El capità Daniel Valls, natural de Nils poblet de l’Aspre a mig camí de Tuïr i Perpinyà, solia repetir que s’hi parlava un català rossellonès exemplar que hauria pogut servir de norma. Tot i que el cornellanenc Esteve Boy-Landry havia arribat a la batllia de Saigon, ningú no gosava contradir el capità fogós perquè els catalans a la Cotxinxina escassejaven tant com els óssos blancs al Sàhara. Antic alumne de l’acadèmia de Saint-Cyr, fill d’un coronel mort heroicament pel juny del 1940 defensant els darrers contraforts de Lió, Daniel Valls havia desembarcat a Saigon el 1941. Havia après el vietnamita que xampurrejava però que entenia prou bé. Gràcies als seus dots lingüístics, treballava al SDECE, servei d’intel·ligència. El coronel Maurice Belleux, el seu superior directe, l’apreciava encara que es captingués com un ‘’ cow boy ‘’ i no com un oficial francès educat. El seu millor amic, un cors anomenat Maurice Leccia, l’acompanyava pertot. A desgrat de llurs conquestes femenines, les bugaderes de Saigon es demanaven si no feien part de la confraria…
En Leccia era un cors professional. De talla mitjana, prim, morè amb el perfil característic dels insulars, col·leccionava les paradoxes. Havia viscut set vides com els gats de la màquia. Pastor en les muntanyes de la seva illa, afirmava que havia après a llegir al servei militar. En pocs anys havia recuperat el seu retard escolar i havia acabat coneixent tots els arcans de la llengua francesa que parlava amb un accent parisenc artificial. Havia redactat mots encreuats a Je suis partout, la gran revista col·laboracionista. No li agradaven els jueus, els gitanos, els alemanys, els anglesos, els italians, els perses, els lapons, els tibetans, els pescaires, els taxistes russos, els electricistes, els felibres i sobretot els capellans. Que em perdonin si he oblidat algú. Malgrat el seu ideari inquietant, en Leccia tenia un humor irresistible. Feia uns quants anys que preparava una traducció corsa i anotada dels Pensaments de Pascal, inspirant-se en les versions italianes de Barbara Allason i d’Adele Cantoni Canilli.
Intimava amb el senyor Mathieu Franchini, proprietari de l’hotel Continental i del Majestic. Un altre senyor de Saigon era Andreani, amo de La Croix du Sud. Malgrat els seus esforços per adquirir un xic de respectabilitat, la seva taverna tufejava a l’all, al contraban i al perfum barat de les pepes. El senyor Franchini era diferent. Tenia classe i es relacionava amb les patums, els oficials superiors i els intel·lectuals.
La meua obra no interessa quasi ningú. Me demani si no escriuré d’ara endavant en francès, la meua llengua materna. Ho dic sense amargor, tal com em raja. En català, haig de mirar el diccionari molt sovint. En francès no…
1. jordi jordi le 11-12-2017 à 21:24:55
a mi m'interessa. per sort a la biblioteca de Vapor Vell n'hi ha uns quants o els pots fer portar d'unes altres biblioteques.
Pocs escriptors grassos que hi ha, fa pena de prendre'n cap -o que s'aprimin en un món fet un Delfinat.
El jurat del Premi Mitrofan constituït per
Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat
Daniel Valls, coronel, c.r
Maurice Leccia, periodista
Anatole Vidal, industrial
Joris Van Rensburg, diplomàtic
acaba de designar CATALUNYA NORD, LA LLESQUETA DEL SEPTENTRIÓ d’Aleix Renyé millor llibre de l'any 2017.
Palmarès de les edicions precedents.
2016 El món d’Horaci Vicenç Pagès Jordà VII
2015 Picadura de Barcelona Adrià Pujol Cruells VI
2014 Histoire buissonnière de la littérature d’oc Yves Rouquette V
2013 Països d’Ultramar Joan Carles Martí Casanova IV
2012 Viatge pel meu país Joan Garí III
2011 Els castellans Jordi Puntí II
2010 Memòries d’un porc Santiago Díaz I
Malgrat la seva vida nocturna intensa, en Serguei com més anava més sentia una forta atracció per la My Liên, la bonica professora de llengua vietnamita. Sovint dinaven junts al menjador de l’institut. Parlaven de la història del Vietnam, tema que interessava en Serguei i li permetria atansar-se a la noia.
