una ràdio. Potser tenia raó, però no puc corregir fulls d’alumnes sense l’ajut d'un disc de Frank Sinatra o Jean Sablon.

Qui gosarà dir que sovint premien un autor més per la seva trajectòria política que per la seva obra ? 

La meva vida és un país que he travessat sense entendre'n la llengua. 

 He llegit L’étranger, La Peste, Le premier homme, L’été, Noces, La chute i mai no he tingut ganes de prosternar-me als peus d’Albert Camus

 No ho dic pas per justificar-me mes els gats gaios m'agraden.

La meua ballarina se'n va a la impremta. Començarà a ballar el 15 de febrer.

EL TEMPS    5/O1/2017 

    Mai no he tingut sort amb els meus veïns. Gent cridanera, sorollosa, malcriada amb un accent del nord de França molt desplaent. Jo no suportava quan el rei de la trepa explicava acudits ineptes i cridava el nom del seu fill en plena nit. Quentin ! Quentin! Una nit abans que arribés l’algutzir, va fugir amb la seua tribu. Bon vent i barca nova!

A la revista EL TEMPS, en canvi, tinc un veí de luxe, tot un cavaller: don Joan Garí. Les nostres ressenyes se segueixen a la mateixa pàgina mes rere mes. El mestre de Borriana ha tingut la bona pensada de proposar als lectors una antologia de la seua producció crítica publicada per aquesta revista i pel diari Ara. Les ressenyes de Garí, com les de Lluís Muntada i Vicenç Pagès Jordà, no són pas opinions d’un crític sinó peces signades per escriptors autèntics. Contràriament als crítics professionals, Joan Garí mai no oblida que “c’est une entreprise étrange” (‘és una empresa estranya’) d’escriure una novel·la per parlar com Molière. Garí és un home bo que abomina la violència verbal i física. Amb ell, no ens encararem amb cap assassinat literari, cap dansa salvatge amb la cabellera de l’enemic a les mans. No! Els seus articles són petites rajoles plenes de bellesa, finestres d’intel·ligència lluminosa.

L’ofici de lector
Joan Garí
Edició i estudi introductori d’Anna Esteve
Publicacions de la Universitat de València
València, 2016

Bon coneixedor del francès i de l’anglès, Joan Garí s’allista a les confraries dels proustians i dels enamorats de Montaigne que sol citar. “Unes poques pàgines de la Recherche eren el meu desdejuni: un banquet que només esglaiaria els partidaris del menjar macrobiòtic, o vegetarians desorientats sense una mica d’imaginació”. La seua curiositat intel·lectual no es desmenteix mai i llegeix moltes traduccions. Dóna consells de lectura judiciosos que el lector seguirà amb profit. L’única discrepància seriosa que tenim és quan celebra els mèrits del nul·líssim Laurent Binet, els escrits del qual presenten l’interès del manual d’ús d’un tractor redactat en uzbek medieval. A través de les seues ressenyes, es va perfilant tot un cànon discret de la literatura. Esperi que aquest llibre doni ganes als lectors d’endinsar-se per l’obra tan bella de Joan Garí. Amb tota la meua subjectivitat admiradora em permetreu recomanar-vos dos títols: el seu dietari Les hores fecundes (Premi d’Assaig Bromera, 2002) així com el seu magistral Viatge pel meu país (Premi Mitrofan, 2012) que m’ha entusiasmat tot i que visc tan lluny de la Catalunya tropical on els escriptors són tan bons i les nits inoblidables.

https://www.youtube.com/watch?v=IgXeLozprQk

Enric Danoy és un dramaturg català totalment oblidat.

  Si bé la història de la literatura és un cementiri d’autors, Enric Danoyi Bru (àlies Henry Danoy) es mereix sens dubte el títol de ‘’ fantasma de les lletres catalanes ‘’ 

Va néixer el 27 de gener del 1859 en una família de pescadors a Sant Llorenç de la Salanca, població del Rosselló. El jove Enric va cursar estudis al liceu de Perpinyà abans d’esdevenir professor de lletres.  Va fer tota la carrera a la Provença als liceus de Dinha (àlies Digne) i Ate (Apt, en francès) on es va familiarizar amb el provençal i les seves variants. Es va implicar en el Felibritge, la Renaixença provençal.

A la manera del Virgile travesti de François Scarron, va compondre dues epopeies còmiques en provençal central, lleugerament diferent del rodanenc conreat per Frederic Mistral i els seus deixebles. De la seva producció occitana recordarem aquests tres versos deliciosos. 

      ‘’  E aro, se lou rèi à chausi me dounavo :

  Felibre vo marqués : ‘’ Marqués, la bello cavo!

         Ame miéus èstre fa felibre pèr Mistrau. ‘’

‘’  I ara, si el rei em deixés triar entre:

  felibre o marquès : ‘’ Marquès, això rai!

