VEF Blog

Dos amics

   El capità Daniel Valls, natural de Nils poblet de l’Aspre a mig camí de Tuïr i Perpinyà, solia repetir que s’hi parlava un català rossellonès exemplar que hauria pogut servir de norma. Tot i que el cornellanenc Esteve Boy-Landry havia arribat a la batllia de Saigon, ningú no gosava contradir el capità fogós perquè els catalans a la Cotxinxina escassejaven tant com els óssos blancs al Sàhara. Antic alumne de l’acadèmia de Saint-Cyr, fill d’un coronel mort heroicament pel juny del 1940 defensant els darrers contraforts de Lió, Daniel Valls havia desembarcat a Saigon el 1941. Havia après el vietnamita que xampurrejava però que entenia prou bé. Gràcies als seus dots lingüístics, treballava al SDECE, servei d’intel·ligència. El coronel Maurice Belleux,  el seu superior directe, l’apreciava encara que es captingués com un ‘’ cow boy ‘’ i no com un oficial francès educat. El seu millor amic, un cors anomenat Maurice Leccia, l’acompanyava pertot. A desgrat de llurs conquestes femenines, les bugaderes de Saigon es demanaven si no feien part de la confraria…

En Leccia era un cors professional. De talla mitjana, prim, morè amb el perfil característic dels insulars, col·leccionava les paradoxes. Havia viscut set vides com els gats de la màquia. Pastor en les muntanyes de la seva illa, afirmava que havia après a llegir al servei militar. En pocs anys havia recuperat el seu retard escolar i havia acabat coneixent tots els arcans de la llengua francesa que parlava amb un accent parisenc artificial. Havia redactat mots encreuats a Je suis partout, la gran revista col·laboracionista. No li agradaven els jueus, els gitanos, els alemanys, els anglesos, els italians, els perses, els lapons, els tibetans, els pescaires, els taxistes russos, els electricistes, els felibres i sobretot els capellans. Que em perdonin si he oblidat algú. Malgrat el seu ideari inquietant, en Leccia tenia un humor irresistible. Feia  uns quants anys que preparava una traducció corsa i anotada dels Pensaments de Pascal, inspirant-se en les versions italianes de Barbara Allason i d’Adele Cantoni Canilli.

Intimava amb el senyor Mathieu Franchini, proprietari de l’hotel Continental i del Majestic. Un altre senyor de Saigon era Andreani, amo de La Croix du Sud. Malgrat els seus esforços per adquirir un xic de respectabilitat, la seva taverna tufejava a l’all,  al contraban  i al perfum barat de les pepes. El senyor Franchini era diferent. Tenia classe i es relacionava amb les patums, els oficials superiors i els intel·lectuals.