—Els francesos, us enorgulliu de la vostra cultura, de la vostra llengua, de la vostra literatura. —li deia la minyona— amb raó, però nosaltres vietnamites, no us necessitem. Fins i tot els xinesos no ens van poder assimilar.
—És veritat, però tota cultura és enriquidora.
—Amb la condició que no l’imposin ense et aratro. Jo també he estudiat grec i llatí amb les monges, però he hagut de descobrir tota sola la història del meu país. ‘’ Autrefois notre pays s'appelait la Gaule et les habitants s'appelaient les Gaulois ‘’ (Antany el nostre país es deia Gàl·lia i els seus habitants els gals. ) Quina farsa !
En Serguei Lvovitx Volkov no sabia castellà, però en l’època quan vivia a Paris un amic espanyol li havia revelat que en la seva llengua la ‘gelosia’ es diu ‘ los celos’. Gelosia, jalousie, ревность, Eifersucht, sigui quin sigui el nom que li donen, és un monstre que es pot combatre com Goliat. ' Los celos ' en plural dissimulaven una infinitat de kobold, goblins i niebelungs invencibles. Quan en mates un, en vénen deu a l'enterrament. Com les mosques. En Serguei s’havia persuadit que la My Tiên tenia un amant. Era impossible que una dona tan sensual, tan bella no en tingués un de fringaire. Malgrat l’educació, les diferències culturals, l’home és el mateix. Qualsevol mascle, normalment constituït del cercle polar a la ciutat del Cap no podia sinó desitjar aquella dona. Un vespre, en Serguei va decidir de seguir-la. No cobrava prou amb el sou de l’institut i la seva literatura. A més, era un afer entre ell i ella. Havent sopat, la My Liên va sortir de Santa Maria i va donar una ullada a dreta i esquerre, detall que va enfebrar en Serguei. Pel que sembla no volia que l’encalcessin. Va agafar la Rue de Massiges abans de tombar la Rue Chasseloup-Laubat. Uns empleats de l’ajuntament estaven reparant un cable subterrani en aquella hora en què no feia tanta calor. La My Liên va passar davant de l’església protestant abans d’arribar xino-xano a la caserna Martin des Pallières on els soldats de guàrdia van tirar-li amoretes mentre en Serguei neguitejava. Contra tota lògica va anar Rue Armand Rousseau amunt per girar a la Rue Marcel Richard. Segur que la My Liên l’havia vist i volia despistar-lo. Quin sentit tenia que desfes el camí ? S’endinsava pels carrerons del barri de Đa Kao. Va entrar en taller de la Rue Paul Bert a unes passes de la policlínica de Tân Định. Atansant-se, en Serguei va voler donar-hi un cop d’ull i va sentir talls de conversa en annamita. Va mirar de captar alguns mots, algunes sonoritats familiars quan va rebre una martellada al cap.
Quan es va despertar, la My Liên li digué somrient :
—La curiosité est un vilain défaut, monsieur Volkov.
En Serguei Lvovitx Volkov mai no oblidaria la seva arribada a Saigon. Havia baixat del Pasteur i, després d’haver deixat al bagatge a l’Hôtel du Théâtre, un petit hotel de la plaça Francis Garnier on havia reservat una cambra per una setmana, havia anat Rue Catinat avall fins al port.
Malgrat que s’ho hagués esperat, la xafogor l’ofegava. Com si volgués ploure i no plovia finalment. Semblava que queia aigua, però no era pas aigua. L’alçària d’arbres desconeguts el va sorprendre encara més. En una pudor de llaquim, en Serguei va travessar una catedral vegetal, intacta des dels primers dies del planeta. També va sentir sorpresa descobrint una ciutat ben francesa tan lluny de les costes de França. Uns edificis blancs seguien les prescripcions de l’estil de Haussmann com a Alger o Marsella. Uns grans parcs miraven de refrescar una mica la ciutat. A la terrassa dels cafès, els darrers colons i uns militars bevien un pastis. Els cotxes, els aparadors amb les novetats de la metròpoli, el nom dels carrers, la llengua francesa, tot recordava la França llunyana.
Malgrat la calda, en Serguei es va arrossegar pel barri abans d’enfilar el Boulevard de la Somme en una olor d’oli fregit i de merda. En aquella artèria alternaven edificis neoclàssics amb cases baixes asiàtiques. Uns cabelleraires treballaven en les voreres al costat de venedors de sopes.