  M’agrada més que em faci felibre Mistral. ‘’

Enric Danoy tornà al país a la fi de la primera guerra mundial. Amb el seu amic Simon Siné, professor de música al conservatori de Perpinyà, va mirar de crear un subgènere : l’opereta tràgica i rossellonesa. El 1922, van representar a Sant Llorenç de la SalancaHasta la mort!, obra d’una nul·litat aclaparadora. 

El kàiser, Guillem II, refugiat a Holanda, decideix d’escapar-se per fugir als Estats Units. El seu avió cau enmig de l’estany de Salses. Sa i estalvi, en Guillem (sic) erra per les canyes abans que el reconeguin uns pescadors a causa del seu català germànic…Decideixen constituir un tribunal per jutjar-lo.

Enric Danoy desvarieja, però la seva llengua prefabriana és

molt bona i hauria pogut constituir una base seriosa per un estandard regional del català septentrional.   

Danoy va morir el 1929. Trenta anys després de la seva defunció, el municipi de Sant Llorenç de la Salanca va homenatjar-lo donant el seu nom a un carrer del poble. De llavors ençà, el temps ha passat i quasi tothom l’ha oblidat.

Bibliografia

El nostre estudi sobre Enric Danoy a la miscel·lània  Mélanges roussillonnais, SASL des Pyrénées Orientales, vol. 112, Perpinyà, 2005

    Michel Déon, colonel honoraire des hussards, est mort, sabre au clair, dans une dernière charge contre la Camarde.

Si j’avais lu avec un certain plaisir  Un taxi mauve ,  j’ai abandonné Les poneys sauvages  au milieu du roman, ce qui n’est jamais bon signe bien qu’on ne puisse pas considérer mon goût comme universel ou canonique.    

Antany els francesos celebraven els homes que havien tingut ‘’ une belle guerre ‘’ és a dir una guerra heroica. Sense cap discussió, el tinent X havia fet una ‘’ bella guerra ‘’ amb un menyspreu de la mort que confinava amb la inconsciència com si hagués participat als assalts permanentment begut. Malgrat la seva salut que el salvava de la guerra, es va allistar l’1 de setembre del 1914 al segon regiment de cuirassers, el regiment més vell de la cavalleria francesa. El jove comte va haver de vèncer reticències mèdiques i administratives. Cap padrí no el protegia. Es va retrobar enmig de la batalla de l’Yser amb soldats que es negaven en fanguissars i rius fecals. L’exèrcit vencedor era la rataneria. Hi havia milions i milions de rats. Un ratam infernal. Podien matar soldats belgues en orri. Els rats no. Sorgien de pertot. D’una sabata, d’un quepis, d’un tros de pa. Toqueu tamborins ! Rataplam ! Rataplam ! Sempre guanyaven els rats, companys fidels i repugnants. Sense manies patrioteres, jugaven amb els cadàvers dels quatre països.

La cultura d’un país no es construeix només amb genis sinó amb artesans tossuts que transmeten la flama de la coneixença als altres homes. Necessitem divulgadors, estudiosos, compiladors valents que recol·lecten amb paciència i una dedicació constant informacions per als altres.

Rafel Sena, conegut activista valencià, és una d’aquestes formiguetes que construeixen ponts entre la tradició i el futur. Ja se sap que el present no existeix. Sena ens acaba de regalar un nou tresor. El títol ho diu tot: Grans intèrprets valencians de l’espectacle. Més de 250 biografies. Aquest llibre constitueix una eina preciosa per a un novel·lista o un historiador interessat per la València del segle XX. Les fotografies i els dibuixos alegren la lectura i ens ajuden a transportar-nos cap a aquest món desaparegut.

Fregant l’exhaustivitat, Rafel Sena i Guzmán ens proposa un retrat amè i honest de la terra valenciana a través del món de l’espectacle. Entre tots aquests homenots hi figuren afortunadament moltes dones. Elogia Rosita Amores que “es va convertir durant la transició política del govern espanyol en un dels populars símbols contra la repressió sexual, la censura i la llibertat d’expressió” (pàgina 194). L’evocació de la senyora Rosita Amores i la seua fotografia at her best, al temps de la seua esplendor, m’han recordat aquest passatge de La caiguda d’Albert Camus. “J’ai de la peine à l’avouer, j’aurais donné dix entretiens avec Einstein pour un premier rendez-vous avec une figurante. (…) J’ai perdu le fil du raisonnement qu’on m’exposait parce qu’une ravageuse, au même moment, traversait la rue” (“Em costa confessar-ho, hauria donat deu entrevistes amb Einstein per una primera cita amb una ballarina (…) He perdut el fil del raonament que m’exposaven perquè una noia molt atractiva, al mateix moment, travessava el carrer”).

