VEF Blog

Una petita enciclopèdia valenciana

La cultura d’un país no es construeix només amb genis sinó amb artesans tossuts que transmeten la flama de la coneixença als altres homes. Necessitem divulgadors, estudiosos, compiladors valents que recol·lecten amb paciència i una dedicació constant informacions per als altres.

Rafel Sena, conegut activista valencià, és una d’aquestes formiguetes que construeixen ponts entre la tradició i el futur. Ja se sap que el present no existeix. Sena ens acaba de regalar un nou tresor. El títol ho diu tot: Grans intèrprets valencians de l’espectacle. Més de 250 biografies. Aquest llibre constitueix una eina preciosa per a un novel·lista o un historiador interessat per la València del segle XX. Les fotografies i els dibuixos alegren la lectura i ens ajuden a transportar-nos cap a aquest món desaparegut.

Fregant l’exhaustivitat, Rafel Sena i Guzmán ens proposa un retrat amè i honest de la terra valenciana a través del món de l’espectacle. Entre tots aquests homenots hi figuren afortunadament moltes dones. Elogia Rosita Amores que “es va convertir durant la transició política del govern espanyol en un dels populars símbols contra la repressió sexual, la censura i la llibertat d’expressió” (pàgina 194). L’evocació de la senyora Rosita Amores i la seua fotografia at her best, al temps de la seua esplendor, m’han recordat aquest passatge de La caiguda d’Albert Camus. “J’ai de la peine à l’avouer, j’aurais donné dix entretiens avec Einstein pour un premier rendez-vous avec une figurante. (…) J’ai perdu le fil du raisonnement qu’on m’exposait parce qu’une ravageuse, au même moment, traversait la rue” (“Em costa confessar-ho, hauria donat deu entrevistes amb Einstein per una primera cita amb una ballarina (…) He perdut el fil del raonament que m’exposaven perquè una noia molt atractiva, al mateix moment, travessava el carrer”).

Només els sants o els hipòcrites poden afirmar que no han conegut aquesta torbació orgànica. Com oblidar la sensualitat i els ulls verds de Queta Claver, “dotada d’una singular bellesa, simpatia i d’unes magnífiques dots d’actriu” (pàgina 191)? Al costat de les espanyolades de El Príncipe Gitano i Jorge Sepúlveda, la cara al·lucinada de Rafel Rivelles fent de Quixot, l’autor ens explica la magnífica història de la Nova Cançó. Resumeix brillantment la carrera de Raimon amb les limitacions inevitables d’un diccionari. “No trobe necessari d’expandir-me en aquesta síntesi biogràfica” (pàgina 153). Troba paraules senzilles i emocionants quan evoca Ovidi Montllor.

“D’una modèstia natural que impressionava, amic solidari, sempre es manifestà compromès amb la problemàtica del seu temps, una constant amb els temes socials culturals i lingüístics, per la qual cosa, es negava a cantar en un altre idioma que no fora el seu. Deia ‘En altres idiomes, hi ha ja massa cantants’” (pàgina 155).

Aquest és un dels secrets dell libre. Rafel Sena Guzmán estima la humanitat. No jutja ni els homes ni els artistes. Mestre benèvol, presenta tots aquests artistes, internacionals o ultralocals, amb llurs qualitats i febleses. Com ho sap el lector d’aquesta revista, no tinc pas la sort d’haver nascut en terres valencianes. Només sóc un russo-rossellonès, però malgrat tot m’ha interessat força l’assaig de Rafel Sena Guzmán tot i que disti de conèixer tots els artistes esmentats. Gràcies a ell, tota una època reviu. M’imagini que els lectors valencians sabran trobar-hi un encís suplementari. Faig un somni. M’agradaria que el Sena es passegés pels escenaris de París. Sena a les ribes del riu sagrat.

Grans intèrprets valencians de l’espectacle. Més de 250 biografies.
Rafel Sena i Guzmán
Danes editoria, València, octubre 2016