L’abundància dels rètols en vietnamita i fins i tot en xinès li va causar perplexitat. Va acabar entrant en Le Dragon d’Or, un restaurant- dàncing a la cantonada de la Rue du Maréchal de Lattre de Tassigny, que els vells saigonesos encara anomenaven Rue Mac-Mahon.
Rere el fum de les cigarretes, l’orquestra tocava Luna Rossa. En Serguei va simpatitzar tot seguit amb un legionari flamenc que mesurava almenys dos metres, quasi tan alt com el seu germà Dmitri. Encara no l’havia avisat de la seva arribada. Ara era massa tard. Ho faria l’endemà. Veien com emergia de la multitud asiàtica i francesa. Els ventiladors giraven, impàvids. Després d’haver ballat amb una rossa bastant grassa, xopa de suor, el flamenc va beure una desena d’ampolletes de cervesa 33 sense immutar-se abans d’atacar-se a una desena de pastis Asianis, una marca local. Li agradava molt a en Serguei xerrar amb els desconeguts als bars i als restaurants. Deia que hi aprenia força coses. Va convidar el belga que la seva cantarella feia encara més simpàtic. Pronunciava ‘huit’ com els moros. Misteris de la fonètica. Demanà un conyac Martell. En begué sis més abans de baixar al lavabo. Al cap de vint minuts encara no havia tornat. Inquiet, en Serguei va trobar-lo, estifladàs, voludat en el seu vòmit, roncant més fort que tots els ventiladors de Saigon.
—Són els riscos de l’ofici…—va pensar en Serguei.
Titubejant va cridar un taxi blau i groc que, enfilant el Boulevard Bonard, va portar-lo a l’Hôtel du Théâtre.
Saigon era una bombolla misteriosa fora del temps. Cada nit se sentien canonades malgrat els xim-xims dels balls. L’orquesta d’Alex Caturegli tocava al Chalet, els músics de Guy Paquinet ocupaven l’escenari de Le Grand Monde. Als fumadors del port, les mosses més boniques de l’orient preparaven pipes. Les ballarines més esquilades de la Xina obrien les cames als dàncings de Cholon. El clic de les fitxes de mahjong dringava en les tafureries immenses. A cinc quilòmetres, més enllà de la Rue Jean Eudel i de la Rue Antoine Rolland al raval de Khánh Hội a l’altra riba de l’arroyo xinès, als aiguamolls claferts de cocodrils cap a
Cát Lái i Thạnh Mỹ Lợi, morien soldats francesos degollats. Els grocs assassinaven amb arma blanca. Oh ! De tant en tant, feien concessions a la modernitat i mataven amb granades i metralladores. De la terrassa del Majestic estant, es distingien la fanalada i la lluminària del Boulevard Charner i, en la llunyania, unes regueres de llum intermitents. Un espectacle magnífic i inquietant on es barrejaven totes les flaires capitoses de les millors perfumeries de la Rue Catinat amb el llaquim, fetor inseparable de Saigon.
Léon Morin, prêtre
Prix Goncourt 1952
Béatrice Beck
Folio
Ce roman de Béatrice Beck m’a paru très inférieur à l’admirable adaptation de Melville. On dirait un brouillon, une ébauche élaborée du film. Il y a néanmoins quelques belles plages inondées de littérature.
12/20
(à propos de l’italien)
‘’ La langue de nos voisins nous faisait l’effet d’une caricature de la nôtre. ‘’ ( page 10)
‘’ Les protestants sont bien trop raisonnables pour être chrétiens. C’est malhonnête d’avoir fait de la communion une simple commémoration. Comme si le Christ était un amateur de souvenirs. ‘’ ( page 105)
‘’ Admirable est l’ironie de Dieu, pensai-je. J’ai passionnément désiré que cet homme vînt dans cette chambre. L’y voici, non parjure et complice comme je le voulais, mais beau de piété, endormant mon enfant, son ouaille, aux sons d’un poème. ‘’ (page 211)
J’aime ce pluriel ‘ aux sons.’
‘’ Je marchais dans la silencieuse nuit de Dieu, me hâtant, comme ces ânes arabes aux flancs desquels le maître maintient une plaie toujours saignante, pour les faire mieux avancer. ‘’ ( page 215)
Comentaris/ коментарии