Només els sants o els hipòcrites poden afirmar que no han conegut aquesta torbació orgànica. Com oblidar la sensualitat i els ulls verds de Queta Claver, “dotada d’una singular bellesa, simpatia i d’unes magnífiques dots d’actriu” (pàgina 191)? Al costat de les espanyolades de El Príncipe Gitano i Jorge Sepúlveda, la cara al·lucinada de Rafel Rivelles fent de Quixot, l’autor ens explica la magnífica història de la Nova Cançó. Resumeix brillantment la carrera de Raimon amb les limitacions inevitables d’un diccionari. “No trobe necessari d’expandir-me en aquesta síntesi biogràfica” (pàgina 153). Troba paraules senzilles i emocionants quan evoca Ovidi Montllor.

“D’una modèstia natural que impressionava, amic solidari, sempre es manifestà compromès amb la problemàtica del seu temps, una constant amb els temes socials culturals i lingüístics, per la qual cosa, es negava a cantar en un altre idioma que no fora el seu. Deia ‘En altres idiomes, hi ha ja massa cantants’” (pàgina 155).

Aquest és un dels secrets dell libre. Rafel Sena Guzmán estima la humanitat. No jutja ni els homes ni els artistes. Mestre benèvol, presenta tots aquests artistes, internacionals o ultralocals, amb llurs qualitats i febleses. Com ho sap el lector d’aquesta revista, no tinc pas la sort d’haver nascut en terres valencianes. Només sóc un russo-rossellonès, però malgrat tot m’ha interessat força l’assaig de Rafel Sena Guzmán tot i que disti de conèixer tots els artistes esmentats. Gràcies a ell, tota una època reviu. M’imagini que els lectors valencians sabran trobar-hi un encís suplementari. Faig un somni. M’agradaria que el Sena es passegés pels escenaris de París. Sena a les ribes del riu sagrat.

Grans intèrprets valencians de l’espectacle. Més de 250 biografies.
Rafel Sena i Guzmán
Danes editoria, València, octubre 2016

Ens acaba de deixar en Llorenç Planes, gran patriota, defensor tossut de la terra catalana, autor del Petit Llibre de Catalunya Nord que, quaranta anys enrere, va permetre a molts catalans de prendre consciència de llur identitat.

  Fa més de trenta anys que coneixia en Llorenç. Vaig descobrir amb ell el jardí meravellós de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Vaig obtenir una beca per anar a la UCE i vaig contactar en Llorenç que es cuidava dels estudiants com jo. A canvi d’aquella beca, havia de fer feinetes com col·locar cadires, netejar gots o comprar material escolar al poble.

En Llorenç era un mentor benèvol, discret, tímid, amb una curiositat intel·lectual viva. Era més un pensador que un orador però, quan tocava, sabia animar-se i debatre amb passió. Enginyer agrònom havia conegut a Alger en Jean-François Coche, antic amo de la llibreria Pam de Nas i ambaixador de la catalanitat a París.

Recordi la campanya electoral del 1994 quan en Planes, president d’Unitat Catalana, es va presentar a les eleccions cantonals al centre de Perpinyà. Crec que va obtenir un 7% dels vots, resultat honorable que ens va decebre. Havíem passat tantes hores encartellant i mirant de convèncer els vianants. Amb mots senzills, en el seu esplèndid català de l’Alt Vallespir, en Llorenç va mirar de consolar-nos. Algunes derrotes eren més nobles que moltes victòries.

Elegit a Sant Nazari, en Llorenç ens va convidar el professor Renat Botet i a mi per celebrar la primera festa de Sant Jordi al seu poble.

Tota una vida d’amistat, de nits electorals, de conferències. En Llorenç era un home púdic i mai no vaig gosar dir-li com l’apreciava. 

La gent que no tingut la sort de tractar-lo podrà descobrir la seua obra, apassionant per tots els amics de la Catalunya Nord, expressió que havia popularizada.  ‘’ l gran interès que jo veia a dir Catalunya Nord, igual que els bascos Euzkadi Nord, és que això permetia guardar l'expressió '' Catalunya del Nord '' per designar tot el territori del nord de Catalunya, que, a més de les terres annexades en 1659, pot comprendre l'Empordà o la Garrotxa i sobretot els Pallars. La Montserrat deia que '' Catalunya Nord '' era al límit de la correcció gramatical però feia observar també que per aquesta mateixa raó creava un fort impacte com passa amb els eslògans publicitaris. '’

Allò que em fa més pena és que no podrà veure la independència del nostre país, per la qual havia treballat tant.

M’imagini que ara està provant de convèncer sant Pere i tots els sants d’afavorir el procés, explicant que baixant, tots els sants ajuden.